Un nou híper malvat que vol destruir el món per crear un nou ordre a la seva mida, on ell pugui ser el pare espiritual de tot deu i fer i desfer a conveniència.
No, no estic parlant dels candidats de les pròximes eleccions del 26J, meres titelles tots ells d’algú altre (…i qui no?), sinó d’Apocalipsis, el nou dolent que fa rodar aquesta tercera entrega de la segona saga X-Men i que li dóna la ‘vidilla‘ necessària per a arribar a la ja tradicional batalla final on els bons i els no tan bons decidiran el nostre futur a trompades, rajos d’energia, ones de força i unes quantes maneres més de demostrar que, veritablement, hem entrat en una nova era fílmica on el croma, els cables per fer volar actors i objectes i, sobretot, els efectes generats per ordinador, ratllen gairebé la perfecció.
Sí, sé que d’aquí quatre pelis (o en el meu descàrrec, d’aquí cinc o deu anys) m’hauré de menjar aquestes paraules com temps enrere se les va haver d’empassar aquell que afirmava que els efectes del Superman del 1978 eren insuperables, però de mentre, gaudiré del meu micro segon de glòria!
Els que no canvia ni, per sort, canviarà, és que tot està escrit i el que realment busquem i ens fa feliços quan ho troben, és una història de persones que es cerquen a si mateixes, que tenen dubtes, fílies i fòbies, ganes d’estimar i ser estimades i de plantar un garrover, escriure un recull de contes i parir una criatura que arribi, almenys, un pam més lluny que nosaltres.
Això sí, tal com els grecs tenien els seus deus de l’Olimp, els catòlics a Jesucrist nostre senyor i tot un reguitzell de sant i santes capaços d’obrar els miracles més inversemblants o els musulmans a Mahoma i la seva muntanya, els ciutadans moderns (re a veure amb cap partit polític de reminiscències aquilines) i frikis tenim els superherois, un tipus de mutants amb poders de tota mena que varen aparèixer en format còmic, sobretot després de la segona gran guerra, i que ara ho fan al cel·luloide i altres plataformes en forma de sagues diverses.
Una d’elles, els X-Men, començava just a inici de mil·lenni – quins temps, tu! Pantalons curts, Ray Ban ClubMàster, cafè a vint duros…- i ens donava a conèixer en Magneto, el doctor Xavier, la mística, en Lobezno i companyia.
Ara ja anem per la segona trilogia més tres o quatre cintes de personatges afins i ja hem fet el relleu generacional necessari entre uns actors que començaven a rovellar-se i una nova fornada amb ganes de demostrar que poden salvar el món tan bé o millor que els seus avantpassats o precedents, segons l’ordre en què visionem les pelis.
… I nosaltres, seguirem enganxats, perquè ens agrada i perquè sempre hi haurà un nou malvat que voldrà fotre el món potes enlaire, uns herois que el vulguin aturar, un polític amb idees noves i un futur on, malauradament, s’haurà de menjar les seves promeses, obeir el dictat del senyor pepsicola i deixar-se d’asenades utòpiques.
Dues realitats evidents en dos universos paral·lels.
X-MEN: APOCALIPSIS
Títol Original: X-Men: Apocalypse
Gènere: Acció, Aventures, Ciència ficció
Nacionalitat: USA
Director: Bryan Singer
Guió: Michael Dougherty, Dan Harris, Simon Kinberg, Bryan Singer
Reparto: Jennifer Lawrence, Oscar Isaac, Olivia Munn, Michael Fassbender, Evan Peters, Sophie Turner, Nicholas Hoult, Rose Byrne, James McAvoy, Tye Sheridan, Monique Ganderton, Alexandra Shipp, Kodi Smit-McPhee, Lucas Till, Lana Condor.