“Tu n’es encore pour moi qu’un petit garçon tout semblable a cent mille petits garçons. Et je n’ai pas besoin de toi. Et tu n’as pas besoin de moi non plus. Je ne suis pour toi qu’un renard semblable à cent mille renards. Mais, si tu m’apprivoises, nous aurons besoin l’un de l’autre. Tu seras pour moi unique au monde. Je serai pur toi unique au monde…”. En aquest fragment de “Le Petit Prince”, hi apareix el mot apprivoiser que és un mot del francès que no té traducció literal al català però vol dir crear llaços que mos fan ser únics al món per cada destinatari del llaços.
D’un temps ençà l’ambient de crispació social que es viu i la impunitat que ens donen les xarxes socials fa que el respecte es vegi constantment alterat per l’insult gratuït, el menysteniment i la manca de consciència del mal que es produeix.
L’ésser humà té, com a tret distintiu, la capacitat de pensar, la suposada intel·ligència, el “sàpiens” que distingeix l’homo dels animals, tot i que aquesta intel·ligència, aquesta capacitat de raonar i treure’n conclusions que ens hauria de situar en un nivell superior de l’escala animal sembla que, globalment, ens porta cap a la destrucció i no se jo si és tant intel·ligent, però això son figues d’un altra paner.
I com que tenim capacitat de discernir i d’expressar el pensament mitjançant paraules, és lògic que tinguem diverses opinions i raonaments que, exposats degudament conformen un discurs que, enfrontat a un altre discurs es converteixen en conversa, diàleg o tertúlia, plaent per la ment i per l’esperit.
Les conviccions es defensen -s’haurien de defensar- amb arguments que son el fruit d’una profunda reflexió i d’una anàlisi exhaustiva dels sentiments i les idees per conformar-les i modelar-les en conviccions, tancant així -dit a grans trets i amb permís dels filòsofs- el cercle del raonament des del naixement de la idea fins a la certesa de la convicció. I, evidentment, hi hauria d’haver tantes conviccions com persones. I dic “hauria” perquè aquesta dada no és del tot certa i no ve d’ara.
Des de temps immemorials hi ha haguts afirmacions que es mantenen sense una explicació lògica o sense un raonament fonamentat, és a dir, no son conviccions personals, son imposicions, mantres repetits centenars de vegades que, al final es converteixen en dogmes de fe. I la fe és el recurs que s’empra quan no hi ha raonament per validar una creença, com succeeix amb les religions -és evident que el valhalla escandinau, la yanna islàmica o el paradís catòlic són dogmes de fe, pures creences sense cap raonament lògic-. I quan aquesta creença es sustenta amb intemperància i sense sentit crític es converteix en fanatisme.
la crispació social ha augmentat per mor de la crisi econòmica, de la crisi de valors, de la crisi democràtica…
Deia que d’un temps ençà, la crispació social ha augmentat per mor de la crisi econòmica, de la crisi de valors, de la crisi democràtica… estem envoltats de motius per cridar, per enfadar-nos, per criticar, per insultar? Potser sí, però fer-ho ens envileix i ens treu tota la legitimitat per mantenir les nostres idees. Hem perdut, pel camí de la resignació, la tolerància amb els nostres iguals i la capacitat de diàleg perquè és més fàcil recórrer a l’insult que fer una exposició serena i raonada de les nostres idees, sobretot quan aquestes idees no son fruit del raonament personal seré i crític. Les xarxes socials ens acosten molta informació a l’instant i ens hem acostumat a donar per bo tot el què s’hi diu, per extravagant que pugui semblar, i a refugiar-nos en el seu anonimat per manifestar les nostres creences amb la intemperància i intolerància que ens comporta aquest anonimat cibernètic.
I no, no ha d’ésser així, jo estic cansat -perquè és esgotador- d’esborrar comentaris a les xarxes socials, de bloquejar persones que ofenen sense miraments, de llegir insults com a única argumentació pe negar una idea d’altri. El respecte pels iguals ha desaparegut i això fa que la ignorància encara sigui més agosarada i imprudent. No tenim en compte els sentiments que poden ferir alguna altra persona, si és que no volem ferir directament, que també passa, ni ens importa gaire escampar fal·làcies i injúries arreu perquè ho hem sentit d’algú que ni coneixem ni ens importa saber qui és ni hem contrastat mínimament la font original. Torno a dir-ho, NO. El respecte i la tolerància son els límits que mai s’han de traspassar per poder viure en un món, el nostre entorn, que ens faci més lliures, més savis i més sàpiens, perquè quedar-nos només amb l’homo és quelcom trist de veritat, ans podem pensar diferent però, en el fons som iguals i, com iguals, ens hem de respectar, per bé que no cal ser amics de tothom perquè l’amistat és una cosa diferent, aquest crear llaços que ens facin imprescindibles i únics per altri és un sentiment fàcil de crear però molt difícil de mantenir. No, avui no parlo d’amistat, avui parlo de respecte envers els altres, els que no coneixem però pensen i opinen diferent.
Discrepar no és insultar. Discrepar és no avenir-se amb algú en el parer. Dialogar és enraonar amb algú, explicar-li el parer propi. Evidentment, es pot discrepar des del diàleg i es poden mantenir diferents parers amb temperància, amb respecte i, sobretot, amb raonament fonamentat. I avui dia ens manca respecte i raonament i ens sobra insult i fanatisme. I és que, en el fons, pensar diferent no ens fa millors però escoltar, pensar i raonar ens fa més savis.
Per Ferran Moreno i Castillon
