Arribo a casa seva i ja abans d’entrar se sent música de Beethoven. L’interior de la casa és com un museu: hi ha un piano, llibres, molts discos, instruments de percussió i de corda per aquí i per allà… Dibuixant, cantant, compositor, luthier i multinstrumentista extravagant, amb la seva estètica psicodèlica 60s, en Pere (amb els seus Fletxa Negra) és capaç de treure d’una vella guitarra acústica sons que Jimi Hendrix no hauria imaginat.En Pere, a més, és una enciclopèdia viva del blues (i jo de blues en sé una mica): aquella gravació de Muddy Waters o de Mike Bloomfield que no sabíeu ni que existia, ell la té. I ha estat testimoni de molta música. Vosaltres no heu vist John Lee Hooker als anys 70 en directe. Ell sí. Deixem que ens ho expliqui.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Doncs jo vaig estar cinc anys vivint a Anglaterra quan era petit. Estava a una escola allà i jugàvem un partit de criquet, que és un esport que es juga amb una pilota molt dura. Jo devia tenir uns vuit anys. Em van posar molt lluny perquè era molt dolent, hahaha! I estava allà al camp component una cançó, i de cop i volta em va arribar una pilota i em va donar al cap, al mig del front. Vaig quedar inconscient. La següent cosa que recordo és una veu que em va dir «Aixeca’t de terra!»
Era Jimi Hendrix?
– Hahahaha! No, era el professor, que m’havia llençat la pilota per a despertar-me. Casi em mata. Si m’arriba a tocar a un costat del cap em mata. L’home, acollonit, va fer el millor que podia fer: dir-me que m’aixequés sense donar-me la mà. Era professor de música. Més endavant, com que no teníem els pares allà, ens va convidar a dinar a casa seva un dissabte. Era un professor molt estricte i quan va dir «Ara, després de dinar, veurem la tele», tots vam pensar que ens faria veure una alguna cosa com l’enterrament de Churchill, hahaha! Però va i ens posa Ready, Steady, Go! En aquell programa van sortir els Rolling Stones, els Pretty Things, els Animals… tots amb cabells llargs… I quan vam tornar a l’escola, dos de nosaltres vam dir «Hem de fer un grup!», i aquella tarda vam fer el primer grup, amb unes llaunes, una pinta amb un tros de paper de vàter (que abans era gruixut i tenia textura com de paper), i amb allò teníem un kazoo!
– Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar què volia de regal per a Reis. Vaig dir que volia una guitarra elèctrica, hahaha! Em van dur una guitarra de joguina, que en aquella època (anys 60) eren de fusta, no de plàstic, i tenia cordes, trasts, però no era elèctrica. Aquella va ser la meva primera guitarra. Durant un any vaig estar amb allò. Només podies fer acords en els tres primers trasts. Després van venir guitarretes petites. El meu germà tenia un disc de John Lee Hooker que es deia «Les rois du blues«, de Barclay, i que era ell sol amb la guitarra, a vegades distorsionada. Encara el tinc. Això va ser… uaaau! Un descobriment.
– Després en una revista vaig llegir «L’home boig de la guitarra». Hi sortia Jimi Hendrix amb aquells cabells i aquella postura… i vaig pensar «Això ha de ser al·lucinant!» Hahaha! I amb 100 pessetes que tenia vaig anar a El Corte Inglés i allà vaig trobar «Are You Experienced«. Només en tenien un exemplar i me’l vaig endur a casa. El vaig posar i… ufff!
– Després vaig començar a formar grups. Jo era molt llençat, no aprenia cançons de ningú perquè no en tenia ni idea. Anava a la meva bola.
Autodidacta?
– Autodidacta total, sí.
Vas fer classes amb algú?
– Vaig fer un any de classes de guitarra clàssica amb un professor. El primer que em va dir va ser que em tallés les ungles: això d’haver de tenir ungles llargues per a tocar, aquest profe no hi estava d’acord. Deia que s’ha d’aprendre a tocar amb la punta dels dits, i té raó: les ungles es trenquen i si t’acostumes a tocar amb els dits no tens mai problemes. I tampoc perds les pues, hahaha!
Així, l’amor pel blues et ve del teu germà? Era blusero?
– Era una mica de tot. Ell havia anat a veure John Lee Hooker al Palau de la Música…
Ohhhh!
– …i quan va sortir va comprar el disc, que es veu que el venien allà. Per això el tenia. El posava amb un tocadiscos d’aquells vells, que també tenia ràdio, amb uns botons enormes com el palmell d’una mà. Aquell aparell tenia a la part del darrere dos forats per a connectar-hi cables. Jo no sabia per a què eren, però per pura casualitat vaig comprar una pastilla d’aquelles que es ficaven a la guitarra espanyola, la vaig connectar als dos foradets aquells… i sonava!! Hahahaa!
Allò va ser el teu primer ampli!
– Sí! I per fer que distorsionés posava la pastilla damunt de les cordes, hahaha! El meu món era una obsessió per les guitarres. Em vaig comprar una Fender Mustang, va ser molt divertit: hi havia un noi que havia estat amb Los Albas (coneixes «Los ejes de mi carreta«…?), bé, ell era el baixista. Em va dir «Conec un noi a Cornellà…» En aquella època anar a Cornellà era una aventura, havíem d’agafar un bus que… Em va dir «Hi ha un tio que té una guitarra…» Jo havia estalviat 7.000 pessetes donant classes d’anglès i amb alguns regals de les tietes… i vaig anar allà amb les 7.000 peles a la butxaca. Aquest home, efectivament, tenia una Fender Mustang de color blau. Li pregunto el preu i em diu 15.000. Ufff… vaig fer cara de deprimit i li vaig dir, «Bé, doncs res, què hi farem». I quan ja marxava em pregunta «Quant portes?» Li dic «7.000». Va fer una pausa, va respirar i em va dir: «Agafa la guitarra… i l’ampli».
!
– Hahaha! Sempre he recordat el seu gest. Jo faig instruments musicals. Quan n’he venut algun i hi ha una persona amb il·lusió… Em vaig trobar el mateix cas: jo ja sóc gran i em va venir un xavalet i em va demanar preu d’un instrument. No tenia prou diners. Li vaig preguntar «Quant en tens?» En tenia molt poc però tocava molt bé.
– Amb la Fender aquella vaig tocar uns quants anys per Barcelona. Vam tocar al San Carlos Club… hahaha! Però llavors vaig marxar a l’Índia.
Oh! Quin any devia ser allò?
– Devia ser el 1972… jo tenia disset o divuit anys. Vaig estar un any allà. Abans de marxar no em volien deixar que m’endugués la guitarra. Vaig dir «Jo sense guitarra no hi vaig». Me’n vaig emportar una espanyola. Allà em vaig ajuntar amb un grup d’americans que tocaven… La guitarra es va quedar allà, la vaig regalar a una nena. Quan vaig tornar em vaig dedicar un any a la guitarra clàssica. Durant molts anys vaig estar només amb una guitarra espanyola (i també la vaig perdre), fins que al cap d’uns quinze anys, jo sense guitarra, en vaig trobar una que algú havia llençat. Era espanyola però li vaig posar cordes metàl·liques hahaha! I aquí em vaig tornar a engegar una altra vegada!
Et volia preguntar per la composició.
– Sí, quan vaig arribar a Eivissa va ser quan vaig començar a compondre. Moltes cançons. De les que havia fet abans me’n recordo de molt poques. Després, ara farà uns deu anys, vaig formar el grup Fletxa Negra, que ha anat tenint diversa gent… i aquí estem. Per cert ara hem incorporat un guitarrista.
Ah si?
– Sí, un japonès, el Kazú. Toca molt bé.
Has fet algunes gravacions…
– Sí, fins i tot en tinc una en casset que és la primera actuació que vam fer. Jo tenia uns quinze anys i era al col·legi, a Barcelona. Tocàvem amb un ampli i per aquell ampli hi sortia la guitarra rítmica, el baix, la veu i la guitarra solista, hahaha! Un amic havia fet un aparell que ens permetia connectar-ho tot allà. La bateria al principi eren capses de detergent, llaunes i coses d’aquestes. Després vam aconseguir una bateria de veritat, hahaha! Encara recordo aquella actuació: la sensació que em pujava la sang de baix a dalt… «Un, dos, tres» i quan vam començar a tocar se’m va passar. A mitja actuació se’n va anar la llum. Va venir el director de l’escola i es va posar a cridar «Això és culpa vostra! Ja ho deia jo! Guitarres elèctriques!» Però el tall de llum afectava tot el barri, hahaha! Quan ja ens feia fora va tornar la llum i vam seguir tocant sense fer-li cas, hahaha! En aquella època a Barcelona hi havia la música progressiva…
I tant!
– Hi havia Máquina, ens agradava molt el Josep Maria París (el guitarrista).
Qui més havies vist en aquella època?
– Hi havia Vértice, amb el Sunyer…
– Sí, també Tapiman, el Pau Riba, Música Dispersa… Música Dispersa eren boníssims: tenien un tio de Madrid, el Cachas, el Sisa, una noia que es deia Selene i l’Albert Batiste que era germà del Jordi Batiste. També Pan y Regaliz, que tenien un que tocava la flauta i eren com uns Jethro Tull catalans. Cada dissabte i diumenge hi havia música en directe en algun col·legi de Barcelona (la Salle…), o al Price. I Lone Star! En directe no tenien res a veure amb el disc: guitarres distorsionades, wah-wahs, feien jazz i blues… Lone Star eren molt bons.
– Pel que fa a gent de fora vam veure John Lee Hooker, BB King… El BB King em va semblar més patxanguero. Jo sóc més radical, hahaha! Els discos antics de BB KIng sí que m’encanten. També vaig veure Johnny Hallyday, que duia una banda (crec que eren anglesos) que tocaven súper bé. També els Shadows…
– En aquella època tot sonava des dels amplificadors, no hi havia taula de mescles i grans equips de so.
Sonava el que hi havia a l’escenari.
– Exactament, i sonava tot molt bé. Però molt bé. I recordo que després va venir el Festival de Música Progressiva de Granollers (el primer festival que va haver-hi), on hi va actuar Family i tot de grups (nosaltres vam estar a punt de tocar-hi, per cert), i va ser la primera vegada que van posar-hi molts amplificadors i molt equip de so. Va sonar molt malament tot. Allò va ser el principi de la fi.
Hahahaha!
– Sí, com a mínim havia pogut gaudir d’algunes coses… vaig veure l’Alexis Korner…
On??!!
– Aquest va ser un estiu que vaig anar a Anglaterra. Va ser una actuació que érem unes vint persones i el teníem allà al davant…Ç
Déu meu.
– Era boníssim el tiu.
Quan vas venir a Eivissa?
– Vaig arribar l’any 81. Jo estava molt desconnectat perquè la música dels vuitanta era molt dolenta. Però van aparèixer Dire Straits i vaig pensar que no estava tot perdut. Allà hi havia qualitat. En aquella època vaig veure Bob Dylan al Mini Estadi [Barcelona]: venia amb part del que havien estat els Small Faces i amb Mick Taylor a la guitarra. De teloner, Santana. Era l’època de l'»Infidels«.
Gran disc. A l'»Infidels» hi ha Mick Taylor i també Mark Knopfler.
– A la gira només hi anava Mick Taylor però el Dylan li deixava tocar tota l’estona que volgués: s’apartava i l’altre podia fer els seus solos… Jo no he vist el Hendrix però vaig veure això. Mick Taylor era molt bo en aquella època. Santana també va pujar a tocar una mica amb el Dylan. Hi van haver tres bisos, que no és normal en un concert de Dylan. Ell no avisa als músics sobre el que està a punt de tocar. I les cançons no les fa mai iguals. Quan començava una cançó veies que el Mick Taylor se’l mirava fins que enganxava la cançó que era i la banda començava a tirar. Els principis de les cançons eren una cosa que no sabies ben bé el que anava a passar.
– Santana va començar el concert i al cap d’una estona es va posar a tocar el Concierto de Aranjuez: «Ta-ra-ra…» i la gent una xiulada…! I el tiu es va aturar: «Oh, you want blues?! OK«. Santana de vegades és patxanguero i a Barcelona la patxnaga no…. hahaha!
Va ser quan vas arribar a Eivissa que vas conèixer en Blues Dave?
– No, el vaig conèixer un any abans que morís.
Què dius!
– Sí, jo no estava gens connectat. Quan el vaig conèixer sí, ens vam fer amics. Jo portava el mercat de Sant Miquel i el feia venir a tocar allà. També al festival que feia aquí a casa. De fet tinc una filmació d’ell, no l’he vista mai, però està amb el Chris Lee a la guitarra solista i el meu fill [Èric Vergés] al baix. Molt bo. Blues Dave era un personatge.
I això de fer i arreglar instruments va sorgir quan vas arribar a Eivissa?
– Sí, abans havia fet alguna coseta però va ser aquí quan vaig començar a fer realment instruments. Feia tambors eivissencs… vaig començar a fer tambors amb la pita (que ningú n’havia fet mai i crec que ningú en fa ja…). Jo tinc una tècnica especial per a fer això: queden molt forts, més forts que els normals. Mira, aquí en tinc un que es pot tocar pels dos costats… [m’ensenya i fa sonar un tambor tipus batà]. Vam reorganitzar el tambor eivissenc per a donar-li més consistència, amb pells bones d’aquí, amb cèrcols ben fets amb savina però ben encolats… Vaig estar fent tambors eivissencs durant molts anys i ensenyant a fer-ne. Ara deu haver-hi molts mestres perquè ja no faig més tambors, hahaha!
– Després em vaig inventar el violí aquest… que no sé com se’m va ocórrer, la veritat. Vaig posar un coco, la pell, l’arc de violí… anava a buscar els pels de cavall a una finca que hi havia a Sant Antoni. Han de ser de la cua del cavall i que sigui mascle. Per on pixa el mascle…? Hahaha! El primer violí només tenia un pal… un ullastre ficat dins d’un coco amb pell que li fa de caixa de ressonància, després el de tres pals… i després el vaig electrificar, hahaha! És un instrument que és fantàstic perquè mai saps què en sortirà. No pots calcular massa res.
Parla’m del documental «Muziko» que has fet enguany amb Fernando Monge.
– Sí, vam decidir fer un documental sobre músics, sobre què és la música. Preguntàvem a cada músic què és la música per ell. Era interessant. Qui sap d’on ve la música? Vaig triar gent que jo coneixia. Pensava que en faríem molts però això de fer un documental i filmar és una feinada! Cada persona que fèiem hi estàvem una setmana. Crec que en vam fer deu. Dedicant-hi cinc minuts a cadascun ja tens més o menys una hora de pel·lícula. Va quedar molt bé. Està molt ben gravat, i tot en acústic. El Fernando és el millor fotògraf que conec. Jo pensava fer vint o trenta músics però la cosa no va donar per a més. Ara he de convèncer el Fernando a veure si en vol fer una altra part, haha!
– També en vam fer una sobre Blues Dave i la vam projectar a Can Jordi. Era l’entrevista casi sencera amb ell. Al documental «Muziko» estava resumida en cinc minuts però aquí hi surt ell explicant i cantant tota una cançó. Quan vam anar a filmar ens va dir «Què voleu que us toqui? Un blues?» Li vaig dir «No, vull que toquis una cançó de les teves, que sé que en fas». I em diu «A ningú li interessen les meves cançons». Li vaig dir «Mentre muntem ves-hi pensant una», hahaha! Poques vegades tocava les seves cançons perquè deia que la gent ve només a beure i no escolten res. I és així.
Anem acabant. Com veus el panorama musical de l’illa? Els locals que encara fan música en directe, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– Aquí, quan desaparegui el txumba-txumba i les discoteques, hi tornarà a viure la música. Hi ha alguns llocs on es pot tocar, sí, però no gaires.
Arribo a casa seva i ja abans d’entrar se sent música de Beethoven. L’interior de la casa és com un museu: hi ha un piano, llibres, molts discos, instruments de percussió i de corda per aquí i per allà… Dibuixant, cantant, compositor, luthier i multinstrumentista extravagant, amb la seva estètica psicodèlica 60s, en Pere (amb els seus Fletxa Negra) és capaç de treure d’una vella guitarra acústica sons que Jimi Hendrix no hauria imaginat.En Pere, a més, és una enciclopèdia viva del blues (i jo de blues en sé una mica): aquella gravació de Muddy Waters o de Mike Bloomfield que no sabíeu ni que existia, ell la té. I ha estat testimoni de molta música. Vosaltres no heu vist John Lee Hooker als anys 70 en directe. Ell sí. Deixem que ens ho expliqui.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Doncs jo vaig estar cinc anys vivint a Anglaterra quan era petit. Estava a una escola allà i jugàvem un partit de criquet, que és un esport que es juga amb una pilota molt dura. Jo devia tenir uns vuit anys. Em van posar molt lluny perquè era molt dolent, hahaha! I estava allà al camp component una cançó, i de cop i volta em va arribar una pilota i em va donar al cap, al mig del front. Vaig quedar inconscient. La següent cosa que recordo és una veu que em va dir «Aixeca’t de terra!»
Era Jimi Hendrix?
– Hahahaha! No, era el professor, que m’havia llençat la pilota per a despertar-me. Casi em mata. Si m’arriba a tocar a un costat del cap em mata. L’home, acollonit, va fer el millor que podia fer: dir-me que m’aixequés sense donar-me la mà. Era professor de música. Més endavant, com que no teníem els pares allà, ens va convidar a dinar a casa seva un dissabte. Era un professor molt estricte i quan va dir «Ara, després de dinar, veurem la tele», tots vam pensar que ens faria veure una alguna cosa com l’enterrament de Churchill, hahaha! Però va i ens posa Ready, Steady, Go! En aquell programa van sortir els Rolling Stones, els Pretty Things, els Animals… tots amb cabells llargs… I quan vam tornar a l’escola, dos de nosaltres vam dir «Hem de fer un grup!», i aquella tarda vam fer el primer grup, amb unes llaunes, una pinta amb un tros de paper de vàter (que abans era gruixut i tenia textura com de paper), i amb allò teníem un kazoo!
– Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar què volia de regal per a Reis. Vaig dir que volia una guitarra elèctrica, hahaha! Em van dur una guitarra de joguina, que en aquella època (anys 60) eren de fusta, no de plàstic, i tenia cordes, trasts, però no era elèctrica. Aquella va ser la meva primera guitarra. Durant un any vaig estar amb allò. Només podies fer acords en els tres primers trasts. Després van venir guitarretes petites. El meu germà tenia un disc de John Lee Hooker que es deia «Les rois du blues«, de Barclay, i que era ell sol amb la guitarra, a vegades distorsionada. Encara el tinc. Això va ser… uaaau! Un descobriment.
– Després en una revista vaig llegir «L’home boig de la guitarra». Hi sortia Jimi Hendrix amb aquells cabells i aquella postura… i vaig pensar «Això ha de ser al·lucinant!» Hahaha! I amb 100 pessetes que tenia vaig anar a El Corte Inglés i allà vaig trobar «Are You Experienced«. Només en tenien un exemplar i me’l vaig endur a casa. El vaig posar i… ufff!
– Després vaig començar a formar grups. Jo era molt llençat, no aprenia cançons de ningú perquè no en tenia ni idea. Anava a la meva bola.
Autodidacta?
– Autodidacta total, sí.
Vas fer classes amb algú?
– Vaig fer un any de classes de guitarra clàssica amb un professor. El primer que em va dir va ser que em tallés les ungles: això d’haver de tenir ungles llargues per a tocar, aquest profe no hi estava d’acord. Deia que s’ha d’aprendre a tocar amb la punta dels dits, i té raó: les ungles es trenquen i si t’acostumes a tocar amb els dits no tens mai problemes. I tampoc perds les pues, hahaha!
Així, l’amor pel blues et ve del teu germà? Era blusero?
– Era una mica de tot. Ell havia anat a veure John Lee Hooker al Palau de la Música…
Ohhhh!
– …i quan va sortir va comprar el disc, que es veu que el venien allà. Per això el tenia. El posava amb un tocadiscos d’aquells vells, que també tenia ràdio, amb uns botons enormes com el palmell d’una mà. Aquell aparell tenia a la part del darrere dos forats per a connectar-hi cables. Jo no sabia per a què eren, però per pura casualitat vaig comprar una pastilla d’aquelles que es ficaven a la guitarra espanyola, la vaig connectar als dos foradets aquells… i sonava!! Hahahaa!
Allò va ser el teu primer ampli!
– Sí! I per fer que distorsionés posava la pastilla damunt de les cordes, hahaha! El meu món era una obsessió per les guitarres. Em vaig comprar una Fender Mustang, va ser molt divertit: hi havia un noi que havia estat amb Los Albas (coneixes «Los ejes de mi carreta«…?), bé, ell era el baixista. Em va dir «Conec un noi a Cornellà…» En aquella època anar a Cornellà era una aventura, havíem d’agafar un bus que… Em va dir «Hi ha un tio que té una guitarra…» Jo havia estalviat 7.000 pessetes donant classes d’anglès i amb alguns regals de les tietes… i vaig anar allà amb les 7.000 peles a la butxaca. Aquest home, efectivament, tenia una Fender Mustang de color blau. Li pregunto el preu i em diu 15.000. Ufff… vaig fer cara de deprimit i li vaig dir, «Bé, doncs res, què hi farem». I quan ja marxava em pregunta «Quant portes?» Li dic «7.000». Va fer una pausa, va respirar i em va dir: «Agafa la guitarra… i l’ampli».
!
– Hahaha! Sempre he recordat el seu gest. Jo faig instruments musicals. Quan n’he venut algun i hi ha una persona amb il·lusió… Em vaig trobar el mateix cas: jo ja sóc gran i em va venir un xavalet i em va demanar preu d’un instrument. No tenia prou diners. Li vaig preguntar «Quant en tens?» En tenia molt poc però tocava molt bé.
– Amb la Fender aquella vaig tocar uns quants anys per Barcelona. Vam tocar al San Carlos Club… hahaha! Però llavors vaig marxar a l’Índia.
Oh! Quin any devia ser allò?
– Devia ser el 1972… jo tenia disset o divuit anys. Vaig estar un any allà. Abans de marxar no em volien deixar que m’endugués la guitarra. Vaig dir «Jo sense guitarra no hi vaig». Me’n vaig emportar una espanyola. Allà em vaig ajuntar amb un grup d’americans que tocaven… La guitarra es va quedar allà, la vaig regalar a una nena. Quan vaig tornar em vaig dedicar un any a la guitarra clàssica. Durant molts anys vaig estar només amb una guitarra espanyola (i també la vaig perdre), fins que al cap d’uns quinze anys, jo sense guitarra, en vaig trobar una que algú havia llençat. Era espanyola però li vaig posar cordes metàl·liques hahaha! I aquí em vaig tornar a engegar una altra vegada!
Et volia preguntar per la composició.
– Sí, quan vaig arribar a Eivissa va ser quan vaig començar a compondre. Moltes cançons. De les que havia fet abans me’n recordo de molt poques. Després, ara farà uns deu anys, vaig formar el grup Fletxa Negra, que ha anat tenint diversa gent… i aquí estem. Per cert ara hem incorporat un guitarrista.
Ah si?
– Sí, un japonès, el Kazú. Toca molt bé.
Has fet algunes gravacions…
– Sí, fins i tot en tinc una en casset que és la primera actuació que vam fer. Jo tenia uns quinze anys i era al col·legi, a Barcelona. Tocàvem amb un ampli i per aquell ampli hi sortia la guitarra rítmica, el baix, la veu i la guitarra solista, hahaha! Un amic havia fet un aparell que ens permetia connectar-ho tot allà. La bateria al principi eren capses de detergent, llaunes i coses d’aquestes. Després vam aconseguir una bateria de veritat, hahaha! Encara recordo aquella actuació: la sensació que em pujava la sang de baix a dalt… «Un, dos, tres» i quan vam començar a tocar se’m va passar. A mitja actuació se’n va anar la llum. Va venir el director de l’escola i es va posar a cridar «Això és culpa vostra! Ja ho deia jo! Guitarres elèctriques!» Però el tall de llum afectava tot el barri, hahaha! Quan ja ens feia fora va tornar la llum i vam seguir tocant sense fer-li cas, hahaha! En aquella època a Barcelona hi havia la música progressiva…
I tant!
– Hi havia Máquina, ens agradava molt el Josep Maria París (el guitarrista).
Qui més havies vist en aquella època?
– Hi havia Vértice, amb el Sunyer…
– Sí, també Tapiman, el Pau Riba, Música Dispersa… Música Dispersa eren boníssims: tenien un tio de Madrid, el Cachas, el Sisa, una noia que es deia Selene i l’Albert Batiste que era germà del Jordi Batiste. També Pan y Regaliz, que tenien un que tocava la flauta i eren com uns Jethro Tull catalans. Cada dissabte i diumenge hi havia música en directe en algun col·legi de Barcelona (la Salle…), o al Price. I Lone Star! En directe no tenien res a veure amb el disc: guitarres distorsionades, wah-wahs, feien jazz i blues… Lone Star eren molt bons.
– Pel que fa a gent de fora vam veure John Lee Hooker, BB King… El BB King em va semblar més patxanguero. Jo sóc més radical, hahaha! Els discos antics de BB KIng sí que m’encanten. També vaig veure Johnny Hallyday, que duia una banda (crec que eren anglesos) que tocaven súper bé. També els Shadows…
– En aquella època tot sonava des dels amplificadors, no hi havia taula de mescles i grans equips de so.
Sonava el que hi havia a l’escenari.
– Exactament, i sonava tot molt bé. Però molt bé. I recordo que després va venir el Festival de Música Progressiva de Granollers (el primer festival que va haver-hi), on hi va actuar Family i tot de grups (nosaltres vam estar a punt de tocar-hi, per cert), i va ser la primera vegada que van posar-hi molts amplificadors i molt equip de so. Va sonar molt malament tot. Allò va ser el principi de la fi.
Hahahaha!
– Sí, com a mínim havia pogut gaudir d’algunes coses… vaig veure l’Alexis Korner…
On??!!
– Aquest va ser un estiu que vaig anar a Anglaterra. Va ser una actuació que érem unes vint persones i el teníem allà al davant…Ç
Déu meu.
– Era boníssim el tiu.
Quan vas venir a Eivissa?
– Vaig arribar l’any 81. Jo estava molt desconnectat perquè la música dels vuitanta era molt dolenta. Però van aparèixer Dire Straits i vaig pensar que no estava tot perdut. Allà hi havia qualitat. En aquella època vaig veure Bob Dylan al Mini Estadi [Barcelona]: venia amb part del que havien estat els Small Faces i amb Mick Taylor a la guitarra. De teloner, Santana. Era l’època de l'»Infidels«.
Gran disc. A l'»Infidels» hi ha Mick Taylor i també Mark Knopfler.
– A la gira només hi anava Mick Taylor però el Dylan li deixava tocar tota l’estona que volgués: s’apartava i l’altre podia fer els seus solos… Jo no he vist el Hendrix però vaig veure això. Mick Taylor era molt bo en aquella època. Santana també va pujar a tocar una mica amb el Dylan. Hi van haver tres bisos, que no és normal en un concert de Dylan. Ell no avisa als músics sobre el que està a punt de tocar. I les cançons no les fa mai iguals. Quan començava una cançó veies que el Mick Taylor se’l mirava fins que enganxava la cançó que era i la banda començava a tirar. Els principis de les cançons eren una cosa que no sabies ben bé el que anava a passar.
– Santana va començar el concert i al cap d’una estona es va posar a tocar el Concierto de Aranjuez: «Ta-ra-ra…» i la gent una xiulada…! I el tiu es va aturar: «Oh, you want blues?! OK«. Santana de vegades és patxanguero i a Barcelona la patxnaga no…. hahaha!
Va ser quan vas arribar a Eivissa que vas conèixer en Blues Dave?
– No, el vaig conèixer un any abans que morís.
Què dius!
– Sí, jo no estava gens connectat. Quan el vaig conèixer sí, ens vam fer amics. Jo portava el mercat de Sant Miquel i el feia venir a tocar allà. També al festival que feia aquí a casa. De fet tinc una filmació d’ell, no l’he vista mai, però està amb el Chris Lee a la guitarra solista i el meu fill [Èric Vergés] al baix. Molt bo. Blues Dave era un personatge.
I això de fer i arreglar instruments va sorgir quan vas arribar a Eivissa?
– Sí, abans havia fet alguna coseta però va ser aquí quan vaig començar a fer realment instruments. Feia tambors eivissencs… vaig començar a fer tambors amb la pita (que ningú n’havia fet mai i crec que ningú en fa ja…). Jo tinc una tècnica especial per a fer això: queden molt forts, més forts que els normals. Mira, aquí en tinc un que es pot tocar pels dos costats… [m’ensenya i fa sonar un tambor tipus batà]. Vam reorganitzar el tambor eivissenc per a donar-li més consistència, amb pells bones d’aquí, amb cèrcols ben fets amb savina però ben encolats… Vaig estar fent tambors eivissencs durant molts anys i ensenyant a fer-ne. Ara deu haver-hi molts mestres perquè ja no faig més tambors, hahaha!
– Després em vaig inventar el violí aquest… que no sé com se’m va ocórrer, la veritat. Vaig posar un coco, la pell, l’arc de violí… anava a buscar els pels de cavall a una finca que hi havia a Sant Antoni. Han de ser de la cua del cavall i que sigui mascle. Per on pixa el mascle…? Hahaha! El primer violí només tenia un pal… un ullastre ficat dins d’un coco amb pell que li fa de caixa de ressonància, després el de tres pals… i després el vaig electrificar, hahaha! És un instrument que és fantàstic perquè mai saps què en sortirà. No pots calcular massa res.
Parla’m del documental «Muziko» que has fet enguany amb Fernando Monge.
– Sí, vam decidir fer un documental sobre músics, sobre què és la música. Preguntàvem a cada músic què és la música per ell. Era interessant. Qui sap d’on ve la música? Vaig triar gent que jo coneixia. Pensava que en faríem molts però això de fer un documental i filmar és una feinada! Cada persona que fèiem hi estàvem una setmana. Crec que en vam fer deu. Dedicant-hi cinc minuts a cadascun ja tens més o menys una hora de pel·lícula. Va quedar molt bé. Està molt ben gravat, i tot en acústic. El Fernando és el millor fotògraf que conec. Jo pensava fer vint o trenta músics però la cosa no va donar per a més. Ara he de convèncer el Fernando a veure si en vol fer una altra part, haha!
– També en vam fer una sobre Blues Dave i la vam projectar a Can Jordi. Era l’entrevista casi sencera amb ell. Al documental «Muziko» estava resumida en cinc minuts però aquí hi surt ell explicant i cantant tota una cançó. Quan vam anar a filmar ens va dir «Què voleu que us toqui? Un blues?» Li vaig dir «No, vull que toquis una cançó de les teves, que sé que en fas». I em diu «A ningú li interessen les meves cançons». Li vaig dir «Mentre muntem ves-hi pensant una», hahaha! Poques vegades tocava les seves cançons perquè deia que la gent ve només a beure i no escolten res. I és així.
Anem acabant. Com veus el panorama musical de l’illa? Els locals que encara fan música en directe, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– Aquí, quan desaparegui el txumba-txumba i les discoteques, hi tornarà a viure la música. Hi ha alguns llocs on es pot tocar, sí, però no gaires.
Arribo a casa seva i ja abans d’entrar se sent música de Beethoven. L’interior de la casa és com un museu: hi ha un piano, llibres, molts discos, instruments de percussió i de corda per aquí i per allà… Dibuixant, cantant, compositor, luthier i multinstrumentista extravagant, amb la seva estètica psicodèlica 60s, en Pere (amb els seus Fletxa Negra) és capaç de treure d’una vella guitarra acústica sons que Jimi Hendrix no hauria imaginat.En Pere, a més, és una enciclopèdia viva del blues (i jo de blues en sé una mica): aquella gravació de Muddy Waters o de Mike Bloomfield que no sabíeu ni que existia, ell la té. I ha estat testimoni de molta música. Vosaltres no heu vist John Lee Hooker als anys 70 en directe. Ell sí. Deixem que ens ho expliqui.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Doncs jo vaig estar cinc anys vivint a Anglaterra quan era petit. Estava a una escola allà i jugàvem un partit de criquet, que és un esport que es juga amb una pilota molt dura. Jo devia tenir uns vuit anys. Em van posar molt lluny perquè era molt dolent, hahaha! I estava allà al camp component una cançó, i de cop i volta em va arribar una pilota i em va donar al cap, al mig del front. Vaig quedar inconscient. La següent cosa que recordo és una veu que em va dir «Aixeca’t de terra!»
Era Jimi Hendrix?
– Hahahaha! No, era el professor, que m’havia llençat la pilota per a despertar-me. Casi em mata. Si m’arriba a tocar a un costat del cap em mata. L’home, acollonit, va fer el millor que podia fer: dir-me que m’aixequés sense donar-me la mà. Era professor de música. Més endavant, com que no teníem els pares allà, ens va convidar a dinar a casa seva un dissabte. Era un professor molt estricte i quan va dir «Ara, després de dinar, veurem la tele», tots vam pensar que ens faria veure una alguna cosa com l’enterrament de Churchill, hahaha! Però va i ens posa Ready, Steady, Go! En aquell programa van sortir els Rolling Stones, els Pretty Things, els Animals… tots amb cabells llargs… I quan vam tornar a l’escola, dos de nosaltres vam dir «Hem de fer un grup!», i aquella tarda vam fer el primer grup, amb unes llaunes, una pinta amb un tros de paper de vàter (que abans era gruixut i tenia textura com de paper), i amb allò teníem un kazoo!
– Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar què volia de regal per a Reis. Vaig dir que volia una guitarra elèctrica, hahaha! Em van dur una guitarra de joguina, que en aquella època (anys 60) eren de fusta, no de plàstic, i tenia cordes, trasts, però no era elèctrica. Aquella va ser la meva primera guitarra. Durant un any vaig estar amb allò. Només podies fer acords en els tres primers trasts. Després van venir guitarretes petites. El meu germà tenia un disc de John Lee Hooker que es deia «Les rois du blues«, de Barclay, i que era ell sol amb la guitarra, a vegades distorsionada. Encara el tinc. Això va ser… uaaau! Un descobriment.
– Després en una revista vaig llegir «L’home boig de la guitarra». Hi sortia Jimi Hendrix amb aquells cabells i aquella postura… i vaig pensar «Això ha de ser al·lucinant!» Hahaha! I amb 100 pessetes que tenia vaig anar a El Corte Inglés i allà vaig trobar «Are You Experienced«. Només en tenien un exemplar i me’l vaig endur a casa. El vaig posar i… ufff!
– Després vaig començar a formar grups. Jo era molt llençat, no aprenia cançons de ningú perquè no en tenia ni idea. Anava a la meva bola.
Autodidacta?
– Autodidacta total, sí.
Vas fer classes amb algú?
– Vaig fer un any de classes de guitarra clàssica amb un professor. El primer que em va dir va ser que em tallés les ungles: això d’haver de tenir ungles llargues per a tocar, aquest profe no hi estava d’acord. Deia que s’ha d’aprendre a tocar amb la punta dels dits, i té raó: les ungles es trenquen i si t’acostumes a tocar amb els dits no tens mai problemes. I tampoc perds les pues, hahaha!
Així, l’amor pel blues et ve del teu germà? Era blusero?
– Era una mica de tot. Ell havia anat a veure John Lee Hooker al Palau de la Música…
Ohhhh!
– …i quan va sortir va comprar el disc, que es veu que el venien allà. Per això el tenia. El posava amb un tocadiscos d’aquells vells, que també tenia ràdio, amb uns botons enormes com el palmell d’una mà. Aquell aparell tenia a la part del darrere dos forats per a connectar-hi cables. Jo no sabia per a què eren, però per pura casualitat vaig comprar una pastilla d’aquelles que es ficaven a la guitarra espanyola, la vaig connectar als dos foradets aquells… i sonava!! Hahahaa!
Allò va ser el teu primer ampli!
– Sí! I per fer que distorsionés posava la pastilla damunt de les cordes, hahaha! El meu món era una obsessió per les guitarres. Em vaig comprar una Fender Mustang, va ser molt divertit: hi havia un noi que havia estat amb Los Albas (coneixes «Los ejes de mi carreta«…?), bé, ell era el baixista. Em va dir «Conec un noi a Cornellà…» En aquella època anar a Cornellà era una aventura, havíem d’agafar un bus que… Em va dir «Hi ha un tio que té una guitarra…» Jo havia estalviat 7.000 pessetes donant classes d’anglès i amb alguns regals de les tietes… i vaig anar allà amb les 7.000 peles a la butxaca. Aquest home, efectivament, tenia una Fender Mustang de color blau. Li pregunto el preu i em diu 15.000. Ufff… vaig fer cara de deprimit i li vaig dir, «Bé, doncs res, què hi farem». I quan ja marxava em pregunta «Quant portes?» Li dic «7.000». Va fer una pausa, va respirar i em va dir: «Agafa la guitarra… i l’ampli».
!
– Hahaha! Sempre he recordat el seu gest. Jo faig instruments musicals. Quan n’he venut algun i hi ha una persona amb il·lusió… Em vaig trobar el mateix cas: jo ja sóc gran i em va venir un xavalet i em va demanar preu d’un instrument. No tenia prou diners. Li vaig preguntar «Quant en tens?» En tenia molt poc però tocava molt bé.
– Amb la Fender aquella vaig tocar uns quants anys per Barcelona. Vam tocar al San Carlos Club… hahaha! Però llavors vaig marxar a l’Índia.
Oh! Quin any devia ser allò?
– Devia ser el 1972… jo tenia disset o divuit anys. Vaig estar un any allà. Abans de marxar no em volien deixar que m’endugués la guitarra. Vaig dir «Jo sense guitarra no hi vaig». Me’n vaig emportar una espanyola. Allà em vaig ajuntar amb un grup d’americans que tocaven… La guitarra es va quedar allà, la vaig regalar a una nena. Quan vaig tornar em vaig dedicar un any a la guitarra clàssica. Durant molts anys vaig estar només amb una guitarra espanyola (i també la vaig perdre), fins que al cap d’uns quinze anys, jo sense guitarra, en vaig trobar una que algú havia llençat. Era espanyola però li vaig posar cordes metàl·liques hahaha! I aquí em vaig tornar a engegar una altra vegada!
Et volia preguntar per la composició.
– Sí, quan vaig arribar a Eivissa va ser quan vaig començar a compondre. Moltes cançons. De les que havia fet abans me’n recordo de molt poques. Després, ara farà uns deu anys, vaig formar el grup Fletxa Negra, que ha anat tenint diversa gent… i aquí estem. Per cert ara hem incorporat un guitarrista.
Ah si?
– Sí, un japonès, el Kazú. Toca molt bé.
Has fet algunes gravacions…
– Sí, fins i tot en tinc una en casset que és la primera actuació que vam fer. Jo tenia uns quinze anys i era al col·legi, a Barcelona. Tocàvem amb un ampli i per aquell ampli hi sortia la guitarra rítmica, el baix, la veu i la guitarra solista, hahaha! Un amic havia fet un aparell que ens permetia connectar-ho tot allà. La bateria al principi eren capses de detergent, llaunes i coses d’aquestes. Després vam aconseguir una bateria de veritat, hahaha! Encara recordo aquella actuació: la sensació que em pujava la sang de baix a dalt… «Un, dos, tres» i quan vam començar a tocar se’m va passar. A mitja actuació se’n va anar la llum. Va venir el director de l’escola i es va posar a cridar «Això és culpa vostra! Ja ho deia jo! Guitarres elèctriques!» Però el tall de llum afectava tot el barri, hahaha! Quan ja ens feia fora va tornar la llum i vam seguir tocant sense fer-li cas, hahaha! En aquella època a Barcelona hi havia la música progressiva…
I tant!
– Hi havia Máquina, ens agradava molt el Josep Maria París (el guitarrista).
Qui més havies vist en aquella època?
– Hi havia Vértice, amb el Sunyer…
– Sí, també Tapiman, el Pau Riba, Música Dispersa… Música Dispersa eren boníssims: tenien un tio de Madrid, el Cachas, el Sisa, una noia que es deia Selene i l’Albert Batiste que era germà del Jordi Batiste. També Pan y Regaliz, que tenien un que tocava la flauta i eren com uns Jethro Tull catalans. Cada dissabte i diumenge hi havia música en directe en algun col·legi de Barcelona (la Salle…), o al Price. I Lone Star! En directe no tenien res a veure amb el disc: guitarres distorsionades, wah-wahs, feien jazz i blues… Lone Star eren molt bons.
– Pel que fa a gent de fora vam veure John Lee Hooker, BB King… El BB King em va semblar més patxanguero. Jo sóc més radical, hahaha! Els discos antics de BB KIng sí que m’encanten. També vaig veure Johnny Hallyday, que duia una banda (crec que eren anglesos) que tocaven súper bé. També els Shadows…
– En aquella època tot sonava des dels amplificadors, no hi havia taula de mescles i grans equips de so.
Sonava el que hi havia a l’escenari.
– Exactament, i sonava tot molt bé. Però molt bé. I recordo que després va venir el Festival de Música Progressiva de Granollers (el primer festival que va haver-hi), on hi va actuar Family i tot de grups (nosaltres vam estar a punt de tocar-hi, per cert), i va ser la primera vegada que van posar-hi molts amplificadors i molt equip de so. Va sonar molt malament tot. Allò va ser el principi de la fi.
Hahahaha!
– Sí, com a mínim havia pogut gaudir d’algunes coses… vaig veure l’Alexis Korner…
On??!!
– Aquest va ser un estiu que vaig anar a Anglaterra. Va ser una actuació que érem unes vint persones i el teníem allà al davant…Ç
Déu meu.
– Era boníssim el tiu.
Quan vas venir a Eivissa?
– Vaig arribar l’any 81. Jo estava molt desconnectat perquè la música dels vuitanta era molt dolenta. Però van aparèixer Dire Straits i vaig pensar que no estava tot perdut. Allà hi havia qualitat. En aquella època vaig veure Bob Dylan al Mini Estadi [Barcelona]: venia amb part del que havien estat els Small Faces i amb Mick Taylor a la guitarra. De teloner, Santana. Era l’època de l'»Infidels«.
Gran disc. A l'»Infidels» hi ha Mick Taylor i també Mark Knopfler.
– A la gira només hi anava Mick Taylor però el Dylan li deixava tocar tota l’estona que volgués: s’apartava i l’altre podia fer els seus solos… Jo no he vist el Hendrix però vaig veure això. Mick Taylor era molt bo en aquella època. Santana també va pujar a tocar una mica amb el Dylan. Hi van haver tres bisos, que no és normal en un concert de Dylan. Ell no avisa als músics sobre el que està a punt de tocar. I les cançons no les fa mai iguals. Quan començava una cançó veies que el Mick Taylor se’l mirava fins que enganxava la cançó que era i la banda començava a tirar. Els principis de les cançons eren una cosa que no sabies ben bé el que anava a passar.
– Santana va començar el concert i al cap d’una estona es va posar a tocar el Concierto de Aranjuez: «Ta-ra-ra…» i la gent una xiulada…! I el tiu es va aturar: «Oh, you want blues?! OK«. Santana de vegades és patxanguero i a Barcelona la patxnaga no…. hahaha!
Va ser quan vas arribar a Eivissa que vas conèixer en Blues Dave?
– No, el vaig conèixer un any abans que morís.
Què dius!
– Sí, jo no estava gens connectat. Quan el vaig conèixer sí, ens vam fer amics. Jo portava el mercat de Sant Miquel i el feia venir a tocar allà. També al festival que feia aquí a casa. De fet tinc una filmació d’ell, no l’he vista mai, però està amb el Chris Lee a la guitarra solista i el meu fill [Èric Vergés] al baix. Molt bo. Blues Dave era un personatge.
I això de fer i arreglar instruments va sorgir quan vas arribar a Eivissa?
– Sí, abans havia fet alguna coseta però va ser aquí quan vaig començar a fer realment instruments. Feia tambors eivissencs… vaig començar a fer tambors amb la pita (que ningú n’havia fet mai i crec que ningú en fa ja…). Jo tinc una tècnica especial per a fer això: queden molt forts, més forts que els normals. Mira, aquí en tinc un que es pot tocar pels dos costats… [m’ensenya i fa sonar un tambor tipus batà]. Vam reorganitzar el tambor eivissenc per a donar-li més consistència, amb pells bones d’aquí, amb cèrcols ben fets amb savina però ben encolats… Vaig estar fent tambors eivissencs durant molts anys i ensenyant a fer-ne. Ara deu haver-hi molts mestres perquè ja no faig més tambors, hahaha!
– Després em vaig inventar el violí aquest… que no sé com se’m va ocórrer, la veritat. Vaig posar un coco, la pell, l’arc de violí… anava a buscar els pels de cavall a una finca que hi havia a Sant Antoni. Han de ser de la cua del cavall i que sigui mascle. Per on pixa el mascle…? Hahaha! El primer violí només tenia un pal… un ullastre ficat dins d’un coco amb pell que li fa de caixa de ressonància, després el de tres pals… i després el vaig electrificar, hahaha! És un instrument que és fantàstic perquè mai saps què en sortirà. No pots calcular massa res.
Parla’m del documental «Muziko» que has fet enguany amb Fernando Monge.
– Sí, vam decidir fer un documental sobre músics, sobre què és la música. Preguntàvem a cada músic què és la música per ell. Era interessant. Qui sap d’on ve la música? Vaig triar gent que jo coneixia. Pensava que en faríem molts però això de fer un documental i filmar és una feinada! Cada persona que fèiem hi estàvem una setmana. Crec que en vam fer deu. Dedicant-hi cinc minuts a cadascun ja tens més o menys una hora de pel·lícula. Va quedar molt bé. Està molt ben gravat, i tot en acústic. El Fernando és el millor fotògraf que conec. Jo pensava fer vint o trenta músics però la cosa no va donar per a més. Ara he de convèncer el Fernando a veure si en vol fer una altra part, haha!
– També en vam fer una sobre Blues Dave i la vam projectar a Can Jordi. Era l’entrevista casi sencera amb ell. Al documental «Muziko» estava resumida en cinc minuts però aquí hi surt ell explicant i cantant tota una cançó. Quan vam anar a filmar ens va dir «Què voleu que us toqui? Un blues?» Li vaig dir «No, vull que toquis una cançó de les teves, que sé que en fas». I em diu «A ningú li interessen les meves cançons». Li vaig dir «Mentre muntem ves-hi pensant una», hahaha! Poques vegades tocava les seves cançons perquè deia que la gent ve només a beure i no escolten res. I és així.
Anem acabant. Com veus el panorama musical de l’illa? Els locals que encara fan música en directe, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– Aquí, quan desaparegui el txumba-txumba i les discoteques, hi tornarà a viure la música. Hi ha alguns llocs on es pot tocar, sí, però no gaires.
Arribo a casa seva i ja abans d’entrar se sent música de Beethoven. L’interior de la casa és com un museu: hi ha un piano, llibres, molts discos, instruments de percussió i de corda per aquí i per allà… Dibuixant, cantant, compositor, luthier i multinstrumentista extravagant, amb la seva estètica psicodèlica 60s, en Pere (amb els seus Fletxa Negra) és capaç de treure d’una vella guitarra acústica sons que Jimi Hendrix no hauria imaginat.En Pere, a més, és una enciclopèdia viva del blues (i jo de blues en sé una mica): aquella gravació de Muddy Waters o de Mike Bloomfield que no sabíeu ni que existia, ell la té. I ha estat testimoni de molta música. Vosaltres no heu vist John Lee Hooker als anys 70 en directe. Ell sí. Deixem que ens ho expliqui.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Doncs jo vaig estar cinc anys vivint a Anglaterra quan era petit. Estava a una escola allà i jugàvem un partit de criquet, que és un esport que es juga amb una pilota molt dura. Jo devia tenir uns vuit anys. Em van posar molt lluny perquè era molt dolent, hahaha! I estava allà al camp component una cançó, i de cop i volta em va arribar una pilota i em va donar al cap, al mig del front. Vaig quedar inconscient. La següent cosa que recordo és una veu que em va dir «Aixeca’t de terra!»
Era Jimi Hendrix?
– Hahahaha! No, era el professor, que m’havia llençat la pilota per a despertar-me. Casi em mata. Si m’arriba a tocar a un costat del cap em mata. L’home, acollonit, va fer el millor que podia fer: dir-me que m’aixequés sense donar-me la mà. Era professor de música. Més endavant, com que no teníem els pares allà, ens va convidar a dinar a casa seva un dissabte. Era un professor molt estricte i quan va dir «Ara, després de dinar, veurem la tele», tots vam pensar que ens faria veure una alguna cosa com l’enterrament de Churchill, hahaha! Però va i ens posa Ready, Steady, Go! En aquell programa van sortir els Rolling Stones, els Pretty Things, els Animals… tots amb cabells llargs… I quan vam tornar a l’escola, dos de nosaltres vam dir «Hem de fer un grup!», i aquella tarda vam fer el primer grup, amb unes llaunes, una pinta amb un tros de paper de vàter (que abans era gruixut i tenia textura com de paper), i amb allò teníem un kazoo!
– Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar què volia de regal per a Reis. Vaig dir que volia una guitarra elèctrica, hahaha! Em van dur una guitarra de joguina, que en aquella època (anys 60) eren de fusta, no de plàstic, i tenia cordes, trasts, però no era elèctrica. Aquella va ser la meva primera guitarra. Durant un any vaig estar amb allò. Només podies fer acords en els tres primers trasts. Després van venir guitarretes petites. El meu germà tenia un disc de John Lee Hooker que es deia «Les rois du blues«, de Barclay, i que era ell sol amb la guitarra, a vegades distorsionada. Encara el tinc. Això va ser… uaaau! Un descobriment.
– Després en una revista vaig llegir «L’home boig de la guitarra». Hi sortia Jimi Hendrix amb aquells cabells i aquella postura… i vaig pensar «Això ha de ser al·lucinant!» Hahaha! I amb 100 pessetes que tenia vaig anar a El Corte Inglés i allà vaig trobar «Are You Experienced«. Només en tenien un exemplar i me’l vaig endur a casa. El vaig posar i… ufff!
– Després vaig començar a formar grups. Jo era molt llençat, no aprenia cançons de ningú perquè no en tenia ni idea. Anava a la meva bola.
Autodidacta?
– Autodidacta total, sí.
Vas fer classes amb algú?
– Vaig fer un any de classes de guitarra clàssica amb un professor. El primer que em va dir va ser que em tallés les ungles: això d’haver de tenir ungles llargues per a tocar, aquest profe no hi estava d’acord. Deia que s’ha d’aprendre a tocar amb la punta dels dits, i té raó: les ungles es trenquen i si t’acostumes a tocar amb els dits no tens mai problemes. I tampoc perds les pues, hahaha!
Així, l’amor pel blues et ve del teu germà? Era blusero?
– Era una mica de tot. Ell havia anat a veure John Lee Hooker al Palau de la Música…
Ohhhh!
– …i quan va sortir va comprar el disc, que es veu que el venien allà. Per això el tenia. El posava amb un tocadiscos d’aquells vells, que també tenia ràdio, amb uns botons enormes com el palmell d’una mà. Aquell aparell tenia a la part del darrere dos forats per a connectar-hi cables. Jo no sabia per a què eren, però per pura casualitat vaig comprar una pastilla d’aquelles que es ficaven a la guitarra espanyola, la vaig connectar als dos foradets aquells… i sonava!! Hahahaa!
Allò va ser el teu primer ampli!
– Sí! I per fer que distorsionés posava la pastilla damunt de les cordes, hahaha! El meu món era una obsessió per les guitarres. Em vaig comprar una Fender Mustang, va ser molt divertit: hi havia un noi que havia estat amb Los Albas (coneixes «Los ejes de mi carreta«…?), bé, ell era el baixista. Em va dir «Conec un noi a Cornellà…» En aquella època anar a Cornellà era una aventura, havíem d’agafar un bus que… Em va dir «Hi ha un tio que té una guitarra…» Jo havia estalviat 7.000 pessetes donant classes d’anglès i amb alguns regals de les tietes… i vaig anar allà amb les 7.000 peles a la butxaca. Aquest home, efectivament, tenia una Fender Mustang de color blau. Li pregunto el preu i em diu 15.000. Ufff… vaig fer cara de deprimit i li vaig dir, «Bé, doncs res, què hi farem». I quan ja marxava em pregunta «Quant portes?» Li dic «7.000». Va fer una pausa, va respirar i em va dir: «Agafa la guitarra… i l’ampli».
!
– Hahaha! Sempre he recordat el seu gest. Jo faig instruments musicals. Quan n’he venut algun i hi ha una persona amb il·lusió… Em vaig trobar el mateix cas: jo ja sóc gran i em va venir un xavalet i em va demanar preu d’un instrument. No tenia prou diners. Li vaig preguntar «Quant en tens?» En tenia molt poc però tocava molt bé.
– Amb la Fender aquella vaig tocar uns quants anys per Barcelona. Vam tocar al San Carlos Club… hahaha! Però llavors vaig marxar a l’Índia.
Oh! Quin any devia ser allò?
– Devia ser el 1972… jo tenia disset o divuit anys. Vaig estar un any allà. Abans de marxar no em volien deixar que m’endugués la guitarra. Vaig dir «Jo sense guitarra no hi vaig». Me’n vaig emportar una espanyola. Allà em vaig ajuntar amb un grup d’americans que tocaven… La guitarra es va quedar allà, la vaig regalar a una nena. Quan vaig tornar em vaig dedicar un any a la guitarra clàssica. Durant molts anys vaig estar només amb una guitarra espanyola (i també la vaig perdre), fins que al cap d’uns quinze anys, jo sense guitarra, en vaig trobar una que algú havia llençat. Era espanyola però li vaig posar cordes metàl·liques hahaha! I aquí em vaig tornar a engegar una altra vegada!
Et volia preguntar per la composició.
– Sí, quan vaig arribar a Eivissa va ser quan vaig començar a compondre. Moltes cançons. De les que havia fet abans me’n recordo de molt poques. Després, ara farà uns deu anys, vaig formar el grup Fletxa Negra, que ha anat tenint diversa gent… i aquí estem. Per cert ara hem incorporat un guitarrista.
Ah si?
– Sí, un japonès, el Kazú. Toca molt bé.
Has fet algunes gravacions…
– Sí, fins i tot en tinc una en casset que és la primera actuació que vam fer. Jo tenia uns quinze anys i era al col·legi, a Barcelona. Tocàvem amb un ampli i per aquell ampli hi sortia la guitarra rítmica, el baix, la veu i la guitarra solista, hahaha! Un amic havia fet un aparell que ens permetia connectar-ho tot allà. La bateria al principi eren capses de detergent, llaunes i coses d’aquestes. Després vam aconseguir una bateria de veritat, hahaha! Encara recordo aquella actuació: la sensació que em pujava la sang de baix a dalt… «Un, dos, tres» i quan vam començar a tocar se’m va passar. A mitja actuació se’n va anar la llum. Va venir el director de l’escola i es va posar a cridar «Això és culpa vostra! Ja ho deia jo! Guitarres elèctriques!» Però el tall de llum afectava tot el barri, hahaha! Quan ja ens feia fora va tornar la llum i vam seguir tocant sense fer-li cas, hahaha! En aquella època a Barcelona hi havia la música progressiva…
I tant!
– Hi havia Máquina, ens agradava molt el Josep Maria París (el guitarrista).
Qui més havies vist en aquella època?
– Hi havia Vértice, amb el Sunyer…
– Sí, també Tapiman, el Pau Riba, Música Dispersa… Música Dispersa eren boníssims: tenien un tio de Madrid, el Cachas, el Sisa, una noia que es deia Selene i l’Albert Batiste que era germà del Jordi Batiste. També Pan y Regaliz, que tenien un que tocava la flauta i eren com uns Jethro Tull catalans. Cada dissabte i diumenge hi havia música en directe en algun col·legi de Barcelona (la Salle…), o al Price. I Lone Star! En directe no tenien res a veure amb el disc: guitarres distorsionades, wah-wahs, feien jazz i blues… Lone Star eren molt bons.
– Pel que fa a gent de fora vam veure John Lee Hooker, BB King… El BB King em va semblar més patxanguero. Jo sóc més radical, hahaha! Els discos antics de BB KIng sí que m’encanten. També vaig veure Johnny Hallyday, que duia una banda (crec que eren anglesos) que tocaven súper bé. També els Shadows…
– En aquella època tot sonava des dels amplificadors, no hi havia taula de mescles i grans equips de so.
Sonava el que hi havia a l’escenari.
– Exactament, i sonava tot molt bé. Però molt bé. I recordo que després va venir el Festival de Música Progressiva de Granollers (el primer festival que va haver-hi), on hi va actuar Family i tot de grups (nosaltres vam estar a punt de tocar-hi, per cert), i va ser la primera vegada que van posar-hi molts amplificadors i molt equip de so. Va sonar molt malament tot. Allò va ser el principi de la fi.
Hahahaha!
– Sí, com a mínim havia pogut gaudir d’algunes coses… vaig veure l’Alexis Korner…
On??!!
– Aquest va ser un estiu que vaig anar a Anglaterra. Va ser una actuació que érem unes vint persones i el teníem allà al davant…Ç
Déu meu.
– Era boníssim el tiu.
Quan vas venir a Eivissa?
– Vaig arribar l’any 81. Jo estava molt desconnectat perquè la música dels vuitanta era molt dolenta. Però van aparèixer Dire Straits i vaig pensar que no estava tot perdut. Allà hi havia qualitat. En aquella època vaig veure Bob Dylan al Mini Estadi [Barcelona]: venia amb part del que havien estat els Small Faces i amb Mick Taylor a la guitarra. De teloner, Santana. Era l’època de l'»Infidels«.
Gran disc. A l'»Infidels» hi ha Mick Taylor i també Mark Knopfler.
– A la gira només hi anava Mick Taylor però el Dylan li deixava tocar tota l’estona que volgués: s’apartava i l’altre podia fer els seus solos… Jo no he vist el Hendrix però vaig veure això. Mick Taylor era molt bo en aquella època. Santana també va pujar a tocar una mica amb el Dylan. Hi van haver tres bisos, que no és normal en un concert de Dylan. Ell no avisa als músics sobre el que està a punt de tocar. I les cançons no les fa mai iguals. Quan començava una cançó veies que el Mick Taylor se’l mirava fins que enganxava la cançó que era i la banda començava a tirar. Els principis de les cançons eren una cosa que no sabies ben bé el que anava a passar.
– Santana va començar el concert i al cap d’una estona es va posar a tocar el Concierto de Aranjuez: «Ta-ra-ra…» i la gent una xiulada…! I el tiu es va aturar: «Oh, you want blues?! OK«. Santana de vegades és patxanguero i a Barcelona la patxnaga no…. hahaha!
Va ser quan vas arribar a Eivissa que vas conèixer en Blues Dave?
– No, el vaig conèixer un any abans que morís.
Què dius!
– Sí, jo no estava gens connectat. Quan el vaig conèixer sí, ens vam fer amics. Jo portava el mercat de Sant Miquel i el feia venir a tocar allà. També al festival que feia aquí a casa. De fet tinc una filmació d’ell, no l’he vista mai, però està amb el Chris Lee a la guitarra solista i el meu fill [Èric Vergés] al baix. Molt bo. Blues Dave era un personatge.
I això de fer i arreglar instruments va sorgir quan vas arribar a Eivissa?
– Sí, abans havia fet alguna coseta però va ser aquí quan vaig començar a fer realment instruments. Feia tambors eivissencs… vaig començar a fer tambors amb la pita (que ningú n’havia fet mai i crec que ningú en fa ja…). Jo tinc una tècnica especial per a fer això: queden molt forts, més forts que els normals. Mira, aquí en tinc un que es pot tocar pels dos costats… [m’ensenya i fa sonar un tambor tipus batà]. Vam reorganitzar el tambor eivissenc per a donar-li més consistència, amb pells bones d’aquí, amb cèrcols ben fets amb savina però ben encolats… Vaig estar fent tambors eivissencs durant molts anys i ensenyant a fer-ne. Ara deu haver-hi molts mestres perquè ja no faig més tambors, hahaha!
– Després em vaig inventar el violí aquest… que no sé com se’m va ocórrer, la veritat. Vaig posar un coco, la pell, l’arc de violí… anava a buscar els pels de cavall a una finca que hi havia a Sant Antoni. Han de ser de la cua del cavall i que sigui mascle. Per on pixa el mascle…? Hahaha! El primer violí només tenia un pal… un ullastre ficat dins d’un coco amb pell que li fa de caixa de ressonància, després el de tres pals… i després el vaig electrificar, hahaha! És un instrument que és fantàstic perquè mai saps què en sortirà. No pots calcular massa res.
Parla’m del documental «Muziko» que has fet enguany amb Fernando Monge.
– Sí, vam decidir fer un documental sobre músics, sobre què és la música. Preguntàvem a cada músic què és la música per ell. Era interessant. Qui sap d’on ve la música? Vaig triar gent que jo coneixia. Pensava que en faríem molts però això de fer un documental i filmar és una feinada! Cada persona que fèiem hi estàvem una setmana. Crec que en vam fer deu. Dedicant-hi cinc minuts a cadascun ja tens més o menys una hora de pel·lícula. Va quedar molt bé. Està molt ben gravat, i tot en acústic. El Fernando és el millor fotògraf que conec. Jo pensava fer vint o trenta músics però la cosa no va donar per a més. Ara he de convèncer el Fernando a veure si en vol fer una altra part, haha!
– També en vam fer una sobre Blues Dave i la vam projectar a Can Jordi. Era l’entrevista casi sencera amb ell. Al documental «Muziko» estava resumida en cinc minuts però aquí hi surt ell explicant i cantant tota una cançó. Quan vam anar a filmar ens va dir «Què voleu que us toqui? Un blues?» Li vaig dir «No, vull que toquis una cançó de les teves, que sé que en fas». I em diu «A ningú li interessen les meves cançons». Li vaig dir «Mentre muntem ves-hi pensant una», hahaha! Poques vegades tocava les seves cançons perquè deia que la gent ve només a beure i no escolten res. I és així.
Anem acabant. Com veus el panorama musical de l’illa? Els locals que encara fan música en directe, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– Aquí, quan desaparegui el txumba-txumba i les discoteques, hi tornarà a viure la música. Hi ha alguns llocs on es pot tocar, sí, però no gaires.
Arribo a casa seva i ja abans d’entrar se sent música de Beethoven. L’interior de la casa és com un museu: hi ha un piano, llibres, molts discos, instruments de percussió i de corda per aquí i per allà… Dibuixant, cantant, compositor, luthier i multinstrumentista extravagant, amb la seva estètica psicodèlica 60s, en Pere (amb els seus Fletxa Negra) és capaç de treure d’una vella guitarra acústica sons que Jimi Hendrix no hauria imaginat.En Pere, a més, és una enciclopèdia viva del blues (i jo de blues en sé una mica): aquella gravació de Muddy Waters o de Mike Bloomfield que no sabíeu ni que existia, ell la té. I ha estat testimoni de molta música. Vosaltres no heu vist John Lee Hooker als anys 70 en directe. Ell sí. Deixem que ens ho expliqui.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Doncs jo vaig estar cinc anys vivint a Anglaterra quan era petit. Estava a una escola allà i jugàvem un partit de criquet, que és un esport que es juga amb una pilota molt dura. Jo devia tenir uns vuit anys. Em van posar molt lluny perquè era molt dolent, hahaha! I estava allà al camp component una cançó, i de cop i volta em va arribar una pilota i em va donar al cap, al mig del front. Vaig quedar inconscient. La següent cosa que recordo és una veu que em va dir «Aixeca’t de terra!»
Era Jimi Hendrix?
– Hahahaha! No, era el professor, que m’havia llençat la pilota per a despertar-me. Casi em mata. Si m’arriba a tocar a un costat del cap em mata. L’home, acollonit, va fer el millor que podia fer: dir-me que m’aixequés sense donar-me la mà. Era professor de música. Més endavant, com que no teníem els pares allà, ens va convidar a dinar a casa seva un dissabte. Era un professor molt estricte i quan va dir «Ara, després de dinar, veurem la tele», tots vam pensar que ens faria veure una alguna cosa com l’enterrament de Churchill, hahaha! Però va i ens posa Ready, Steady, Go! En aquell programa van sortir els Rolling Stones, els Pretty Things, els Animals… tots amb cabells llargs… I quan vam tornar a l’escola, dos de nosaltres vam dir «Hem de fer un grup!», i aquella tarda vam fer el primer grup, amb unes llaunes, una pinta amb un tros de paper de vàter (que abans era gruixut i tenia textura com de paper), i amb allò teníem un kazoo!
– Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar què volia de regal per a Reis. Vaig dir que volia una guitarra elèctrica, hahaha! Em van dur una guitarra de joguina, que en aquella època (anys 60) eren de fusta, no de plàstic, i tenia cordes, trasts, però no era elèctrica. Aquella va ser la meva primera guitarra. Durant un any vaig estar amb allò. Només podies fer acords en els tres primers trasts. Després van venir guitarretes petites. El meu germà tenia un disc de John Lee Hooker que es deia «Les rois du blues«, de Barclay, i que era ell sol amb la guitarra, a vegades distorsionada. Encara el tinc. Això va ser… uaaau! Un descobriment.
– Després en una revista vaig llegir «L’home boig de la guitarra». Hi sortia Jimi Hendrix amb aquells cabells i aquella postura… i vaig pensar «Això ha de ser al·lucinant!» Hahaha! I amb 100 pessetes que tenia vaig anar a El Corte Inglés i allà vaig trobar «Are You Experienced«. Només en tenien un exemplar i me’l vaig endur a casa. El vaig posar i… ufff!
– Després vaig començar a formar grups. Jo era molt llençat, no aprenia cançons de ningú perquè no en tenia ni idea. Anava a la meva bola.
Autodidacta?
– Autodidacta total, sí.
Vas fer classes amb algú?
– Vaig fer un any de classes de guitarra clàssica amb un professor. El primer que em va dir va ser que em tallés les ungles: això d’haver de tenir ungles llargues per a tocar, aquest profe no hi estava d’acord. Deia que s’ha d’aprendre a tocar amb la punta dels dits, i té raó: les ungles es trenquen i si t’acostumes a tocar amb els dits no tens mai problemes. I tampoc perds les pues, hahaha!
Així, l’amor pel blues et ve del teu germà? Era blusero?
– Era una mica de tot. Ell havia anat a veure John Lee Hooker al Palau de la Música…
Ohhhh!
– …i quan va sortir va comprar el disc, que es veu que el venien allà. Per això el tenia. El posava amb un tocadiscos d’aquells vells, que també tenia ràdio, amb uns botons enormes com el palmell d’una mà. Aquell aparell tenia a la part del darrere dos forats per a connectar-hi cables. Jo no sabia per a què eren, però per pura casualitat vaig comprar una pastilla d’aquelles que es ficaven a la guitarra espanyola, la vaig connectar als dos foradets aquells… i sonava!! Hahahaa!
Allò va ser el teu primer ampli!
– Sí! I per fer que distorsionés posava la pastilla damunt de les cordes, hahaha! El meu món era una obsessió per les guitarres. Em vaig comprar una Fender Mustang, va ser molt divertit: hi havia un noi que havia estat amb Los Albas (coneixes «Los ejes de mi carreta«…?), bé, ell era el baixista. Em va dir «Conec un noi a Cornellà…» En aquella època anar a Cornellà era una aventura, havíem d’agafar un bus que… Em va dir «Hi ha un tio que té una guitarra…» Jo havia estalviat 7.000 pessetes donant classes d’anglès i amb alguns regals de les tietes… i vaig anar allà amb les 7.000 peles a la butxaca. Aquest home, efectivament, tenia una Fender Mustang de color blau. Li pregunto el preu i em diu 15.000. Ufff… vaig fer cara de deprimit i li vaig dir, «Bé, doncs res, què hi farem». I quan ja marxava em pregunta «Quant portes?» Li dic «7.000». Va fer una pausa, va respirar i em va dir: «Agafa la guitarra… i l’ampli».
!
– Hahaha! Sempre he recordat el seu gest. Jo faig instruments musicals. Quan n’he venut algun i hi ha una persona amb il·lusió… Em vaig trobar el mateix cas: jo ja sóc gran i em va venir un xavalet i em va demanar preu d’un instrument. No tenia prou diners. Li vaig preguntar «Quant en tens?» En tenia molt poc però tocava molt bé.
– Amb la Fender aquella vaig tocar uns quants anys per Barcelona. Vam tocar al San Carlos Club… hahaha! Però llavors vaig marxar a l’Índia.
Oh! Quin any devia ser allò?
– Devia ser el 1972… jo tenia disset o divuit anys. Vaig estar un any allà. Abans de marxar no em volien deixar que m’endugués la guitarra. Vaig dir «Jo sense guitarra no hi vaig». Me’n vaig emportar una espanyola. Allà em vaig ajuntar amb un grup d’americans que tocaven… La guitarra es va quedar allà, la vaig regalar a una nena. Quan vaig tornar em vaig dedicar un any a la guitarra clàssica. Durant molts anys vaig estar només amb una guitarra espanyola (i també la vaig perdre), fins que al cap d’uns quinze anys, jo sense guitarra, en vaig trobar una que algú havia llençat. Era espanyola però li vaig posar cordes metàl·liques hahaha! I aquí em vaig tornar a engegar una altra vegada!
Et volia preguntar per la composició.
– Sí, quan vaig arribar a Eivissa va ser quan vaig començar a compondre. Moltes cançons. De les que havia fet abans me’n recordo de molt poques. Després, ara farà uns deu anys, vaig formar el grup Fletxa Negra, que ha anat tenint diversa gent… i aquí estem. Per cert ara hem incorporat un guitarrista.
Ah si?
– Sí, un japonès, el Kazú. Toca molt bé.
Has fet algunes gravacions…
– Sí, fins i tot en tinc una en casset que és la primera actuació que vam fer. Jo tenia uns quinze anys i era al col·legi, a Barcelona. Tocàvem amb un ampli i per aquell ampli hi sortia la guitarra rítmica, el baix, la veu i la guitarra solista, hahaha! Un amic havia fet un aparell que ens permetia connectar-ho tot allà. La bateria al principi eren capses de detergent, llaunes i coses d’aquestes. Després vam aconseguir una bateria de veritat, hahaha! Encara recordo aquella actuació: la sensació que em pujava la sang de baix a dalt… «Un, dos, tres» i quan vam començar a tocar se’m va passar. A mitja actuació se’n va anar la llum. Va venir el director de l’escola i es va posar a cridar «Això és culpa vostra! Ja ho deia jo! Guitarres elèctriques!» Però el tall de llum afectava tot el barri, hahaha! Quan ja ens feia fora va tornar la llum i vam seguir tocant sense fer-li cas, hahaha! En aquella època a Barcelona hi havia la música progressiva…
I tant!
– Hi havia Máquina, ens agradava molt el Josep Maria París (el guitarrista).
Qui més havies vist en aquella època?
– Hi havia Vértice, amb el Sunyer…
– Sí, també Tapiman, el Pau Riba, Música Dispersa… Música Dispersa eren boníssims: tenien un tio de Madrid, el Cachas, el Sisa, una noia que es deia Selene i l’Albert Batiste que era germà del Jordi Batiste. També Pan y Regaliz, que tenien un que tocava la flauta i eren com uns Jethro Tull catalans. Cada dissabte i diumenge hi havia música en directe en algun col·legi de Barcelona (la Salle…), o al Price. I Lone Star! En directe no tenien res a veure amb el disc: guitarres distorsionades, wah-wahs, feien jazz i blues… Lone Star eren molt bons.
– Pel que fa a gent de fora vam veure John Lee Hooker, BB King… El BB King em va semblar més patxanguero. Jo sóc més radical, hahaha! Els discos antics de BB KIng sí que m’encanten. També vaig veure Johnny Hallyday, que duia una banda (crec que eren anglesos) que tocaven súper bé. També els Shadows…
– En aquella època tot sonava des dels amplificadors, no hi havia taula de mescles i grans equips de so.
Sonava el que hi havia a l’escenari.
– Exactament, i sonava tot molt bé. Però molt bé. I recordo que després va venir el Festival de Música Progressiva de Granollers (el primer festival que va haver-hi), on hi va actuar Family i tot de grups (nosaltres vam estar a punt de tocar-hi, per cert), i va ser la primera vegada que van posar-hi molts amplificadors i molt equip de so. Va sonar molt malament tot. Allò va ser el principi de la fi.
Hahahaha!
– Sí, com a mínim havia pogut gaudir d’algunes coses… vaig veure l’Alexis Korner…
On??!!
– Aquest va ser un estiu que vaig anar a Anglaterra. Va ser una actuació que érem unes vint persones i el teníem allà al davant…Ç
Déu meu.
– Era boníssim el tiu.
Quan vas venir a Eivissa?
– Vaig arribar l’any 81. Jo estava molt desconnectat perquè la música dels vuitanta era molt dolenta. Però van aparèixer Dire Straits i vaig pensar que no estava tot perdut. Allà hi havia qualitat. En aquella època vaig veure Bob Dylan al Mini Estadi [Barcelona]: venia amb part del que havien estat els Small Faces i amb Mick Taylor a la guitarra. De teloner, Santana. Era l’època de l'»Infidels«.
Gran disc. A l'»Infidels» hi ha Mick Taylor i també Mark Knopfler.
– A la gira només hi anava Mick Taylor però el Dylan li deixava tocar tota l’estona que volgués: s’apartava i l’altre podia fer els seus solos… Jo no he vist el Hendrix però vaig veure això. Mick Taylor era molt bo en aquella època. Santana també va pujar a tocar una mica amb el Dylan. Hi van haver tres bisos, que no és normal en un concert de Dylan. Ell no avisa als músics sobre el que està a punt de tocar. I les cançons no les fa mai iguals. Quan començava una cançó veies que el Mick Taylor se’l mirava fins que enganxava la cançó que era i la banda començava a tirar. Els principis de les cançons eren una cosa que no sabies ben bé el que anava a passar.
– Santana va començar el concert i al cap d’una estona es va posar a tocar el Concierto de Aranjuez: «Ta-ra-ra…» i la gent una xiulada…! I el tiu es va aturar: «Oh, you want blues?! OK«. Santana de vegades és patxanguero i a Barcelona la patxnaga no…. hahaha!
Va ser quan vas arribar a Eivissa que vas conèixer en Blues Dave?
– No, el vaig conèixer un any abans que morís.
Què dius!
– Sí, jo no estava gens connectat. Quan el vaig conèixer sí, ens vam fer amics. Jo portava el mercat de Sant Miquel i el feia venir a tocar allà. També al festival que feia aquí a casa. De fet tinc una filmació d’ell, no l’he vista mai, però està amb el Chris Lee a la guitarra solista i el meu fill [Èric Vergés] al baix. Molt bo. Blues Dave era un personatge.
I això de fer i arreglar instruments va sorgir quan vas arribar a Eivissa?
– Sí, abans havia fet alguna coseta però va ser aquí quan vaig començar a fer realment instruments. Feia tambors eivissencs… vaig començar a fer tambors amb la pita (que ningú n’havia fet mai i crec que ningú en fa ja…). Jo tinc una tècnica especial per a fer això: queden molt forts, més forts que els normals. Mira, aquí en tinc un que es pot tocar pels dos costats… [m’ensenya i fa sonar un tambor tipus batà]. Vam reorganitzar el tambor eivissenc per a donar-li més consistència, amb pells bones d’aquí, amb cèrcols ben fets amb savina però ben encolats… Vaig estar fent tambors eivissencs durant molts anys i ensenyant a fer-ne. Ara deu haver-hi molts mestres perquè ja no faig més tambors, hahaha!
– Després em vaig inventar el violí aquest… que no sé com se’m va ocórrer, la veritat. Vaig posar un coco, la pell, l’arc de violí… anava a buscar els pels de cavall a una finca que hi havia a Sant Antoni. Han de ser de la cua del cavall i que sigui mascle. Per on pixa el mascle…? Hahaha! El primer violí només tenia un pal… un ullastre ficat dins d’un coco amb pell que li fa de caixa de ressonància, després el de tres pals… i després el vaig electrificar, hahaha! És un instrument que és fantàstic perquè mai saps què en sortirà. No pots calcular massa res.
Parla’m del documental «Muziko» que has fet enguany amb Fernando Monge.
– Sí, vam decidir fer un documental sobre músics, sobre què és la música. Preguntàvem a cada músic què és la música per ell. Era interessant. Qui sap d’on ve la música? Vaig triar gent que jo coneixia. Pensava que en faríem molts però això de fer un documental i filmar és una feinada! Cada persona que fèiem hi estàvem una setmana. Crec que en vam fer deu. Dedicant-hi cinc minuts a cadascun ja tens més o menys una hora de pel·lícula. Va quedar molt bé. Està molt ben gravat, i tot en acústic. El Fernando és el millor fotògraf que conec. Jo pensava fer vint o trenta músics però la cosa no va donar per a més. Ara he de convèncer el Fernando a veure si en vol fer una altra part, haha!
– També en vam fer una sobre Blues Dave i la vam projectar a Can Jordi. Era l’entrevista casi sencera amb ell. Al documental «Muziko» estava resumida en cinc minuts però aquí hi surt ell explicant i cantant tota una cançó. Quan vam anar a filmar ens va dir «Què voleu que us toqui? Un blues?» Li vaig dir «No, vull que toquis una cançó de les teves, que sé que en fas». I em diu «A ningú li interessen les meves cançons». Li vaig dir «Mentre muntem ves-hi pensant una», hahaha! Poques vegades tocava les seves cançons perquè deia que la gent ve només a beure i no escolten res. I és així.
Anem acabant. Com veus el panorama musical de l’illa? Els locals que encara fan música en directe, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– Aquí, quan desaparegui el txumba-txumba i les discoteques, hi tornarà a viure la música. Hi ha alguns llocs on es pot tocar, sí, però no gaires.
Arribo a casa seva i ja abans d’entrar se sent música de Beethoven. L’interior de la casa és com un museu: hi ha un piano, llibres, molts discos, instruments de percussió i de corda per aquí i per allà… Dibuixant, cantant, compositor, luthier i multinstrumentista extravagant, amb la seva estètica psicodèlica 60s, en Pere (amb els seus Fletxa Negra) és capaç de treure d’una vella guitarra acústica sons que Jimi Hendrix no hauria imaginat.En Pere, a més, és una enciclopèdia viva del blues (i jo de blues en sé una mica): aquella gravació de Muddy Waters o de Mike Bloomfield que no sabíeu ni que existia, ell la té. I ha estat testimoni de molta música. Vosaltres no heu vist John Lee Hooker als anys 70 en directe. Ell sí. Deixem que ens ho expliqui.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Doncs jo vaig estar cinc anys vivint a Anglaterra quan era petit. Estava a una escola allà i jugàvem un partit de criquet, que és un esport que es juga amb una pilota molt dura. Jo devia tenir uns vuit anys. Em van posar molt lluny perquè era molt dolent, hahaha! I estava allà al camp component una cançó, i de cop i volta em va arribar una pilota i em va donar al cap, al mig del front. Vaig quedar inconscient. La següent cosa que recordo és una veu que em va dir «Aixeca’t de terra!»
Era Jimi Hendrix?
– Hahahaha! No, era el professor, que m’havia llençat la pilota per a despertar-me. Casi em mata. Si m’arriba a tocar a un costat del cap em mata. L’home, acollonit, va fer el millor que podia fer: dir-me que m’aixequés sense donar-me la mà. Era professor de música. Més endavant, com que no teníem els pares allà, ens va convidar a dinar a casa seva un dissabte. Era un professor molt estricte i quan va dir «Ara, després de dinar, veurem la tele», tots vam pensar que ens faria veure una alguna cosa com l’enterrament de Churchill, hahaha! Però va i ens posa Ready, Steady, Go! En aquell programa van sortir els Rolling Stones, els Pretty Things, els Animals… tots amb cabells llargs… I quan vam tornar a l’escola, dos de nosaltres vam dir «Hem de fer un grup!», i aquella tarda vam fer el primer grup, amb unes llaunes, una pinta amb un tros de paper de vàter (que abans era gruixut i tenia textura com de paper), i amb allò teníem un kazoo!
– Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar què volia de regal per a Reis. Vaig dir que volia una guitarra elèctrica, hahaha! Em van dur una guitarra de joguina, que en aquella època (anys 60) eren de fusta, no de plàstic, i tenia cordes, trasts, però no era elèctrica. Aquella va ser la meva primera guitarra. Durant un any vaig estar amb allò. Només podies fer acords en els tres primers trasts. Després van venir guitarretes petites. El meu germà tenia un disc de John Lee Hooker que es deia «Les rois du blues«, de Barclay, i que era ell sol amb la guitarra, a vegades distorsionada. Encara el tinc. Això va ser… uaaau! Un descobriment.
– Després en una revista vaig llegir «L’home boig de la guitarra». Hi sortia Jimi Hendrix amb aquells cabells i aquella postura… i vaig pensar «Això ha de ser al·lucinant!» Hahaha! I amb 100 pessetes que tenia vaig anar a El Corte Inglés i allà vaig trobar «Are You Experienced«. Només en tenien un exemplar i me’l vaig endur a casa. El vaig posar i… ufff!
– Després vaig començar a formar grups. Jo era molt llençat, no aprenia cançons de ningú perquè no en tenia ni idea. Anava a la meva bola.
Autodidacta?
– Autodidacta total, sí.
Vas fer classes amb algú?
– Vaig fer un any de classes de guitarra clàssica amb un professor. El primer que em va dir va ser que em tallés les ungles: això d’haver de tenir ungles llargues per a tocar, aquest profe no hi estava d’acord. Deia que s’ha d’aprendre a tocar amb la punta dels dits, i té raó: les ungles es trenquen i si t’acostumes a tocar amb els dits no tens mai problemes. I tampoc perds les pues, hahaha!
Així, l’amor pel blues et ve del teu germà? Era blusero?
– Era una mica de tot. Ell havia anat a veure John Lee Hooker al Palau de la Música…
Ohhhh!
– …i quan va sortir va comprar el disc, que es veu que el venien allà. Per això el tenia. El posava amb un tocadiscos d’aquells vells, que també tenia ràdio, amb uns botons enormes com el palmell d’una mà. Aquell aparell tenia a la part del darrere dos forats per a connectar-hi cables. Jo no sabia per a què eren, però per pura casualitat vaig comprar una pastilla d’aquelles que es ficaven a la guitarra espanyola, la vaig connectar als dos foradets aquells… i sonava!! Hahahaa!
Allò va ser el teu primer ampli!
– Sí! I per fer que distorsionés posava la pastilla damunt de les cordes, hahaha! El meu món era una obsessió per les guitarres. Em vaig comprar una Fender Mustang, va ser molt divertit: hi havia un noi que havia estat amb Los Albas (coneixes «Los ejes de mi carreta«…?), bé, ell era el baixista. Em va dir «Conec un noi a Cornellà…» En aquella època anar a Cornellà era una aventura, havíem d’agafar un bus que… Em va dir «Hi ha un tio que té una guitarra…» Jo havia estalviat 7.000 pessetes donant classes d’anglès i amb alguns regals de les tietes… i vaig anar allà amb les 7.000 peles a la butxaca. Aquest home, efectivament, tenia una Fender Mustang de color blau. Li pregunto el preu i em diu 15.000. Ufff… vaig fer cara de deprimit i li vaig dir, «Bé, doncs res, què hi farem». I quan ja marxava em pregunta «Quant portes?» Li dic «7.000». Va fer una pausa, va respirar i em va dir: «Agafa la guitarra… i l’ampli».
!
– Hahaha! Sempre he recordat el seu gest. Jo faig instruments musicals. Quan n’he venut algun i hi ha una persona amb il·lusió… Em vaig trobar el mateix cas: jo ja sóc gran i em va venir un xavalet i em va demanar preu d’un instrument. No tenia prou diners. Li vaig preguntar «Quant en tens?» En tenia molt poc però tocava molt bé.
– Amb la Fender aquella vaig tocar uns quants anys per Barcelona. Vam tocar al San Carlos Club… hahaha! Però llavors vaig marxar a l’Índia.
Oh! Quin any devia ser allò?
– Devia ser el 1972… jo tenia disset o divuit anys. Vaig estar un any allà. Abans de marxar no em volien deixar que m’endugués la guitarra. Vaig dir «Jo sense guitarra no hi vaig». Me’n vaig emportar una espanyola. Allà em vaig ajuntar amb un grup d’americans que tocaven… La guitarra es va quedar allà, la vaig regalar a una nena. Quan vaig tornar em vaig dedicar un any a la guitarra clàssica. Durant molts anys vaig estar només amb una guitarra espanyola (i també la vaig perdre), fins que al cap d’uns quinze anys, jo sense guitarra, en vaig trobar una que algú havia llençat. Era espanyola però li vaig posar cordes metàl·liques hahaha! I aquí em vaig tornar a engegar una altra vegada!
Et volia preguntar per la composició.
– Sí, quan vaig arribar a Eivissa va ser quan vaig començar a compondre. Moltes cançons. De les que havia fet abans me’n recordo de molt poques. Després, ara farà uns deu anys, vaig formar el grup Fletxa Negra, que ha anat tenint diversa gent… i aquí estem. Per cert ara hem incorporat un guitarrista.
Ah si?
– Sí, un japonès, el Kazú. Toca molt bé.
Has fet algunes gravacions…
– Sí, fins i tot en tinc una en casset que és la primera actuació que vam fer. Jo tenia uns quinze anys i era al col·legi, a Barcelona. Tocàvem amb un ampli i per aquell ampli hi sortia la guitarra rítmica, el baix, la veu i la guitarra solista, hahaha! Un amic havia fet un aparell que ens permetia connectar-ho tot allà. La bateria al principi eren capses de detergent, llaunes i coses d’aquestes. Després vam aconseguir una bateria de veritat, hahaha! Encara recordo aquella actuació: la sensació que em pujava la sang de baix a dalt… «Un, dos, tres» i quan vam començar a tocar se’m va passar. A mitja actuació se’n va anar la llum. Va venir el director de l’escola i es va posar a cridar «Això és culpa vostra! Ja ho deia jo! Guitarres elèctriques!» Però el tall de llum afectava tot el barri, hahaha! Quan ja ens feia fora va tornar la llum i vam seguir tocant sense fer-li cas, hahaha! En aquella època a Barcelona hi havia la música progressiva…
I tant!
– Hi havia Máquina, ens agradava molt el Josep Maria París (el guitarrista).
Qui més havies vist en aquella època?
– Hi havia Vértice, amb el Sunyer…
– Sí, també Tapiman, el Pau Riba, Música Dispersa… Música Dispersa eren boníssims: tenien un tio de Madrid, el Cachas, el Sisa, una noia que es deia Selene i l’Albert Batiste que era germà del Jordi Batiste. També Pan y Regaliz, que tenien un que tocava la flauta i eren com uns Jethro Tull catalans. Cada dissabte i diumenge hi havia música en directe en algun col·legi de Barcelona (la Salle…), o al Price. I Lone Star! En directe no tenien res a veure amb el disc: guitarres distorsionades, wah-wahs, feien jazz i blues… Lone Star eren molt bons.
– Pel que fa a gent de fora vam veure John Lee Hooker, BB King… El BB King em va semblar més patxanguero. Jo sóc més radical, hahaha! Els discos antics de BB KIng sí que m’encanten. També vaig veure Johnny Hallyday, que duia una banda (crec que eren anglesos) que tocaven súper bé. També els Shadows…
– En aquella època tot sonava des dels amplificadors, no hi havia taula de mescles i grans equips de so.
Sonava el que hi havia a l’escenari.
– Exactament, i sonava tot molt bé. Però molt bé. I recordo que després va venir el Festival de Música Progressiva de Granollers (el primer festival que va haver-hi), on hi va actuar Family i tot de grups (nosaltres vam estar a punt de tocar-hi, per cert), i va ser la primera vegada que van posar-hi molts amplificadors i molt equip de so. Va sonar molt malament tot. Allò va ser el principi de la fi.
Hahahaha!
– Sí, com a mínim havia pogut gaudir d’algunes coses… vaig veure l’Alexis Korner…
On??!!
– Aquest va ser un estiu que vaig anar a Anglaterra. Va ser una actuació que érem unes vint persones i el teníem allà al davant…Ç
Déu meu.
– Era boníssim el tiu.
Quan vas venir a Eivissa?
– Vaig arribar l’any 81. Jo estava molt desconnectat perquè la música dels vuitanta era molt dolenta. Però van aparèixer Dire Straits i vaig pensar que no estava tot perdut. Allà hi havia qualitat. En aquella època vaig veure Bob Dylan al Mini Estadi [Barcelona]: venia amb part del que havien estat els Small Faces i amb Mick Taylor a la guitarra. De teloner, Santana. Era l’època de l'»Infidels«.
Gran disc. A l'»Infidels» hi ha Mick Taylor i també Mark Knopfler.
– A la gira només hi anava Mick Taylor però el Dylan li deixava tocar tota l’estona que volgués: s’apartava i l’altre podia fer els seus solos… Jo no he vist el Hendrix però vaig veure això. Mick Taylor era molt bo en aquella època. Santana també va pujar a tocar una mica amb el Dylan. Hi van haver tres bisos, que no és normal en un concert de Dylan. Ell no avisa als músics sobre el que està a punt de tocar. I les cançons no les fa mai iguals. Quan començava una cançó veies que el Mick Taylor se’l mirava fins que enganxava la cançó que era i la banda començava a tirar. Els principis de les cançons eren una cosa que no sabies ben bé el que anava a passar.
– Santana va començar el concert i al cap d’una estona es va posar a tocar el Concierto de Aranjuez: «Ta-ra-ra…» i la gent una xiulada…! I el tiu es va aturar: «Oh, you want blues?! OK«. Santana de vegades és patxanguero i a Barcelona la patxnaga no…. hahaha!
Va ser quan vas arribar a Eivissa que vas conèixer en Blues Dave?
– No, el vaig conèixer un any abans que morís.
Què dius!
– Sí, jo no estava gens connectat. Quan el vaig conèixer sí, ens vam fer amics. Jo portava el mercat de Sant Miquel i el feia venir a tocar allà. També al festival que feia aquí a casa. De fet tinc una filmació d’ell, no l’he vista mai, però està amb el Chris Lee a la guitarra solista i el meu fill [Èric Vergés] al baix. Molt bo. Blues Dave era un personatge.
I això de fer i arreglar instruments va sorgir quan vas arribar a Eivissa?
– Sí, abans havia fet alguna coseta però va ser aquí quan vaig començar a fer realment instruments. Feia tambors eivissencs… vaig començar a fer tambors amb la pita (que ningú n’havia fet mai i crec que ningú en fa ja…). Jo tinc una tècnica especial per a fer això: queden molt forts, més forts que els normals. Mira, aquí en tinc un que es pot tocar pels dos costats… [m’ensenya i fa sonar un tambor tipus batà]. Vam reorganitzar el tambor eivissenc per a donar-li més consistència, amb pells bones d’aquí, amb cèrcols ben fets amb savina però ben encolats… Vaig estar fent tambors eivissencs durant molts anys i ensenyant a fer-ne. Ara deu haver-hi molts mestres perquè ja no faig més tambors, hahaha!
– Després em vaig inventar el violí aquest… que no sé com se’m va ocórrer, la veritat. Vaig posar un coco, la pell, l’arc de violí… anava a buscar els pels de cavall a una finca que hi havia a Sant Antoni. Han de ser de la cua del cavall i que sigui mascle. Per on pixa el mascle…? Hahaha! El primer violí només tenia un pal… un ullastre ficat dins d’un coco amb pell que li fa de caixa de ressonància, després el de tres pals… i després el vaig electrificar, hahaha! És un instrument que és fantàstic perquè mai saps què en sortirà. No pots calcular massa res.
Parla’m del documental «Muziko» que has fet enguany amb Fernando Monge.
– Sí, vam decidir fer un documental sobre músics, sobre què és la música. Preguntàvem a cada músic què és la música per ell. Era interessant. Qui sap d’on ve la música? Vaig triar gent que jo coneixia. Pensava que en faríem molts però això de fer un documental i filmar és una feinada! Cada persona que fèiem hi estàvem una setmana. Crec que en vam fer deu. Dedicant-hi cinc minuts a cadascun ja tens més o menys una hora de pel·lícula. Va quedar molt bé. Està molt ben gravat, i tot en acústic. El Fernando és el millor fotògraf que conec. Jo pensava fer vint o trenta músics però la cosa no va donar per a més. Ara he de convèncer el Fernando a veure si en vol fer una altra part, haha!
– També en vam fer una sobre Blues Dave i la vam projectar a Can Jordi. Era l’entrevista casi sencera amb ell. Al documental «Muziko» estava resumida en cinc minuts però aquí hi surt ell explicant i cantant tota una cançó. Quan vam anar a filmar ens va dir «Què voleu que us toqui? Un blues?» Li vaig dir «No, vull que toquis una cançó de les teves, que sé que en fas». I em diu «A ningú li interessen les meves cançons». Li vaig dir «Mentre muntem ves-hi pensant una», hahaha! Poques vegades tocava les seves cançons perquè deia que la gent ve només a beure i no escolten res. I és així.
Anem acabant. Com veus el panorama musical de l’illa? Els locals que encara fan música en directe, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– Aquí, quan desaparegui el txumba-txumba i les discoteques, hi tornarà a viure la música. Hi ha alguns llocs on es pot tocar, sí, però no gaires.
Arribo a casa seva i ja abans d’entrar se sent música de Beethoven. L’interior de la casa és com un museu: hi ha un piano, llibres, molts discos, instruments de percussió i de corda per aquí i per allà… Dibuixant, cantant, compositor, luthier i multinstrumentista extravagant, amb la seva estètica psicodèlica 60s, en Pere (amb els seus Fletxa Negra) és capaç de treure d’una vella guitarra acústica sons que Jimi Hendrix no hauria imaginat.En Pere, a més, és una enciclopèdia viva del blues (i jo de blues en sé una mica): aquella gravació de Muddy Waters o de Mike Bloomfield que no sabíeu ni que existia, ell la té. I ha estat testimoni de molta música. Vosaltres no heu vist John Lee Hooker als anys 70 en directe. Ell sí. Deixem que ens ho expliqui.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Doncs jo vaig estar cinc anys vivint a Anglaterra quan era petit. Estava a una escola allà i jugàvem un partit de criquet, que és un esport que es juga amb una pilota molt dura. Jo devia tenir uns vuit anys. Em van posar molt lluny perquè era molt dolent, hahaha! I estava allà al camp component una cançó, i de cop i volta em va arribar una pilota i em va donar al cap, al mig del front. Vaig quedar inconscient. La següent cosa que recordo és una veu que em va dir «Aixeca’t de terra!»
Era Jimi Hendrix?
– Hahahaha! No, era el professor, que m’havia llençat la pilota per a despertar-me. Casi em mata. Si m’arriba a tocar a un costat del cap em mata. L’home, acollonit, va fer el millor que podia fer: dir-me que m’aixequés sense donar-me la mà. Era professor de música. Més endavant, com que no teníem els pares allà, ens va convidar a dinar a casa seva un dissabte. Era un professor molt estricte i quan va dir «Ara, després de dinar, veurem la tele», tots vam pensar que ens faria veure una alguna cosa com l’enterrament de Churchill, hahaha! Però va i ens posa Ready, Steady, Go! En aquell programa van sortir els Rolling Stones, els Pretty Things, els Animals… tots amb cabells llargs… I quan vam tornar a l’escola, dos de nosaltres vam dir «Hem de fer un grup!», i aquella tarda vam fer el primer grup, amb unes llaunes, una pinta amb un tros de paper de vàter (que abans era gruixut i tenia textura com de paper), i amb allò teníem un kazoo!
– Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar què volia de regal per a Reis. Vaig dir que volia una guitarra elèctrica, hahaha! Em van dur una guitarra de joguina, que en aquella època (anys 60) eren de fusta, no de plàstic, i tenia cordes, trasts, però no era elèctrica. Aquella va ser la meva primera guitarra. Durant un any vaig estar amb allò. Només podies fer acords en els tres primers trasts. Després van venir guitarretes petites. El meu germà tenia un disc de John Lee Hooker que es deia «Les rois du blues«, de Barclay, i que era ell sol amb la guitarra, a vegades distorsionada. Encara el tinc. Això va ser… uaaau! Un descobriment.
– Després en una revista vaig llegir «L’home boig de la guitarra». Hi sortia Jimi Hendrix amb aquells cabells i aquella postura… i vaig pensar «Això ha de ser al·lucinant!» Hahaha! I amb 100 pessetes que tenia vaig anar a El Corte Inglés i allà vaig trobar «Are You Experienced«. Només en tenien un exemplar i me’l vaig endur a casa. El vaig posar i… ufff!
– Després vaig començar a formar grups. Jo era molt llençat, no aprenia cançons de ningú perquè no en tenia ni idea. Anava a la meva bola.
Autodidacta?
– Autodidacta total, sí.
Vas fer classes amb algú?
– Vaig fer un any de classes de guitarra clàssica amb un professor. El primer que em va dir va ser que em tallés les ungles: això d’haver de tenir ungles llargues per a tocar, aquest profe no hi estava d’acord. Deia que s’ha d’aprendre a tocar amb la punta dels dits, i té raó: les ungles es trenquen i si t’acostumes a tocar amb els dits no tens mai problemes. I tampoc perds les pues, hahaha!
Així, l’amor pel blues et ve del teu germà? Era blusero?
– Era una mica de tot. Ell havia anat a veure John Lee Hooker al Palau de la Música…
Ohhhh!
– …i quan va sortir va comprar el disc, que es veu que el venien allà. Per això el tenia. El posava amb un tocadiscos d’aquells vells, que també tenia ràdio, amb uns botons enormes com el palmell d’una mà. Aquell aparell tenia a la part del darrere dos forats per a connectar-hi cables. Jo no sabia per a què eren, però per pura casualitat vaig comprar una pastilla d’aquelles que es ficaven a la guitarra espanyola, la vaig connectar als dos foradets aquells… i sonava!! Hahahaa!
Allò va ser el teu primer ampli!
– Sí! I per fer que distorsionés posava la pastilla damunt de les cordes, hahaha! El meu món era una obsessió per les guitarres. Em vaig comprar una Fender Mustang, va ser molt divertit: hi havia un noi que havia estat amb Los Albas (coneixes «Los ejes de mi carreta«…?), bé, ell era el baixista. Em va dir «Conec un noi a Cornellà…» En aquella època anar a Cornellà era una aventura, havíem d’agafar un bus que… Em va dir «Hi ha un tio que té una guitarra…» Jo havia estalviat 7.000 pessetes donant classes d’anglès i amb alguns regals de les tietes… i vaig anar allà amb les 7.000 peles a la butxaca. Aquest home, efectivament, tenia una Fender Mustang de color blau. Li pregunto el preu i em diu 15.000. Ufff… vaig fer cara de deprimit i li vaig dir, «Bé, doncs res, què hi farem». I quan ja marxava em pregunta «Quant portes?» Li dic «7.000». Va fer una pausa, va respirar i em va dir: «Agafa la guitarra… i l’ampli».
!
– Hahaha! Sempre he recordat el seu gest. Jo faig instruments musicals. Quan n’he venut algun i hi ha una persona amb il·lusió… Em vaig trobar el mateix cas: jo ja sóc gran i em va venir un xavalet i em va demanar preu d’un instrument. No tenia prou diners. Li vaig preguntar «Quant en tens?» En tenia molt poc però tocava molt bé.
– Amb la Fender aquella vaig tocar uns quants anys per Barcelona. Vam tocar al San Carlos Club… hahaha! Però llavors vaig marxar a l’Índia.
Oh! Quin any devia ser allò?
– Devia ser el 1972… jo tenia disset o divuit anys. Vaig estar un any allà. Abans de marxar no em volien deixar que m’endugués la guitarra. Vaig dir «Jo sense guitarra no hi vaig». Me’n vaig emportar una espanyola. Allà em vaig ajuntar amb un grup d’americans que tocaven… La guitarra es va quedar allà, la vaig regalar a una nena. Quan vaig tornar em vaig dedicar un any a la guitarra clàssica. Durant molts anys vaig estar només amb una guitarra espanyola (i també la vaig perdre), fins que al cap d’uns quinze anys, jo sense guitarra, en vaig trobar una que algú havia llençat. Era espanyola però li vaig posar cordes metàl·liques hahaha! I aquí em vaig tornar a engegar una altra vegada!
Et volia preguntar per la composició.
– Sí, quan vaig arribar a Eivissa va ser quan vaig començar a compondre. Moltes cançons. De les que havia fet abans me’n recordo de molt poques. Després, ara farà uns deu anys, vaig formar el grup Fletxa Negra, que ha anat tenint diversa gent… i aquí estem. Per cert ara hem incorporat un guitarrista.
Ah si?
– Sí, un japonès, el Kazú. Toca molt bé.
Has fet algunes gravacions…
– Sí, fins i tot en tinc una en casset que és la primera actuació que vam fer. Jo tenia uns quinze anys i era al col·legi, a Barcelona. Tocàvem amb un ampli i per aquell ampli hi sortia la guitarra rítmica, el baix, la veu i la guitarra solista, hahaha! Un amic havia fet un aparell que ens permetia connectar-ho tot allà. La bateria al principi eren capses de detergent, llaunes i coses d’aquestes. Després vam aconseguir una bateria de veritat, hahaha! Encara recordo aquella actuació: la sensació que em pujava la sang de baix a dalt… «Un, dos, tres» i quan vam començar a tocar se’m va passar. A mitja actuació se’n va anar la llum. Va venir el director de l’escola i es va posar a cridar «Això és culpa vostra! Ja ho deia jo! Guitarres elèctriques!» Però el tall de llum afectava tot el barri, hahaha! Quan ja ens feia fora va tornar la llum i vam seguir tocant sense fer-li cas, hahaha! En aquella època a Barcelona hi havia la música progressiva…
I tant!
– Hi havia Máquina, ens agradava molt el Josep Maria París (el guitarrista).
Qui més havies vist en aquella època?
– Hi havia Vértice, amb el Sunyer…
– Sí, també Tapiman, el Pau Riba, Música Dispersa… Música Dispersa eren boníssims: tenien un tio de Madrid, el Cachas, el Sisa, una noia que es deia Selene i l’Albert Batiste que era germà del Jordi Batiste. També Pan y Regaliz, que tenien un que tocava la flauta i eren com uns Jethro Tull catalans. Cada dissabte i diumenge hi havia música en directe en algun col·legi de Barcelona (la Salle…), o al Price. I Lone Star! En directe no tenien res a veure amb el disc: guitarres distorsionades, wah-wahs, feien jazz i blues… Lone Star eren molt bons.
– Pel que fa a gent de fora vam veure John Lee Hooker, BB King… El BB King em va semblar més patxanguero. Jo sóc més radical, hahaha! Els discos antics de BB KIng sí que m’encanten. També vaig veure Johnny Hallyday, que duia una banda (crec que eren anglesos) que tocaven súper bé. També els Shadows…
– En aquella època tot sonava des dels amplificadors, no hi havia taula de mescles i grans equips de so.
Sonava el que hi havia a l’escenari.
– Exactament, i sonava tot molt bé. Però molt bé. I recordo que després va venir el Festival de Música Progressiva de Granollers (el primer festival que va haver-hi), on hi va actuar Family i tot de grups (nosaltres vam estar a punt de tocar-hi, per cert), i va ser la primera vegada que van posar-hi molts amplificadors i molt equip de so. Va sonar molt malament tot. Allò va ser el principi de la fi.
Hahahaha!
– Sí, com a mínim havia pogut gaudir d’algunes coses… vaig veure l’Alexis Korner…
On??!!
– Aquest va ser un estiu que vaig anar a Anglaterra. Va ser una actuació que érem unes vint persones i el teníem allà al davant…Ç
Déu meu.
– Era boníssim el tiu.
Quan vas venir a Eivissa?
– Vaig arribar l’any 81. Jo estava molt desconnectat perquè la música dels vuitanta era molt dolenta. Però van aparèixer Dire Straits i vaig pensar que no estava tot perdut. Allà hi havia qualitat. En aquella època vaig veure Bob Dylan al Mini Estadi [Barcelona]: venia amb part del que havien estat els Small Faces i amb Mick Taylor a la guitarra. De teloner, Santana. Era l’època de l'»Infidels«.
Gran disc. A l'»Infidels» hi ha Mick Taylor i també Mark Knopfler.
– A la gira només hi anava Mick Taylor però el Dylan li deixava tocar tota l’estona que volgués: s’apartava i l’altre podia fer els seus solos… Jo no he vist el Hendrix però vaig veure això. Mick Taylor era molt bo en aquella època. Santana també va pujar a tocar una mica amb el Dylan. Hi van haver tres bisos, que no és normal en un concert de Dylan. Ell no avisa als músics sobre el que està a punt de tocar. I les cançons no les fa mai iguals. Quan començava una cançó veies que el Mick Taylor se’l mirava fins que enganxava la cançó que era i la banda començava a tirar. Els principis de les cançons eren una cosa que no sabies ben bé el que anava a passar.
– Santana va començar el concert i al cap d’una estona es va posar a tocar el Concierto de Aranjuez: «Ta-ra-ra…» i la gent una xiulada…! I el tiu es va aturar: «Oh, you want blues?! OK«. Santana de vegades és patxanguero i a Barcelona la patxnaga no…. hahaha!
Va ser quan vas arribar a Eivissa que vas conèixer en Blues Dave?
– No, el vaig conèixer un any abans que morís.
Què dius!
– Sí, jo no estava gens connectat. Quan el vaig conèixer sí, ens vam fer amics. Jo portava el mercat de Sant Miquel i el feia venir a tocar allà. També al festival que feia aquí a casa. De fet tinc una filmació d’ell, no l’he vista mai, però està amb el Chris Lee a la guitarra solista i el meu fill [Èric Vergés] al baix. Molt bo. Blues Dave era un personatge.
I això de fer i arreglar instruments va sorgir quan vas arribar a Eivissa?
– Sí, abans havia fet alguna coseta però va ser aquí quan vaig començar a fer realment instruments. Feia tambors eivissencs… vaig començar a fer tambors amb la pita (que ningú n’havia fet mai i crec que ningú en fa ja…). Jo tinc una tècnica especial per a fer això: queden molt forts, més forts que els normals. Mira, aquí en tinc un que es pot tocar pels dos costats… [m’ensenya i fa sonar un tambor tipus batà]. Vam reorganitzar el tambor eivissenc per a donar-li més consistència, amb pells bones d’aquí, amb cèrcols ben fets amb savina però ben encolats… Vaig estar fent tambors eivissencs durant molts anys i ensenyant a fer-ne. Ara deu haver-hi molts mestres perquè ja no faig més tambors, hahaha!
– Després em vaig inventar el violí aquest… que no sé com se’m va ocórrer, la veritat. Vaig posar un coco, la pell, l’arc de violí… anava a buscar els pels de cavall a una finca que hi havia a Sant Antoni. Han de ser de la cua del cavall i que sigui mascle. Per on pixa el mascle…? Hahaha! El primer violí només tenia un pal… un ullastre ficat dins d’un coco amb pell que li fa de caixa de ressonància, després el de tres pals… i després el vaig electrificar, hahaha! És un instrument que és fantàstic perquè mai saps què en sortirà. No pots calcular massa res.
Parla’m del documental «Muziko» que has fet enguany amb Fernando Monge.
– Sí, vam decidir fer un documental sobre músics, sobre què és la música. Preguntàvem a cada músic què és la música per ell. Era interessant. Qui sap d’on ve la música? Vaig triar gent que jo coneixia. Pensava que en faríem molts però això de fer un documental i filmar és una feinada! Cada persona que fèiem hi estàvem una setmana. Crec que en vam fer deu. Dedicant-hi cinc minuts a cadascun ja tens més o menys una hora de pel·lícula. Va quedar molt bé. Està molt ben gravat, i tot en acústic. El Fernando és el millor fotògraf que conec. Jo pensava fer vint o trenta músics però la cosa no va donar per a més. Ara he de convèncer el Fernando a veure si en vol fer una altra part, haha!
– També en vam fer una sobre Blues Dave i la vam projectar a Can Jordi. Era l’entrevista casi sencera amb ell. Al documental «Muziko» estava resumida en cinc minuts però aquí hi surt ell explicant i cantant tota una cançó. Quan vam anar a filmar ens va dir «Què voleu que us toqui? Un blues?» Li vaig dir «No, vull que toquis una cançó de les teves, que sé que en fas». I em diu «A ningú li interessen les meves cançons». Li vaig dir «Mentre muntem ves-hi pensant una», hahaha! Poques vegades tocava les seves cançons perquè deia que la gent ve només a beure i no escolten res. I és així.
Anem acabant. Com veus el panorama musical de l’illa? Els locals que encara fan música en directe, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– Aquí, quan desaparegui el txumba-txumba i les discoteques, hi tornarà a viure la música. Hi ha alguns llocs on es pot tocar, sí, però no gaires.
Arribo a casa seva i ja abans d’entrar se sent música de Beethoven. L’interior de la casa és com un museu: hi ha un piano, llibres, molts discos, instruments de percussió i de corda per aquí i per allà… Dibuixant, cantant, compositor, luthier i multinstrumentista extravagant, amb la seva estètica psicodèlica 60s, en Pere (amb els seus Fletxa Negra) és capaç de treure d’una vella guitarra acústica sons que Jimi Hendrix no hauria imaginat.En Pere, a més, és una enciclopèdia viva del blues (i jo de blues en sé una mica): aquella gravació de Muddy Waters o de Mike Bloomfield que no sabíeu ni que existia, ell la té. I ha estat testimoni de molta música. Vosaltres no heu vist John Lee Hooker als anys 70 en directe. Ell sí. Deixem que ens ho expliqui.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Doncs jo vaig estar cinc anys vivint a Anglaterra quan era petit. Estava a una escola allà i jugàvem un partit de criquet, que és un esport que es juga amb una pilota molt dura. Jo devia tenir uns vuit anys. Em van posar molt lluny perquè era molt dolent, hahaha! I estava allà al camp component una cançó, i de cop i volta em va arribar una pilota i em va donar al cap, al mig del front. Vaig quedar inconscient. La següent cosa que recordo és una veu que em va dir «Aixeca’t de terra!»
Era Jimi Hendrix?
– Hahahaha! No, era el professor, que m’havia llençat la pilota per a despertar-me. Casi em mata. Si m’arriba a tocar a un costat del cap em mata. L’home, acollonit, va fer el millor que podia fer: dir-me que m’aixequés sense donar-me la mà. Era professor de música. Més endavant, com que no teníem els pares allà, ens va convidar a dinar a casa seva un dissabte. Era un professor molt estricte i quan va dir «Ara, després de dinar, veurem la tele», tots vam pensar que ens faria veure una alguna cosa com l’enterrament de Churchill, hahaha! Però va i ens posa Ready, Steady, Go! En aquell programa van sortir els Rolling Stones, els Pretty Things, els Animals… tots amb cabells llargs… I quan vam tornar a l’escola, dos de nosaltres vam dir «Hem de fer un grup!», i aquella tarda vam fer el primer grup, amb unes llaunes, una pinta amb un tros de paper de vàter (que abans era gruixut i tenia textura com de paper), i amb allò teníem un kazoo!
– Quan vaig tornar a casa, els meus pares em van preguntar què volia de regal per a Reis. Vaig dir que volia una guitarra elèctrica, hahaha! Em van dur una guitarra de joguina, que en aquella època (anys 60) eren de fusta, no de plàstic, i tenia cordes, trasts, però no era elèctrica. Aquella va ser la meva primera guitarra. Durant un any vaig estar amb allò. Només podies fer acords en els tres primers trasts. Després van venir guitarretes petites. El meu germà tenia un disc de John Lee Hooker que es deia «Les rois du blues«, de Barclay, i que era ell sol amb la guitarra, a vegades distorsionada. Encara el tinc. Això va ser… uaaau! Un descobriment.
– Després en una revista vaig llegir «L’home boig de la guitarra». Hi sortia Jimi Hendrix amb aquells cabells i aquella postura… i vaig pensar «Això ha de ser al·lucinant!» Hahaha! I amb 100 pessetes que tenia vaig anar a El Corte Inglés i allà vaig trobar «Are You Experienced«. Només en tenien un exemplar i me’l vaig endur a casa. El vaig posar i… ufff!
– Després vaig començar a formar grups. Jo era molt llençat, no aprenia cançons de ningú perquè no en tenia ni idea. Anava a la meva bola.
Autodidacta?
– Autodidacta total, sí.
Vas fer classes amb algú?
– Vaig fer un any de classes de guitarra clàssica amb un professor. El primer que em va dir va ser que em tallés les ungles: això d’haver de tenir ungles llargues per a tocar, aquest profe no hi estava d’acord. Deia que s’ha d’aprendre a tocar amb la punta dels dits, i té raó: les ungles es trenquen i si t’acostumes a tocar amb els dits no tens mai problemes. I tampoc perds les pues, hahaha!
Així, l’amor pel blues et ve del teu germà? Era blusero?
– Era una mica de tot. Ell havia anat a veure John Lee Hooker al Palau de la Música…
Ohhhh!
– …i quan va sortir va comprar el disc, que es veu que el venien allà. Per això el tenia. El posava amb un tocadiscos d’aquells vells, que també tenia ràdio, amb uns botons enormes com el palmell d’una mà. Aquell aparell tenia a la part del darrere dos forats per a connectar-hi cables. Jo no sabia per a què eren, però per pura casualitat vaig comprar una pastilla d’aquelles que es ficaven a la guitarra espanyola, la vaig connectar als dos foradets aquells… i sonava!! Hahahaa!
Allò va ser el teu primer ampli!
– Sí! I per fer que distorsionés posava la pastilla damunt de les cordes, hahaha! El meu món era una obsessió per les guitarres. Em vaig comprar una Fender Mustang, va ser molt divertit: hi havia un noi que havia estat amb Los Albas (coneixes «Los ejes de mi carreta«…?), bé, ell era el baixista. Em va dir «Conec un noi a Cornellà…» En aquella època anar a Cornellà era una aventura, havíem d’agafar un bus que… Em va dir «Hi ha un tio que té una guitarra…» Jo havia estalviat 7.000 pessetes donant classes d’anglès i amb alguns regals de les tietes… i vaig anar allà amb les 7.000 peles a la butxaca. Aquest home, efectivament, tenia una Fender Mustang de color blau. Li pregunto el preu i em diu 15.000. Ufff… vaig fer cara de deprimit i li vaig dir, «Bé, doncs res, què hi farem». I quan ja marxava em pregunta «Quant portes?» Li dic «7.000». Va fer una pausa, va respirar i em va dir: «Agafa la guitarra… i l’ampli».
!
– Hahaha! Sempre he recordat el seu gest. Jo faig instruments musicals. Quan n’he venut algun i hi ha una persona amb il·lusió… Em vaig trobar el mateix cas: jo ja sóc gran i em va venir un xavalet i em va demanar preu d’un instrument. No tenia prou diners. Li vaig preguntar «Quant en tens?» En tenia molt poc però tocava molt bé.
– Amb la Fender aquella vaig tocar uns quants anys per Barcelona. Vam tocar al San Carlos Club… hahaha! Però llavors vaig marxar a l’Índia.
Oh! Quin any devia ser allò?
– Devia ser el 1972… jo tenia disset o divuit anys. Vaig estar un any allà. Abans de marxar no em volien deixar que m’endugués la guitarra. Vaig dir «Jo sense guitarra no hi vaig». Me’n vaig emportar una espanyola. Allà em vaig ajuntar amb un grup d’americans que tocaven… La guitarra es va quedar allà, la vaig regalar a una nena. Quan vaig tornar em vaig dedicar un any a la guitarra clàssica. Durant molts anys vaig estar només amb una guitarra espanyola (i també la vaig perdre), fins que al cap d’uns quinze anys, jo sense guitarra, en vaig trobar una que algú havia llençat. Era espanyola però li vaig posar cordes metàl·liques hahaha! I aquí em vaig tornar a engegar una altra vegada!
Et volia preguntar per la composició.
– Sí, quan vaig arribar a Eivissa va ser quan vaig començar a compondre. Moltes cançons. De les que havia fet abans me’n recordo de molt poques. Després, ara farà uns deu anys, vaig formar el grup Fletxa Negra, que ha anat tenint diversa gent… i aquí estem. Per cert ara hem incorporat un guitarrista.
Ah si?
– Sí, un japonès, el Kazú. Toca molt bé.
Has fet algunes gravacions…
– Sí, fins i tot en tinc una en casset que és la primera actuació que vam fer. Jo tenia uns quinze anys i era al col·legi, a Barcelona. Tocàvem amb un ampli i per aquell ampli hi sortia la guitarra rítmica, el baix, la veu i la guitarra solista, hahaha! Un amic havia fet un aparell que ens permetia connectar-ho tot allà. La bateria al principi eren capses de detergent, llaunes i coses d’aquestes. Després vam aconseguir una bateria de veritat, hahaha! Encara recordo aquella actuació: la sensació que em pujava la sang de baix a dalt… «Un, dos, tres» i quan vam començar a tocar se’m va passar. A mitja actuació se’n va anar la llum. Va venir el director de l’escola i es va posar a cridar «Això és culpa vostra! Ja ho deia jo! Guitarres elèctriques!» Però el tall de llum afectava tot el barri, hahaha! Quan ja ens feia fora va tornar la llum i vam seguir tocant sense fer-li cas, hahaha! En aquella època a Barcelona hi havia la música progressiva…
I tant!
– Hi havia Máquina, ens agradava molt el Josep Maria París (el guitarrista).
Qui més havies vist en aquella època?
– Hi havia Vértice, amb el Sunyer…
– Sí, també Tapiman, el Pau Riba, Música Dispersa… Música Dispersa eren boníssims: tenien un tio de Madrid, el Cachas, el Sisa, una noia que es deia Selene i l’Albert Batiste que era germà del Jordi Batiste. També Pan y Regaliz, que tenien un que tocava la flauta i eren com uns Jethro Tull catalans. Cada dissabte i diumenge hi havia música en directe en algun col·legi de Barcelona (la Salle…), o al Price. I Lone Star! En directe no tenien res a veure amb el disc: guitarres distorsionades, wah-wahs, feien jazz i blues… Lone Star eren molt bons.
– Pel que fa a gent de fora vam veure John Lee Hooker, BB King… El BB King em va semblar més patxanguero. Jo sóc més radical, hahaha! Els discos antics de BB KIng sí que m’encanten. També vaig veure Johnny Hallyday, que duia una banda (crec que eren anglesos) que tocaven súper bé. També els Shadows…
– En aquella època tot sonava des dels amplificadors, no hi havia taula de mescles i grans equips de so.
Sonava el que hi havia a l’escenari.
– Exactament, i sonava tot molt bé. Però molt bé. I recordo que després va venir el Festival de Música Progressiva de Granollers (el primer festival que va haver-hi), on hi va actuar Family i tot de grups (nosaltres vam estar a punt de tocar-hi, per cert), i va ser la primera vegada que van posar-hi molts amplificadors i molt equip de so. Va sonar molt malament tot. Allò va ser el principi de la fi.
Hahahaha!
– Sí, com a mínim havia pogut gaudir d’algunes coses… vaig veure l’Alexis Korner…
On??!!
– Aquest va ser un estiu que vaig anar a Anglaterra. Va ser una actuació que érem unes vint persones i el teníem allà al davant…Ç
Déu meu.
– Era boníssim el tiu.
Quan vas venir a Eivissa?
– Vaig arribar l’any 81. Jo estava molt desconnectat perquè la música dels vuitanta era molt dolenta. Però van aparèixer Dire Straits i vaig pensar que no estava tot perdut. Allà hi havia qualitat. En aquella època vaig veure Bob Dylan al Mini Estadi [Barcelona]: venia amb part del que havien estat els Small Faces i amb Mick Taylor a la guitarra. De teloner, Santana. Era l’època de l'»Infidels«.
Gran disc. A l'»Infidels» hi ha Mick Taylor i també Mark Knopfler.
– A la gira només hi anava Mick Taylor però el Dylan li deixava tocar tota l’estona que volgués: s’apartava i l’altre podia fer els seus solos… Jo no he vist el Hendrix però vaig veure això. Mick Taylor era molt bo en aquella època. Santana també va pujar a tocar una mica amb el Dylan. Hi van haver tres bisos, que no és normal en un concert de Dylan. Ell no avisa als músics sobre el que està a punt de tocar. I les cançons no les fa mai iguals. Quan començava una cançó veies que el Mick Taylor se’l mirava fins que enganxava la cançó que era i la banda començava a tirar. Els principis de les cançons eren una cosa que no sabies ben bé el que anava a passar.
– Santana va començar el concert i al cap d’una estona es va posar a tocar el Concierto de Aranjuez: «Ta-ra-ra…» i la gent una xiulada…! I el tiu es va aturar: «Oh, you want blues?! OK«. Santana de vegades és patxanguero i a Barcelona la patxnaga no…. hahaha!
Va ser quan vas arribar a Eivissa que vas conèixer en Blues Dave?
– No, el vaig conèixer un any abans que morís.
Què dius!
– Sí, jo no estava gens connectat. Quan el vaig conèixer sí, ens vam fer amics. Jo portava el mercat de Sant Miquel i el feia venir a tocar allà. També al festival que feia aquí a casa. De fet tinc una filmació d’ell, no l’he vista mai, però està amb el Chris Lee a la guitarra solista i el meu fill [Èric Vergés] al baix. Molt bo. Blues Dave era un personatge.
I això de fer i arreglar instruments va sorgir quan vas arribar a Eivissa?
– Sí, abans havia fet alguna coseta però va ser aquí quan vaig començar a fer realment instruments. Feia tambors eivissencs… vaig començar a fer tambors amb la pita (que ningú n’havia fet mai i crec que ningú en fa ja…). Jo tinc una tècnica especial per a fer això: queden molt forts, més forts que els normals. Mira, aquí en tinc un que es pot tocar pels dos costats… [m’ensenya i fa sonar un tambor tipus batà]. Vam reorganitzar el tambor eivissenc per a donar-li més consistència, amb pells bones d’aquí, amb cèrcols ben fets amb savina però ben encolats… Vaig estar fent tambors eivissencs durant molts anys i ensenyant a fer-ne. Ara deu haver-hi molts mestres perquè ja no faig més tambors, hahaha!
– Després em vaig inventar el violí aquest… que no sé com se’m va ocórrer, la veritat. Vaig posar un coco, la pell, l’arc de violí… anava a buscar els pels de cavall a una finca que hi havia a Sant Antoni. Han de ser de la cua del cavall i que sigui mascle. Per on pixa el mascle…? Hahaha! El primer violí només tenia un pal… un ullastre ficat dins d’un coco amb pell que li fa de caixa de ressonància, després el de tres pals… i després el vaig electrificar, hahaha! És un instrument que és fantàstic perquè mai saps què en sortirà. No pots calcular massa res.
Parla’m del documental «Muziko» que has fet enguany amb Fernando Monge.
– Sí, vam decidir fer un documental sobre músics, sobre què és la música. Preguntàvem a cada músic què és la música per ell. Era interessant. Qui sap d’on ve la música? Vaig triar gent que jo coneixia. Pensava que en faríem molts però això de fer un documental i filmar és una feinada! Cada persona que fèiem hi estàvem una setmana. Crec que en vam fer deu. Dedicant-hi cinc minuts a cadascun ja tens més o menys una hora de pel·lícula. Va quedar molt bé. Està molt ben gravat, i tot en acústic. El Fernando és el millor fotògraf que conec. Jo pensava fer vint o trenta músics però la cosa no va donar per a més. Ara he de convèncer el Fernando a veure si en vol fer una altra part, haha!
– També en vam fer una sobre Blues Dave i la vam projectar a Can Jordi. Era l’entrevista casi sencera amb ell. Al documental «Muziko» estava resumida en cinc minuts però aquí hi surt ell explicant i cantant tota una cançó. Quan vam anar a filmar ens va dir «Què voleu que us toqui? Un blues?» Li vaig dir «No, vull que toquis una cançó de les teves, que sé que en fas». I em diu «A ningú li interessen les meves cançons». Li vaig dir «Mentre muntem ves-hi pensant una», hahaha! Poques vegades tocava les seves cançons perquè deia que la gent ve només a beure i no escolten res. I és així.
Anem acabant. Com veus el panorama musical de l’illa? Els locals que encara fan música en directe, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– Aquí, quan desaparegui el txumba-txumba i les discoteques, hi tornarà a viure la música. Hi ha alguns llocs on es pot tocar, sí, però no gaires.
Interesante persona y entrevista.
Interesante persona y entrevista.
Molt interessant! M’ha sorprés molt! Gracis
Molt interessant! M’ha sorprés molt! Gracis
Lo que te de bo l’edat es que ja hi som uns personages amb historia I la teva es una historia musical molt bona. T’estim!!!!!
Lo que te de bo l’edat es que ja hi som uns personages amb historia I la teva es una historia musical molt bona. T’estim!!!!!