Paolo, Eivissa està amb tú…, per Josep Maria Ribes i Expósito

Paolo, amic, germà i company. Nous i noves companyes de lluita de Sartaguda. Espurnes vives d’Eivissa i del Món.

Eivissa està amb tu, Paolo Albanese, ben representada a Sartaguda, aparentment més agraïda, en triar-te bona part per batlle, que no pas la teva terra natal, que se te va fer petita ara faran ja uns 15 anys. I és comprensible, per mor de la gran inquietud d’una persona que ja de ben jove necessitava viure lluitant, més enllà d’una illa on hem hagut de patir  tant greument la presó de l’individu que és el dogma liberal: campi qui pugui! Aquí prima l’empori empresarial d’uns pocs per sobre de la dignitat del poble eivissenc, tocat de mort i que, com l’au fènix, només depèn de que ressorgeixi d’entre les cendres.

Que exagerat! Si no s’està tant malament, diran uns. Què hi vols fer? No aconseguiràs res, diran uns altres. A n’aqueixos els hi diria jo, i els hi ho dic, perquè sinó hauria hagut de fugir d’aquí el nostre Paolo, tant convençut a dedicar els seus esforços a la consecució de la llibertat més digna en el seu entorn vital?. Tampoc cap persona, humil i treballadora, que no estiga disposada o capacitada a que entri en la seva vida ni un sol àtom de consciència col·lectiva ni d’experiència sobirana, no podrà acceptar aquestes paraules. Aquí si que no hi podem fer res, més que seguir el nostre camí, per fer possible l’impossible. Com diu l’artista del vers “… morir és no viure lluitant”. Qui vullga que s’aixequi del sofà, i sinó a callar! Que si la mort parla és per fer por.

Perquè també n’hi ha, clar, qui escup metzina i qui vol criminalitzar a qui no pot suportar les cadenes i viu per trencar-les. Pobres ignorants i impotents, molts encara  no saben que  aquesta opressió és també un autèntic cavall de batalla (o egua, m’és igual) si se l’agafa per les regnes, i de fet ja comença a ser un fet, en el passat, en el present i pel futur, amb el teu exemple. En el passat va fugir d’Eivissa una guspira (més d’una però ara es tracta d’una), una espurna de llibertat fins que arribà a Sartaguda per avivar la flama.

En el present ja s’ha vist la flamarada que volen apagar bufant, els més feixistes, avivant les espurnes vives que queden per ací, reafirmant la solidaritat d’aquí i d’allà. Hem refereix al rebombori que s’està creant en les xarxes socials i xats . No he llegit res, n’he tengut a prou amb el poc que m’han llegit en veu alta. Així que quedi clar que no hem dirigeix a ningú en concret més que a tú, amic i a tothom qui li puguen commoure aquestes paraules. Se cert que qui tenga una mica de coneixement hem permetrà passar per emmig de la conversa i rendir-te el més sincer homenatge en vida Paolo, perquè vull, perquè hem fa sentir millor, perquè ho has aconseguit i n’estic orgullós.

Centralitat perifèrica, d’Euskal Herria als Països Catalans i viceversa. La lluita continua malgrat el panorama desolador que mos ha tocat viure. I sí, perquè gràcies a tu això és més que una consigna, la solidaritat és la tendresa dels pobles. I la teua veu, n’estic convençut, la veu dels sense veu.

Qui no et coneix no sap de les virtuts d’aquesta gran persona que ets, com la més destacable, un excel·lent i apassionat (i enyorat) company de lluita. Gràcies a Sartaguda (almenys a una bona part) per cuidar-te, lluitant al teu costat.

HERRIEN ETA PERSONEN ASKATASUNAGATIK: VISCA LA LLUITA POPULAR

Per Josep Maria Ribes i Expósito