@D.V./ Quan un ministre opina sobre un tema, se li pressuposa certa informació, cert coneixement i cert criteri. Ja deien els antics grecs que les persones més preparades són les que tenen el deure de servir a la Res Pública i, per tant, els més alts responsables han d’acreditar coneixement, preparació, voluntat de servei públic i capacitat de mediar i escoltar.
Quan s’escolten asenades com que “el petroli pot ser beneficiós pel turisme perquè el moviment portuari dinamitzarà els comerços” o que “ens hem de fixar en Arabia Saudí, on el diner del petroli s’ha destinat a la indústria turística”, podem pensar que el descerebrat que les ha dit és el típic tertulià de bar, bastant mamat i a punt de caure de la cadira. El que és preocupant és quan aquestes paraules les diu tot un Ministre de Turisme. El problema no és només nostre, que ho tenim complicat per evitar les prospeccions, el problema el té aquest país, on un home que és un indigent intel·lectual pot arribar a ser ministre. Un home que no té ni punyetera idea de turisme és ministre de Turisme. Com diria Bern Schuster: ‘No hase falta me dise nada más‘.
Com ha arribat José Manuel Soria fins aquí? Gràcies a la virtut més valorada en la casta política espanyola: l’obediència. Ser servil i obedient és la condició sine qua non per progressar dins les fèrries i impenetrables maquinàries partidistes. El senyor Soria, que és una mena de replicant de José María Aznar -als anys 90 duia un bigoti exactament igual, quan Aznar se’l va afaitar ell va fer el mateix- encaixa perfectament en la definició d’aquell personatge que en castellà anomenen ‘síseñor‘ o un ‘vivamidueño‘, paraules meravelloses totes dues. Els seus successors comparteixin amb ell aquestes virtuts i, com a president del Partit Popular a les Canàries, ha aconseguit que els quadres del partit en aquestes illes defenguin com un sol home les prospeccions petrolieres, obedients a les consignes del partit. La política no deixa de ser una escola d’obediència.
En qualsevol cas, el futur de José Manuel Soria s’albira magnífic. Després de defendre amb fidelitat absoluta els interessos del lobby petrolier i de ser l’home de Repsol al consell de Ministres -no s’esverin, el seu antecessor, Miguel Sebastián, era l’home de Telefónica- i coneixent com funciona el sistema de les portes giratòries en aquest beneït país, on les grans empreses energètiques i de telecomunicacions posen en nòmina a expresidents i exministres en agraïment als serveis prestats, no descarto que el ministre canari tingui una jubilació confortable i ben remunerada com assessor o membre del consell d’administració de Repsol, o de les empreses propietàries de Repsol, com La Caixa o Sacyr. S’ho haurà guanyat a pols.
