Vicent Marí: «Els llocs com Can Jordi funcionen a base d’hores i de fotre-li canya»

Ferran Nogués / Avui entrevisto un personatge que no és músic però deu haver vist tanta o més música en directe que tots els músics d’aquesta illa. A l’Eivissa de la primera meitat del segle XX hi havia personatges especials que per diverses raons definien la vida quotidiana i romanen a la memòria de la gent, com ara n’Isidor Macabich o en Victorí Planells. A l’Eivissa actual, salvant totes les distàncies que vulgueu, n’hi ha d’altres, i en Vicent Marí de Can Jordi n’és un. Josep Pla anomenava aquestes persones homenots: «Per mi un homenot és un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en qualsevol activitat, d’una manera remarcable». Com en Vicent.

Hi ha gent que es fa estimar perquè té allò que ara en diuen «qualitat humana». Pregunteu a qualsevol dels músics que alguna vegada han tocat a Can Jordi. Pregunteu a qualsevol dels clients habituals.

Hi ha gent que s’autoanomena «promotor cultural» però sovint no són més que paràsits de les institucions i amb dubtosa vàlua social o professional. En Vicent sempre remarca que és un simple botiguer (com si tirar endavant un establiment com el seu fos qualsevol cosa), però si voleu saber què és un veritable promotor cultural, dels que impulsen diverses manifestacions artístiques sense suport institucional, únicament per la pura voluntat de fer-ho, només heu de mirar en Vicent, The Fucking Shopkeeper.

Can Jordi va rebre l’any passat el premi al Mèrit Ciutadà 2017 que atorga el Consell d’Eivissa, per haver mantingut i millorat les funcions originàries d’aquest establiment centenari (paradigma del petit comerç i el producte local) i, a més, haver-lo convertit «en un nucli d’esdeveniments i dinamització cultural en totes les seues vessants, com és l’artística o la musical».

I el passat mes d’abril, Can Jordi va rebre el premi Onda Cero Ibiza y Formentera en la categoria de música, per haver esdevingut un referent del panorama musical de la nostra illa i per la seva aposta pels artistes i grups locals. Crec que el botiguer n’ha d’estar ben orgullós. I l’equip humà que ho fa possible cada dia, també.

Can Jordi és un establiment centenari però m’agradaria que m’explicassis els teus primers records de la botiga.

– Jo quan era petitet vivia a cas majors, can Serra, perquè la majora d’aquí, de la botiga, va tenir problemes de salut i la meua mare, així com em va llevar la mamella ja me’n vaig anar a viure amb la majora de can Serra, que havia tingut set fills i no li venia d’un nét. Allà jo era molt feliç, amb les mules, les cabres… el major, la majora. I la tia Antònia que era sorda i per això sempre crid molt (em llegia els morros però quan estava d’esquena, no). Me’ls estimava molt. I vaig passar d’estar amb les cabres a estar aquí amb els cabrons, hahaha, me’ls estim molt. Ells són la meua família però no els agrada gaire el rock and roll, i a jo sí. A la meua majora no li vaig preguntar mai.

– Record que de petit em posaven aqui els caps de setmana dins d’una tina i això pareixia un beach club, saps? Feia prou xopoiro… Cada matí un pescador venia i deixava dos caixes de gerret allà. Jo li deia a ma mare que l’aigua feia pudor però no era l’aigua, era el peix. Llavò vaig iniciar els estudis. Els vaig acabar aviat, casi just després d’iniciar-los, hahaha, superiors, a Dalt Vila (el Seminari…). Des que era petit, aquesta botiga me l’estimava molt. I es veu que encara som petit perquè me l’estim molt.

Qui duia en aquells anys la botiga?

– La meua mare. El meu pare era camioner. La meua mare, botiguera, el meu germà també camioner i jo botiguer. Dos fills perfectes. Bé, el meu germà és el bo, jo som the black sheep i per això m’agrada el blues, saps?

Els llocs com Can Jordi funcionen a base d’hores i de fotre-li canya»

La gent a Can Jordi hi compra alguna cosa o pren una cervesa, hi passa una estona i se’n va. No sempre som conscients que a Can Jordi s’hi fa una feinada. Obriu cada dia a les set del matí, no?

– Sí, i per a obrir a les set ha d’haver-hi gent abans. Jo durant un grapat d’anys havia obert i tancat, i al matí ja feia allò que li deien siesta. I quan no feia siesta feia fiesta. I per a fer més fiesta vàrem pensar que havíem d’embolicar més el fil. I així com l’hem anat embolicant ha començat a venir gentussa, músics, gent de mal viure… i a la meua mare ja li agrada el rock and roll! Al meu pare no, ell serà més dur de pelar, hahaha.

– Els llocs com Can Jordi funcionen a base d’hores i de fotre-li canya. Però si un o dos dies a la setmana pots disfrutar alguna cosa, els altres dies són més suportables. I per això hi ha un o dos dies la setmana que feim això que en diuen live music. Ahir varen venir uns que em varen dir que això pareixia un beach club. Els vaig engegar. Els vaig dir: «Que heu mirat els preus?». Diu «No, però la música està alta». Dic «Però no veus que això és rock and roll?!» Em vaig enfadar però em varen demanar disculpes i crec que hi podran tornar un altre dia. Aquí ja saps què hi ha: camioners, pagesos, fills de camioners, fills de pagesos, i algun fill de sa mare també, hahaha.

En Miquel ‘Botja’ m’ho va comentar breument però voldria que em parlassis sobre com va començar això de la música en directe a Can Jordi.

– Això va començar amb una gatera molt grossa i va seguir amb una gatera darrere l’altra, i mentre hi hagi gateres hi haurà rock and roll. La meua funció en aquest món del rock és que els músics no passeu falta de cervesa.

En donc fe.

– Això de la música va començar… si ho hagués sabut l’hauria engatat abans. Va començar amb en Miquel. Jo sempre n’havia set el que en podríem dir fiel escudero, com Sancho Panza. Hi havia Cas Vicari Blues Band, que era el millor grup de blues de Sant Josep del món mundial, i jo tenia una Dyane 6 camioneta. Ells tenien un equip bastant mal de carregar i descarregar, i de col·locar. L’única persona que sabia fer-ho era jo. Tenien paciència amb jo i a vegades em deien, «Escolta, Vicent, que vols venir a veure un concert de Cas Vicari Blues Band, tu i la camioneta?» Jo hi anava disparat. Per cert, l’altre dia em deia en Miquel: «Pareix mentida que sigues tan ase, tants d’anys amb la música i no saps connectar un cable». Li vaig dir, «I tu no saps carregar un altaveu, hahaha». Cadascú lo seu.

– El tema és que una vegada va venir en Dave… Jo ja el coneixia i l’admirava molt. Gràcies a ell segueix sense tenir ni idea d’anglès perquè ell parlava un anglès que no l’entenia (si feia mala cara li deia no, si feia bona cara li deia yes). Un dia en Dave va treure una harmònica i des de llavò ençà estic enamorat d’en Sonny Boy Williamson. La d’en Miquel va ser la primera guitarra que va entrar aquí. La segona… també en Miquel. La tercera, amb en Dave. Llavò, amb en Pere Vergés.

– En Dave i en Pere Vergés es varen conèixer aquí, dins del porxet. Eren les dos de la nit. En Dave havia fet un concert i va venir en Pere. No es coneixien. Els vaig presentar i en Pere va treure del seu cotxe una guitarra de blues que havia trobat feia vint anys dins d’un contenidor a Barcelona i l’havia arreglat. Es varen posar a tocar i a les tres de la matinada els vaig dir «Però ja marxau?» Només érem ells dos i jo. Jo, flipant. La mamà anava tatant per la finestra amb el camisón de noche i em deia que ja era tard i que si jo estava bé del cap. Li vaig dir «Mamà, no estic bé del cap però, per favor, no ens molestis. Aquesta gent està fent blues».

Aquesta no la sabia!

– No ho sabies? Idò així va ser. De llavò ençà es van fer molt amics. Aquella guitarra en Pere encara la conserva. Va ser un moment molt especial, aquí, a la tauleta que en deim Rollings. Ells anaven parlant en anglès i jo no hi entenia gran cosa però no havia estat mai tan emocionat. Ara ja entenc una miqueta més d’anglès: ser dir «Ouyeah«. Ja n’hi ha prou per a un botiguer, hahaha.

A Eivissa per a viure de la música t’has de prostituir»

Ara s’està parlant molt de la música en directe (i està bé que se’n parli), dels músics que s’estan associant, de la normativa i les restriccions. Jo sempre he pensat que Can Jordi és precisament un exemple de respecte, especialment pel que fa als horaris: aquí no es fa mai música a unes hores que impedeixin el descans dels veïns.

– Per respecte a tot: als vesins, als companys de feina… perquè vesins n’hi ha que ja m’odiaven de petitiu. Aquests no tenen remei. El més important és tenir respecte pel senyors que vénen aquí a fer-nos-ho passar bé, que ens fan feliços: els músics. Et promet que el dia que facem música pels sous, jo mateix em denunciaré, hahaha. Una cosa és fer les coses perquè t’agrada fer-les, i altra cosa és entrar en grups que volen fer les coses per interès més propi o per sous. Jo tota la vida seré un miserable: el dia que tengui sous, compta que en una setmana som home mort.

– Els músics n’hi ha una gran part que sou uns romàntics: si podeu fer la vostra música i compartir-la amb la gent… és com una simbiosi. Els professionals aquí vindran, si volen venir, a cobrar el mateix que els altres i acabaran a la mateixa hora que els altres. I, sobretot, hauran de tenir la mateixa humilitat que els altres. Actualment estic veien que hi ha una mica de desfasament entre els que els agrada fer música i els que els agrada viure de la música.

– A Eivissa per a viure de la música t’has de prostituir, has d’anar a llocs on una cervesa val 5 o 10€. Aquesta cerveseta que estam bevent val 1,60€. I cap allà al costat, que sentim la música d’algun garito, val 15€, i no posen blues ni cap mica de sentiment, només afán económico.

Et puc confessar que hi ha hagut gent que m’ha preguntat si podien tocar aquí pagant»

Això que deies de fer concerts pel pur plaer de tenir música en directe, aquesta actitud, es nota i és una cosa que els músics valoren molt. La prova és que si ho preguntem als músics, crec que can Jordi és un dels llocs on més a gust es troben, i no és per la il·luminació, l’acústica o les vistes. És el tracte, el factor humà.

– Et puc confessar que hi ha hagut gent que m’ha preguntat si podien tocar aquí pagant? Els he dit que no, que si ho feien havia de ser cobrant. Però això diu molt per la part que us toca als músics: vol dir que hi ha un sentiment, unes ganes d’expressar-se. A la gent que jo aprecio els dic que això és ca seua i et promet que ho dic de veritat. Saps per què? Perquè si no hi vénen, si no hi veniu, jo tampoc. Estic tota la setmana treballant fins que arriba divendres i dissabte, que a voltes pateix moltíssim perquè jo no m’enter de res, però veig la gent feliç.

A Can Jordi no només s’hi fa música sinó que s’hi fan presentacions de documentals, de llibres, hi ha exposicions…

– Estam parlant del mateix. Tota modalitat d’art, gent que vol expressar-se artísticament, tenen les portes obertes. La gent que vol expressar alguna cosa, de seguida ho notes, volen que ho veiem, que ho escoltem, que ho gaudim o que ho patim, perquè l’art pot ser polit o horrorós però no ha de deixar indiferent. Una part de la vida és tenir sensacions, siguin bones o dolentes. Amb respecte. Els únics conflictes que hem tingut aquí han estat si algú ha faltat al respecte els altres. La resta de coses… fins i tot algun diumenge que està tancat venc per aquí a fer una rodada perquè me’n record del que ha passat divendres i dissabte.

A part de la música, Can Jordi és primordialment una botiga tradicional. Ara que està tan de moda el comerç de proximitat, el producte local, això que en diuen de km 0…

– …aquí tenim les coses que pensam que són més properes. Si un fruiter ens duu tomates d’Almeria, li dic que si no en troba de més a prop ja en trobaré jo. Si no hi ha patata eivissenca, pagesa, el meu pare traurà l’escopeta i em voldrà fotre un tret (en el tema de la patata és radical). Quan no hi ha les coses que toca ho dium d’allà on sigui, naturalment. Però principalment treballam amb un fruiter que té una finca per Sant Mateu i va ensenyar el seu fill i ara també el seu nét. Mai els he criticat el preu, només he dit alguna cosa si he considerat que la qualitat no era la que tocava.

– Amb els productes pagesos ara és més difícil: abans teníem sobrassada de vesins, ous pagesos, coses així. Ara ja no es té en compte la qualitat, només produir. És el que hi ha en aquesta illa avui en dia. El txumba-txumba és com una espècie d’hivernacle de tomates que no fan gust de res. A nosaltres ens agraden les tomates de blues, les que fan gust.

L’any passat se us va donar un reconeixement per part del Consell pel que fa al manteniment del negoci tradicional i de proximitat. La botiga. I enguany Onda Cero us ha donat un premi per la part del foment i la promoció de la música local.

– T’he de confessar que respecte a l’any passat vaig estar molt content perquè vaig fer pujar ma mare dalt d’un escenari, m’agrada torturar-la, hahaha. Però va estar molt contenta. Li vaig dir de broma «L’any que ve hi tornarem», i resulta que al cap d’un any ens han donat un altre premi, hahaha! Són reconeixements que han de ser per a les persones que treballen aquí en el dia a dia, que m’aguanten a mi i a voltes també aguanten algun temporal de gent rara (i de merders, que ja saps com s’està tornant aquesta illa). Que fan les coses tan bé com poden i que estan implicats i involucrats en la casa. Ells són el més important. I també els agrada la música! Na Cati [Llorens] ja coneix tots els grups, n’Anna [Marí] ja em critica els que no li agraden (jo li dic «Això els hi dius a ells!»); na Karina [Ribas], encantada; na Maria José [Ribas] i na Miriam [Martínez] ja veus, no m’han pigat encara. Tot això és gràcies a elles que, dins l’obligació laboral, tenen aquesta implicació. I això és molt polit.