@Noudiari / L’últim disbarat del gobierno de l’espanya autoritària ratlla la il·legalitat -si no la sobrepassa-. Tant és així que ni el Consell d’Estat, òrgan encapçalat per un franquista reconegut i, per tant, gens sospitós de tenir ínfules secessionistes, ni el tribunal constitucional l’han avalat. I tot per intentar evitar un ridícul històric amb la nova investidura de Carles Puigdemont com President de la Generalitat de Catalunya. I dic nova perquè, no ho oblidem, encara és el President legítim de la Generalitat per molt que de forma barroera i al marge de la llei, hagi estat destituït per qui no en te la prerrogativa.
Fins on està disposat a arribar el gobierno per evitar aquesta investidura? Doncs sembla, vista la seva arrogància temerària i provinciana, fins on faci falta. Ara ja no li importa al gobierno i a cada un dels ministres que el composen actuar al marge de les lleis, sense escoltar els seus òrgans assessors -allò que la Mesa del Parlament va fer i que era tant lleig i tant poc democràtic, recorden?- i portant l’absurd a la justícia, situant als tribunals, fins avui dòcils i obedients, en unes tessitures que comencen a esquerdar la monolítica unitat sacrosanta del bloc unionista.
Certament, la deriva irracional del gobierno de l’espanya ancorada en els temps de la inquisició, l’amenaça i la violència colonialista, sembla que arriba a la seva fi, ja sigui perquè en algun racó dels organismes de l’estat espanyol es comenci a desvetllar un sentiment de vergonya o de decència -del que el gobierno n’està totalment mancat- inèdit fins ara o perquè el mateix gobierno es veu acorralat per les seves trampes i, especialment, pel seu continuat robatori de fons públics pel seu profit i benefici. Però el problema és que aquest gobierno està disposat a morir matant, a fer tanta sang com li sigui possible abans de claudicar o de ser expulsat de la seva torre d’ívori. I és clar, Catalunya ha esdevingut el seu pitjor enemic i, com enemic, ni misericòrdia ni perdó, si més no mentre puguin manipular i controlar l’aparell de l’estat.
La pregunta, ara, és: què passarà si la Mesa del Parlament decideix admetre la investidura telemàtica de Carles Puigdemont, en ús de les seves atribucions i facultats? És cert que el tribunal constitucional acaba de decidir, sense cap fonament jurídic i fóra de les seves atribucions, que la investidura del President de la Generalitat, en aquest cas, ha de ser presencial i amb autorització del jutge per comparèixer al Parlament, dues condicions que fan extremadament difícil que una persona en el ple ús dels seus drets, els pugui exercir en plenitud. Però també és cert que el tribunal constitucional haurà d’explicar amb molta claredat i amb uns raonaments bastant més fonamentats que la mala llet de la vicepresidenta del gobierno, la comèdia del ministre de l’interior i la obstinació encegada del tal M. Rajoy, el perquè es decideix prohibir una forma d’investidura que cap llei vigent avui dia prohibeix. I el què és més flagrant és que ni la sagrada constitució fa cap referencia a la forma de la investidura de cap president dels parlaments autonòmics. De fet, la única referència és la que conté l’article 152 que, textualment, diu: “En los Estatutos aprobados por el procedimiento a que se refiere el artículo anterior, la organización institucional autonómica se basará en una Asamblea Legislativa, elegida por sufragio universal (…) y un Presidente, elegido por la Asamblea, de entre sus miembros, y nombrado por el Rey…”. Humilment, em sembla que no hi ha cap menció a la forma de la investidura.
I si no hi ha cap menció, encara menys hi ha cap prohibició, de manera que la investidura telemàtica no atempta contra la constitució precisament perquè la constitució ni en parla. Veurem què passa el dia de la investidura, però espero i desitjo que el resultat del ple d’investidura del Parlament de Catalunya esdevingui el definitiu mastegot que desperti la societat espanyola i marqui la fi del camí del gobierno més corrupte d’europa al front de la espanya franquista que representen. “Alea iacta est”!
Per Ferran Moreno i Castillon, ‘Ferru‘.
Bene curris, sed extra vium
Dura lex, sed lex
Tot és opinable, inclús quin digui el camí bo.
I si, és cert que la llei, per dura que sigui, és llei. Però això no vol dir que l’aplicació de la llei sigui la correcta.
El discursillo de eres de los nuestros o eres fraquista sin rechistar ya cansa chavalote .
I on has llegit que jo digui tal cosa?
Va de latin, pues bien.
«Acta est fabula», no se puede ir siempre con el mantra «Aut Carolus Puigdemont, aut nihil». Ya lo a manifestado en repetidas ocasiones Joan Tardà, la última hoy mismo en una entrevista en La Vanguardia. Salutem.
No va de llatí. Si més no en el meu escrit. Va de justícia, legalitat, interpretació doctrinal, legitimitat, competència… I també de cinisme, inutilitat, prevaricació…
No va de llatí. Si més no en el meu escrit. Va de justícia, legalitat, interpretació doctrinal, legitimitat, competència… I també de cinisme, inutilitat, prevaricació…
De totes maneres, qui ha de decidir quin President vol tenir ha de ser el Parlament legítim, no el gobierno.
Da ya pereza responder a las plañideras separatistas de siempre…no se cómo os dan pábulo en los medios de comuniación que pretenden ser serios. Tu pseudoartículo parece escrito por encargo de los delincuentes que defiendes. Seguid ladrando a la luna…mañana el sol saldrá por donde siempre.
Se puede engañar a parte del pueblo parte del tiempo, pero no se puede engañar a todo el pueblo todo el tiempo
Yo digo que sí, que Puigdemont ha de volver y gobernar si quiere. ¡Para qué tantas trabas! Si la mitad de los catalanes quiere un presidente burlón, demagogo, populista, al que le importa un carajo el bienestar social pero comprometido con una sola idea, de hecho algo similar al Tartufo de Molière, pues está en su derecho de tenerlo. Aunque sea a distancia, como un pariente en Granada (suponiendo que no seas de Granada), que ni está aquí ni sirve para nada.
De tanto mentar al “Caudillo”, le vais a despertar, pesados…
El disparate separatista consiste en negar la realidad. ¿Cómo puede insistir en IMPONER su proyecto a toda la sociedad catalana si apenas dispone del respaldo de la mitad de los votantes? Y llaman tiránico al Estado. Una cosa es gobernar una región con una mayoría de esas características, otra muy distinta es querer determinar su futuro mucho más allá de los cuatro años que dura un mandato. Por ruidoso que sea, el disparate separatista no ha convencido en Europa más que a otros movimientos afines. Algunos de sus defensores, como aquí el señor Ferran Moreno, esgrimen por ahí una retórica que nos debería recordar la de la Guerra de los Segadores; no hay que olvidar que los migueletes a los que admira fueron disueltos en el siglo XVII por indisciplina y pillaje, y aunque duraron luego un poco más, no dejaron de luchar por intereses bastante pragmáticos, como los dinerillos… Esos defensores, como Moreno, viven anclados en el pasado, pero solo en la parcela del pasado que a ellos les apasiona. Entiendo la mitomanía, pero a mí con trece años de edad se me curó. Ustedes también pueden superarla. Porque no se trata de arrodillarse ni de morir por nada, como quieren hacer ver. Asimismo le recuerdo que «Alea jacta est» lo dijo Cayo Julio César tras cruzar el Rubicón, la línea roja, después de que Pompeyo, quien había sido bastante razonable, le comunicara que se abstuviera de hacerlo si venía con un ejército. Después hubo guerra civil y se impuso el mandato del Dictator. Todavía estoy valorando hasta qué punto el latinete que nos ha puesto sobre la mesa es adecuado o no. Quizá debería aclararlo usted, o estudiar un poco más sus palabras, no fuera que entre líneas se le estén colando desde el subconsciente más cosas de las que le gustaría.