Ferran Nogués / En Sergi Tur ha anat treballant el seu projecte, Rels, poc a poc i amb bona lletra (com diu ell), i ha aconseguit consolidar una formació i una manera de fer les coses en què tothom se sent còmode. A més d’en Sergi, a Rels hi trobam na Sara Arribas (baix), en Santi Bufi (violí) i en Dani Marín (bateria). Dins el panorama musical eivissenc, Rels (i, naturalment, Projecte Mut) són de les poques veus que ocupen l’espai del que podríem dir-ne folk-rock, però cadascú ho fa amb un so i una personalitat molt pròpies. I això és bo. Cantant en la nostra llengua i oferint una proposta fresca i efectiva, el grup celebra enguany els seus deu anys de carrera.
Rels van guanyar el premi del concurs Festerra l’any 2008 a la millor cançó amb «El món es crema«. Han estat teloners d’Antònia Font i La Oreja de Van Gogh. Finalistes en les categories de ‘Millor Grup Revelació’ i ‘Millor DVD musical’ dels Premis Enderrock 2012. El seu videoclip de «La princesa i el Plebeu» va ser seleccionat per a participar al Festival de cine de Saragossa 2014. Han publicat dos discos: «El món es crema» (2010) i «Horitzons» (2013) i estan preparant el que serà el seu tercer disc. Deixem que ens ho expliqui en Sergi.
Explica’m els teus inicis en el món de la música.
– Jo vaig començar perquè escoltava els discos, els vinils, del meu pare. Els clàssics: Pink Floyd, Alice Cooper, Eric Clapton m’agradava molt, Led Zeppelin, King Crimson… M’agradava molt la bateria. Un dia (jo devia tenir uns dotze anys), els Reis em van dur una guitarra espanyola petiteta, marca Carmen, i vaig començar a tocar. La primera cançó que vaig provar va ser Layla d’Eric Clapton en versió acústica. A partir d’aquí ja sempre tocava la guitarra (abans ho feia moltes més hores que ara). El fet de no haver rebut classes de guitarra alenteix molt l’aprenentatge.
I vas muntar algun grup abans de Rels?
– Sí. Com que vaig començar molt prompte, vaig estar molts anys tocant amb un amic que es deia Jeff. Tocàvem a casa i també a un local. Ens quedàvem fins a les tantes allà fent solos… Mai vàrem tenir un grup perquè ens va agafar l’època de la música txumba-txumba. Un amic i jo anàvem vestits amb camisetes d’AC-DC, Iron Maiden i Metallica, i érem pràcticament els únics de l’institut. Hi havia poca gent de la nostra edat.
– Així com ara veus gent amb quinze anys i tenen una banda, a nosaltres ens va costar moltíssim. La meua primera banda va ser després de tot això (jo devia tenir uns divuit o vint anys), quan vam muntar Local Zero. Fèiem versions i cançons nostres també. Tocàvem per casi totes les festes de poble i agradàvem bastant, la veritat.
Teniu alguna cosa gravada?
– Tinc algun DVD. Jo ara ho escolt i li trob mil defectes però estava bé. Ahir ho vaig estar escoltant després de molt de temps i vaig flipar, vaig pensar «però si tocava millor abans que ara!» Hahaha! També és perquè no cantava. Només tocava guitarra. Jo sempre he set més guitarrista que cantant. Ara, amb el temps, estic aprenent a cantar.
Després d’això va venir Rels?
– Sí, de fet amb aquest grup jo ja havia compost alguna cançó de Rels i l’havia cantat en directe («El món es crema«, «Vagabund»…). Ara cant malament però abans cantava horrible, hahaha!
Rels van néixer l’any 2008?
– Sí, crec que sí.
Així enguany celebreu deu anys. Explica’m una mica l’evolució del grup, els canvis de formació…
– Hi ha hagut molts de canvis a Rels. Jo faig les composicions i una de les coses per les quals Rels encara tocam és perquè ha set un grup en què segurament no hem tingut tots el mateix poder de decisió: si haguéssim set un grup creat entre tots, amb cançons de tothom, ja no hauríem quadrat en idees i el grup s’hauria desfet com la majoria de grups, que duren quatre anys, fan un disc… i es desfan. Això a rels no ens ha passat perquè jo sempre he set qui ha compost les cançons.
– Però ara hem arribat a la formació actual i ja no passa això. Tots ja hem passat per aquestes situacions fa anys. Tocam per a passar-ho bé, ens posam d’acord en les coses, no hi ha pretensions de res més que de divertir-nos. Quan agafes aquesta dinàmica és quan surten les coses bé i la gent també ho percep així. Sense tensió.
– Al final hem aconseguit que encara que jo compongui les idees principals, tot el grup intervé ens els arranjaments i ho fem molt entre tots. Això és el que jo volia des d’un principi però és molt difícil. Si jo dic «Santi (o Sara), sobre aquest arranjament, la meua idea principal anava més per aquí…» i és «ah, idò anam a enfocar-ho més cap aquí». És complicat, tu ho saps.
Aquests últims anys heu anat sortint molt d’Eivissa. Per exemple, vau estar tocant a Prada de Conflent per a la Universitat Catalana d’Estiu. Com va sorgir això?
– Això va ser perquè la Universitat Catalana d’Estiu fa concerts on vol ajuntar músics de totes les terres de parla catalana i ara també tenim la sort que qui està de consellera de cultura és na Fanny Tur, i va aconseguir que Rels i Projecte Mut hi anàssim. Hi hem anat en dues ocasions. Però tampoc hem sortit molt. Ara hem de començar a sortir més.
Vau estar a Menorca i Mallorca.
– Sí, va ser per la Trobada de Músics de Balears. A Mallorca hi anaren Aires Formenterencs, Rels i Guillem Soldevila. A Menorca va estar molt bé perquè vam tocar a un auditori que era un antic convent, i es va omplir perquè en Guillem és menorquí i molt conegut.
Rels heu publicat dos discos. N’hi haurà un tercer?
– Sí, ara estam component les cançons. Sense pressa. Les anam assajant i quan surt un concert hi anam i tocam les que tenim. Per experiència som partidaris de tenir les cançons rodades abans de gravar. La sensació d’acabar de gravar una cosa i pensar «ui, ara ho canviaria tot» no pot ser. Les noves cançons les estam maquetant en el local, les volem gravar nosaltres primer.
Els anteriors discos on els vau gravar?
– El primer a Magrana amb n’Omar Gisbert i en Joan Barbé. De fet en Joan va tocar la bateria al primer disc. Per al segon vam anar a La Casa Murada, que és un estudi que està al Vendrell (Tarragona) i el duu el baixista de Lax’n’Busto. Allò està molt bé. Jo volia canviar una mica d’aires i fer com unes vacances. Aquest estudi és una masia al mig del camp. Estàvem allotjats allà. Si sou una colla d’amics, dormiu allà, us aixecau… pots gravar a l’hora que et doni la gana… està molt bé. El grup hi va estar una setmana gravant. Jo hi vaig estar dues setmanes. Si ho duus ben après, en una setmana graves el disc. Llavò el vam dur a mesclar a Terrassa, a un estudi que es diu LaBedoble. Molt bé, i bé de preu.
I ara em deies que esteu gravant la maqueta del que serà el tercer disc.
– Sí, al local, per veure com queden els arranjaments, quines coses funcionen i quines no… crec que està bé perquè les altres vegades vam fer això però només a mitges.
I teniu pensat on el gravareu?
– Encara no ho tenim decidit, hem de mirar l’allotjament. Però pens que és preferible que la persona que gravi sigui també la que mescli aquella gravació.
Perquè ja coneix les pistes i sap el que hi ha.
– Sí. Si duus la gravació a una altra persona és com tornar a començar.
Parla’m una mica del teu equipament.
– Tinc algunes guitarres heretades del meu pare i també en tinc de meues. Vaig comprar una Taylor acústica. Era a Barcelona, ja fa un munt d’anys, vaig provar moltes guitarres i em va agradar aquella. No tenia preferències: com més paregut a en Neil Young sonàs, millor, hahaha! I resulta que la que millor sonava no era la més cara ni molt menys. És curiós perquè molta gent et ve i et diu «mira aquesta que és americana…» i després resulta que una mexicana sona millor.
VÏDEO
Efectivament, mira les Fender: no sempre les Fender USA són les millors. Depèn de moltes coses, el model la sèrie… També tens alguna elèctrica, no?
– L’elèctrica que utilitzo ara és una Music Man. Som molt fan de Steve Morse, Steve Lukather... Jo sempre era de Strato, no era de Telecaster, tot i que amb els anys ho aprecies tot. Jo anava a veure els especials Beatles i Rolling Stones que feien a Las Dalias, que hi tocava en Chris Lee, en Cayetano, en Manolo Díaz… i vaig quedar flipat de com tocava en Chris Lee la Fender.
– Em vaig comprar alguna Fender, que encara tinc, però he acabat amb Music Man perquè com que la música que faig no és ni blues pur, ni heavy… la Music Man et permet jugar. Té més cos. Les Fender tenen molta personalitat, són molt agudes. Les Les Paul són pur cos però no tenen els matisos de les Fender. Music Man és la guitarra perfecta, hahaha!
– Després hi ha una altra cosa: pots agafar la guitarra que vulguis, que si no la combines amb un ampli que hi vagi bé… no tens res. I jo encara no l’he trobat, hahaha! Sempre he tocat amb un Marshall. Em vaig comprar una Jackson, brutal, tenia un cos espantós, i la tocava amb un Marshall JCM 2000. Sona increïble però el mateix ampli amb la Music Man… ja no sonava bé. No sé per què. Al final, per comoditat i perquè sonava molt bé, em vaig passar al Fender Blues Deluxe, que en general m’agrada molt però hi ha dies que penses «el tinc igual que sempre, amb la mateixa inclinació, i no hi ha manera que soni bé» Hahaha! Ho tinc assumit. El problema és que això et passi el dia del concert. I passa!
Abans d’acabar, deixa’m preguntar-te pel panorama musical d’Eivissa: els locals que encara fan música en directe, els que han anat tancant, les restriccions, la impunitat dels beach clubs…
– M’agradaria que tornàs a ser l’Eivissa de fa molts d’anys. Sé que es difícil perquè la gent, per dir-ho d’alguna manera, s’ha desacostumat a sentir música en directe, i pot estar sentint la música del vesí a tot volum i, com que la sent cada dia, arriba un punt que és una cosa normal. Però jo crec que si sents una bona bateria, una bona guitarra… la música en directe hauria d’estar més normalitzada.
– Com pot ser que la remorella d’un beach club se senti des de mitja Eivissa i no passi res… i a un local que duu 50 anys anys fent concerts a un volum molt normal (els bateries estan farts d’haver de tocar fluix!), li clavin unes multes que fins i tot hagi de tancar el local? Que hagin de tancar el negoci. Això és molt trist. Tal volta les institucions haurien d’ajudar els locals a insonoritzar-se. És un tema complicat.
bich club 0—-sergi 10
Molt ben dit!!!!