@Noudiari/ Londres, 17 d’agost de 1896. Bridget Driscoll, de 44 anys, s’adreçava a les festes de la Lliga Catòlica de la Creu d’Anglaterra. Mai no va arribar a la celebració: va morir atropellada pel cotxe conduït per Arthur Edsall. El conductor circulava a l’exorbitant velocitat de 6 km/h la qual cosa explica que no pogués esquivar a la senyora, petrificada davant la visió d’un vehicle autopropulsat. Oficialment Bridget Driscoll és la primera vianant atropellada per un cotxe.
No vull qüestionar la importància de les campanyes de seguretat vial. No vull polemitzar tampoc sobre si els responsables de trànsit no en fan un gra massa amb el to apocalíptic dels seus anuncis. Només puc constatar que fins fa poc jo veia a un paio conduint un descapotable amb unes Ray- ban calades i el pitjor que em podia venir al cap era: “Guaita el fantasma aquest”. Ara, a causa de l’última campanya de la DGT, no puc evitar pensar: “A veure si encara matarà algú el fatxenda aquest amb les punyeteres ulleres”.
Ja port no sé quant d’espai malgastat xerrant de cotxes i atropellaments quan en realitat jo avui venia a parlar d’una altra activitat d’alt risc injustament oblidada, com és la dels vianants circulant per les voreres. Sobre aquesta qüestió crec que hem de desterrar alguns malentesos. Si dic que les voreres poden esdevenir un infern probablement pensareu que em referesc a les allaus humanes que es poden contemplar a Tokio, a la 5ª Avinguda de Nova York o, sense anar més lluny, a Les Rambles de Barcelona. Idò be, almenys per a mi aquestos escenaris no representen cap problema. L’única cosa que has de fer és fondre’t amb la multitud, sentir-te com una goteta d’aigua a l’Amazones i deixar-te dur pel corrent.
L’autèntic martiri, l’assassí silenciós que altera el nostre sistema nerviós i cardiovascular, actua a voreres molt més modestes i menys transitades que les abans esmentades. El vileros –qualitat d’eivissencs que no vàrem poder triar néixer a una altra part de l’illa- les coneixem i patim diàriament. S’ha d’aclarir que les voreres per si soles, fins i tot les que no arriben als dos metres d’amplada, no bastarien per si soles per fer-nos segregar litres de cortisol. Perquè això passi és indispensable el concurs de persones i grups perfectament susceptibles de classificació. Esmentar-los a tots resulta una tasca impossible, però seria un autèntic pecat oblidar-se del meu clàssic preferit: el del comando de senyores grans perfectament desplegades en ventall i ocupant fins al darrer mil·límetre de la vorera. La impenetrabilitat de la seua formació només és comparable al de les legions romanes durant els combats més aferrissats contra les tribus germàniques.
Voldria tenir un record igualment entranyable per als usuaris de corretges extensibles de cans, els quals romanen impertorbables a l’altre extrem de la vorera mentre la mascota fa les seues necessitats. Es veu que si no guardes aquesta distància estàs vulnerant la intimitat del quissó. Amb quina autoritat moral voldràs criticar després als torturadors del Toro de la Vega?
Com obviar, d’altra banda, al vianant whatsappero. És el que circula en direcció oposada a la teua, mòbil en mà. El nostre ordinador mental fa tot el que pot per escapar de la ruta de col·lisió però la trajectòria erràtica de l’altra part fa que, massa sovint, t’acabis estampant contra un iceberg el qual, fent honors a la seua condició, et dedica una mirada glacial.
Em resistec a deixar fora als que podríem anomenar “mitja volta, ar!” Són els que circulen davant teu quan, de sobte, es recorden que s’han deixat l’olla al foc, que han passat de llarg el caixer automàtic o alguna cosa per l’estil. Llavors executen un súbit canvi de sentit sense avís previ. No em digueu que m’ho estic inventant perquè ho he viscut de molt prop en diverses ocasions. De massa prop, si se’m permet l’aclariment.
N’estic ben segur que, a aquestes alçades, més d’un ja estava notant a faltar un esment als ciclistes. Aquí formularé el següent principi, el qual esper que algun dia acabi batiant-se amb el meu nom: la vehemència d’un ciclista a l’hora d’invocar el seu dret d’usar les voreres esdevé directament proporcional a la velocitat a la qual hi circula. La extrema subtilesa i perfecció del meu teorema implica que els bons ciclistes no tenen cap necessitat de discutir. Saben que l’ordenança municipal de circulació de Vila empara el seu dret de circular per una vorera sempre que no disposin d’un carril específic, però sense excedir la velocitat normal d’un vianant i atorgant sempre la preferència a aquest últim. Però és clar, mirau de llegir dins la ment d’un “sprinter” sobre dues rodes. Per a ell, llegir-se una norma –no diguem ja haver-la de respectar- esdevindria un suplici superior a pujar el Tourmalet amb un tricicle.
Una vegada em vaig topar amb d’un d’aquestos asos del pedal, el qual per rebatre’m em va dir que ell no tenia cap problema a cobrir la distància entre la ronda de Figueretes i Vara de Rey –per la vorera, naturalment- sense causar danys personals irreparables i a una velocitat que no record, però que em va sonar pròxima al Match 2. Li vaig demanar si les parades als semàfors entraven dins del còmput del temps. “Parades als semàfors, dius?”.
Andreu Coll.