Ja quasi som al 2017, però a la crisi del 2008 encara li queda corda. Aquella crisi/estafa que vam provar de revertir, sense èxit, al maig de 2011. Els meus germans i jo som un exemple gairebé paròdic de les anomenades generacions X, Y i Z. Tres generacions afectades per una dècada de robatoris financers, precarietat laboral i preus impossibles, promeses electoralistes de recuperació i post-veritat. Tres generacions perdudes, cadascuna a la seva manera. Aquesta és una història real, una de tantes:
La germana X lluita per pujar la seva família. Amb menys recursos dels que preveia, ha de pagar la hipoteca de la casa amb una feina “fixa” no gaire garantida. Aguanta numantinament a la ciutat que l’ha vist néixer, allà pels 70, actualment gentrificada fins extrems irreparables. Ha d’alimentar fills, educar-los… ara li tocarà organitzar un nadal digne per a ells.
Jo, el germà Y, vaig sentir fugaçment la il·lusió de pertinença al mercat laboral. Com ella, vaig rebre algunes cistelles de nadal amb pernils, abans que l’esclat econòmic global em llancés cap a l’atur. Ara, amb una trajectòria d’anys reinventant-me professionalment, tot allò queda molt lluny, com un somni. Per sort no vaig caure en fórmules creditícies ni en l’afany de possessió d’objectes de classe mitjana. La meva generació no ha pogut o no ha volgut tenir fills. Potser una mica les dues coses. Diria que sobrevisc bastant bé, com hem aprés els nascuts als 80, en mode precari-zen. Comparteixo pis com si fos un estudiant, mentre m’apareixen les primeres canes.
I la generació Z? Ai, pobres. Aquests res, ni casa, ni país. Condemnats a emigrar, a mantenir els amics per facebook i la família per skype. Com és natural, jo no puc evitar veure el meu germà com un marrec, però la veritat és que ja comença a ser grandet. Porta una barba que ni el pare Noel. El seu futur d’adult, encara més incert que el meu, també s’apropa, inexorable.
Aquest Nadal tornarem a juntar-nos a casa dels pares, com és tradició. Com sempre, parlarem de política i d’economia, global i domèstica. De la quota d’autònoms, del cotxe vell, del preu dels aliments per a celíacs, de les pensions… Beurem, riurem, plorarem els morts i cantarem nadales. Un any més, les generacions X, Y i Z ens desitjarem un feliç 2017. Feliç i pròsper, que es deia abans.
Pau Kokura
!Deixa de queixarte i espavila, que no serveix de res!
Espavilem: http://www.noudiari.es/2017/12/deixa-de-queixar-te-i-uneix-te-per-pau-kokura/
Bon article que reflexa una realitat que molts no volen veure.
Amb el senyor Pep estic d’acord que poques coses serveixen quan aquesta crisi es sap que no acabarà mai; si ho dubte, que s’informi i després que doni mostres de més humanitat i empatia envers situacions pot ser cada vegada més habituals i que pot ser algun dia també el toquin a ell.
Salut per tots!