‘Autocrítica’, per Berant Joan i Marí

Atenent la petició (sovent confosa amb una ordre militar) de diversos amables lectors perquè faci autocrítica, he pensat que havia de donar-los gust i no estalviar-me-la. No som d’aquells que pensen que ho fan tot bé ni que encerten en tot (com els ocorre a la majoria dels que em repliquen en aquest mateix fórum). Conec les meues febleses, que són moltíssimes, els meus errors i els meus desencerts, i, sobretot, les meues mancances.

La primera l’he de fer sobre el discurs que solc esgrimir. Parl amb llibertat perquè no tenc cap tipus de responsabilitat de govern i, per això, no he de retre comptes a ningú (excepte a mi mateix i als lectors). Per això potser de vegades som massa exigent amb els que sí que en tenen. Som plenament conscient que, si m’amenaçassin amb la presó o m’hi ficassin dins, acataria la Constitució, besaria els Principios Generales del Movimiento Nacional, em posaria una estanquera amb pollastre de polsera i fins i tot diria que els sobiranistes catalans són una colla de tanoques que no hi toquen. Faria el que fos per poder passejar vora el mar, podar els rosers de casa i llegir el que em vengués de gust (he sabut que a la presó fins i tot els censures allò que poden llegir, com a Corea del Nord). De vegades, en veure les febleses dels meus compatriotes no em sé posar prou en el seu lloc i observar que les meues són molt més grosses. Mai no demostraria, emperò, la poca humanitat d’una Inés Arrimadas, que titllava de covard el president Puigdemont perquè no es presenta davant la “justícia” espanyola perquè li facin la pell. Amenaçar amb tot l’arsenal darrere no és només de covards, és d’alguna cosa bastant pitjor.

M’he de criticar també d’una mica de ganduleria mediterrània. Certament, em podria prodigar més a escriure. I a fer companyia a qui la necessita. Només he escrit un parell de vegades a l’amic Oriol Junqueras, una a en Jordi Cuixart, dues a en Jordi Sànchez i una a la resta de dignes ciutadans que han patit presó. Això no m’ho perdon, i em propòs de revisar-ho ràpidament. (No els he visitat, però això ho he fet a consciència, perquè deuen tenir més ganes de veure les seues parelles i els seus infants petits. Si fossin feixistes, això els estalviaria no només la presó preventiva sinó fins i tot la sentència ferma). També forma part d’aquesta ganduleria el fet de no haver produït més per donar a conèixer situacions injustes, com les que patim a Eivissa (especialment en relació a la nostra llengua, a la nostra cultura, al nostre finançament i a la nostra dignitat col·lectiva). He fet algunes cosetes, però pens que hauria d’haver fet molt més.

I m’he de criticar (i ja continuaré un altre dia) la meua inhabilitat per aconseguir un objectiu elemental: que Eivissa formi part de la futura República Catalana independent. Si no tenim un cinquanta per cent d’eivissencs que ho vegin clar és perquè no ens hem sabut explicar prou bé, perquè no hi hem fet prou feina o perquè hem gandulejat més del compte. Però tot això té remei.

BERNAT JOAN I MARÍ