Ferran Nogués / A l’hora de fer aquesta entrevista he tingut la mateixa sensació que quan em van demanar d’escriure unes línies per a la contraportada del segon disc d’Uncle Sal, You Ain’t No Bluesman. Què puc dir sobre Uncle Sal? Són Uncle Sal! Un grup passional, impulsiu, honest. Què puc dir d’en Sandro? Què li puc preguntar? Soulman Sal, What you see is what you get.
En certa manera em sento un afortunat, no només per la seva amistat, sinó perquè he pogut passar hores al seu costat tocant d’una manera informal i espontània, repassant el catàleg de la música tradicional americana. A en Sandro se’l pot veure ocasionalment amb The Station Hollers i amb els Watermelon Kings però el seu grup és el que té amb en Banker, en Francis i en Gabi: Uncle Sal. El que va començar com un entreteniment d’uns amics que només volien tocar rock americà s’ha convertit en un projecte molt sòlid, amb dos discos a l’esquena i el tercer en preparació.
Gran coneixedor de la cultura nord-americana, la seva conversa és sempre agradable, especialment amb una cervesa fresca a la mà.
– Quins van ser els teus inicis en la música?
– Sempre m’havia agradat la música i a partir d’un cert moment em va començar a agradar més el soul i el rock and roll clàssic: Ray Charles, Little Richard, Jerry Lee Lewis…
– A la teva família hi havia una afició per la música?
– No especialment. Els meus pares tenien música però no d’aquest tipus. Jo vaig començar tard a tocar música. Amb 15 o 16 anys, escoltant els discos de Led Zeppelin vaig començar a tocar l’harmònica perquè em flipava molt com tocava Robert Plant. Em tirava hores escoltant i tocant l’harmònica.
– El que sí tenia des que era adolescent són col·legues músics. En Francis ja tocava amb La Banda del Exceso, i en Fernando va arribar una mica després però també tenia una banda. I quan va venir a Eivissa n’Iván Doménech vam coincidir a COU i érem vesins, porta per porta. Anava a ca seua, escoltàvem música i ell em va ensenyar tres acords de guitarra. Vaig començar a tocar l’harmònica amb ells, Desperfectos, com a convidat. Tocaven al Casanova a Sant Antoni, La Reja… Després vaig tocar amb n’Edu Mayol, un grup que es deia Gaia amb en Joan Barbé de bateria, que tenia 14 anys.
– Quan es va desfer La Banda del Exceso, que era un grup punkarra on hi havia en Francis, n’Amores (baixista de Projecte Mut)… em vaig ajuntar amb ells. Després vam muntar Beer Drinkers: fèiem versions, érem molt dolents, però triàvem temes que no eren molt coneguts… Va estar bé. Hi havia també n’Amores i va ser quan va entrar en Fernando (ens coneixíem dels bars, de trobar-nos al Demiedo i parlar de música…). Hi havia també en Dani Castilla a la bateria (ell actualment no toca en cap grup), i en Francis als teclats. Ens ho passàvem molt bé. Un dia n’Amores va decidir que no volia tocar més i ho vàrem deixar. I de seguida en Javi Box, que els Peter Colours s’havien separat, va proposar de fer un grup de versions dels Sonics! Jo no els coneixia. Eren garage Costa Oest però fèiem temes de Chuck Berry, clàssics de rhythm and blues. Això eren els Black Onions.
– Jo proposava temes d’Ike & Tina Turner, Mitch Ryder… Un dia ens vam barallar per una asenada i ho vam deixar. Jo ja tenia un parell de temes propis. Vaig conèixer en Gabi, que deia que tocava la bateria però no tocava amb ningú, i vam quedar per anar a casa d’en Toniet [Barbé] a tocar. Després varen venir en Francis i en Fernando. Com que no teníem baixista, en Francis va passar a tocar el baix. I això va ser Uncle Sal. Però et dic que quan n’Ivan Doménech em va ensenyar aquells tres primers acords jo devia tenir ja uns 17 anys. Abans no havia agafat mai una guitarra. I tampoc he anat mai a classes ni res, ho he après tot jo sol.
La primera vegada que vaig tocar a Can Jordi va ser perquè em va cridar na Ruth, que és molt amiga nostra i duia les exposicions del magatzem de Can Jordi, ja fa deu anys».
– Amb Black Onions vas arribar a tocar algun tema dels que ja tenies fets?
– Amb Beer Drinkers ja vam provar Devil Paid My Dues però no tenia res a veure perquè jo no tocava slide, tot i que era la mateixa estructura. Va ser aquell impàs en què no estava molt clar què fèiem… va ser quan n’Amores se’n va anar. I amb Black Onions no vam tocar temes meus. Sí que amb en Fernando alguna vegada havíem tocat com a Uncle Sal en format de duo acústic, al Saxo i a Can Jordi.
– La primera vegada que vaig tocar a Can Jordi va ser perquè em va cridar na Ruth, que és molt amiga nostra i duia les exposicions del magatzem de Can Jordi, ja fa deu anys. Ens va dir que a Can Jordi es feien concerts molt íntims i que estaria bé que hi anàssim. Ella ens havia vist al Saxo i ens va dir «Això ho podríeu fer a Can Jordi». Jo no coneixia Can Jordi. Hi vam anar en Fernando i jo amb n’Aitor tocant l’harmònica. Vam tocar segurament tot versions, no recordo si algun tema propi. I ja vam fer servir el nom d’Uncle Sal.
– Quin era l’altre tema que ja tenies fet en aquesta època?
Es necessari sortir d’Eivissa. D’entrada per l’experiència, t’ho passes molt bé, però és un altre públic, no són els teu amics o la gent habitual que ja et coneix».
– Tenia Devil Paid My Dues i Mississippi State Line. I algun tema que no s’ha gravat. Hi havia un tema que es deia Never Been Blind i que era un blues però tenia l’estructura canviada. El vam tocar al segon concert d’Uncle Sal, que va ser elèctric, al Demiedo, però és un tema que ells no l’entenien. No era el típic blues i els costava una mica. Era com psicodèlic… una mica Hendrix o Gov’t Mule, que no és el típic blues. Tenia un parell de temes que després hem descartat.
– Enguany heu anat molt a la Península. Ara veniu del Small Town Festival, però heu estat a Castelló, Saragossa, Barcelona… Com ha anat?
– Es necessari sortir d’Eivissa. D’entrada per l’experiència, t’ho passes molt bé, però és un altre públic, no són els teu amics o la gent habitual que ja et coneix. A Eivissa pots tenir un mal concert però la gent et coneix i sap el que fas. Però a la Península, si hi vas quatre vegades l’any no pots tenir un mal concert. I jo crec que això és nota perquè quan anam fora estam més concentrats…
– És difícil sortir d’Eivissa?
– Has de tenir una banda local d’allà que et presti instruments. Si has d’anar amb avió no pots dur res.
– Normalment us emporteu les guitarres…?
– Si podem, sí. Quan hem anat en cotxe a Castelló o Barcelona, ho hem dut tot menys la bateria. Hi ha locals que sí que et posen bateria. A Castelló no teníem cap banda que ens fes de suport material però hi havia una bateria. I a Rocksound també. Amb els Kleejoss hem anat pertot, a Alcalá de Henares vam anar amb els Widow Makers… Després ells vénen aquí, fem intercanvis.
– És curiós que hi ha un circuit de bandes però també de públic de rock. Nosaltres hem conegut gent que ens ha vist tres o quatre vegades perquè, per exemple, són de Barcelona i han anat a Jaén o Valladolid… coneixen els discos… flipes molt.
– Actualment crec hi ha molta gent que es dedica a anar a veure aquest tipus de concerts, abans fins i tot que anar veure un artista que els agradi molt però que toca a un estadi… Valoren molt més aquest ambient.
– Ja et dic, hi ha un circuit de públic de rock, molt fans i molt entusiastes però no només dels grups més coneguts o comercials sinó com dius tu, de bandes… com Uncle Sal. L’altre dia quan vam tocar al Small Town va venir gent amb curiositat perquè han sentit els discos… Vam fer un bon concert i estic content perquè si en aquests llocs la cagues, la gent… Això es mou molt per les xarxes socials però quan arribes i toques has de demostrar… i per sort va anar bé.
– Alguns d’aquests concerts els heu fet amb un doble cartell amb els Kleejoss.
– Sí, tenim amistat des d’abans que fossin els Kleejoss. Ens han ajudat molt, hem anat a Saragossa i ells han vingut aquí diverses vegades. Això motiva molt perquè són una banda molt potent, que té molt bons discos, i quan vas a Rocksound o a Las Armas has de donar un nivell.
– Això que em comentes de la gent que us segueix, suposo que també està relacionat amb el fet que algunes revistes com Ruta 66 o webs especialitzades com Gravelroadus han fet crítiques molt favorables: els vostres dos discos han estat seleccionats entre els millors de l’any.
– Sí hem tingut aquesta sort. Amb les xarxes socials és veritat que tu publiques des d’Eivissa però la música sí que surt. I aquest circuit no és només de públic i de promotors de sales, sinó també de mitjans: són blogs, pàgines web o premsa escrita d’abast nacional. I segueixen aquest circuit que és de rock and roll però és underground (vull dir que no és Los Zigarroso grups comercials). I això et dóna peu a fer la teua música, a vendre els discos… i hem tingut la sort que els nostres dos discos han estat molt ben rebuts.
– Això crea expectatives però també et dóna oportunitats: ens han cridat de llocs que no pensàvem… I hem anat a tocar però hi hem tornat, hahaha!
– Fa poc vas fer un parell de jams amb Luke Winslow-King. Com va anar?
– Molt bé. És un músic americà bastant reconegut en el seu circuit i va tocar al festival Azkena fa dos anys. El vaig veure amb en Jordi i ens va agradar molt. I després resulta que va anar a tocar a Saragossa: la seva parella és d’allà i resulta que és amiga nostra. Tot això, casualitat.
– La parella va decidir venir de vacances a Eivissa i vam coincidir primer a la jam del Malanga, on vam tocar un parell de temes, i després a una festa que va organitzar en Jordi, i allà ja vam tocar un set complet amb ell.
– És un tio molt proper, vam estar parlant sobre afinacions, em va explicar coses sobre la interacció els músics a Nashville i New Orleans pel que fa a la improvisació… Va ser una experiència molt bona. És un músic de gran nivell.
– Ara que ja ha passat un any des de la publicació de You Ain’t No Bluesman, com veus els dos discos en perspectiva?
– Molt content amb el resultat tenint en compte el que hi vam invertir, les condicions, era tot molt casolà, la gent que hi ha col·laborat s’ha enrollat molt, la part de disseny gràfic d’en Ric, fotos, en Joan Barbé també hi ha posat molt de la seua part fent que tot funcioni molt bé… i com que no teníem cap expectativa, sobretot amb el primer disc, doncs molt bé.
Jo quan acabo un disc ja començo a pensar en el següent. És una cosa que mai hagués dit que faria».
– Canviaria o milloraria alguna cosa dels discos ara mateix? Sí, segur, però res important. Pensa que hi ha el procés d’escriure els temes, després una mica coure’ls, gravar-ho tot, editar el disc… quan tot ja acaba estàs molt content però en certa manera dius «uff, ja està!» I tocar els temes en directe està bé perquè evolucionen una mica, canvies coses… Després hi ha temes que te’n canses i els deixes de tocar però passat un temps els recuperes i els toques amb més ganes.
– Jo quan acabo un disc ja començo a pensar en el següent. És una cosa que mai hagués dit que faria. La cosa era: «Tenim deu cançons, fem un disc, les gravem i ja està». Després hi ha la bona acollida i les crítiques, i dius «va, anem a fer-ne un altre». I amb el segon ha passat el mateix: l’acabes, l’amolles i dius «ja està». I el disc té bones crítiques, fins i tot millors que el primer (i la gent tenia expectatives), i des d’un principi jo ja estava pensant en el tercer.
– I el tercer com el tenim? Està escrit?
– Sí, el tinc al cap. Pràcticament 10 temes (falten algunes lletres i algunes coses d’alguna caçó…). Hi ha un tema que ja fa temps que el toquem, American Dream, que cada volta agafa més… m’agrada molt. És el primer que vaig escriure després de You Ain’t No Bluesman. En Gabi crec que també té alguna cosa… hi ha prou material com per a un disc. No hem tocat tots els temes al local d’assaig: alguns només els hem provat per a veure com anaven… La idea és gravar després de l’estiu, segurament a l’octubre o novembre. Ara a l’estiu tenim poc temps per a quedar i assajar però el dedicarem a provar els temes, treure coses.
– Entrareu a l’estudi amb els temes frescos, no?
– Sí, menys treballats que als altres discos. Però això és una cosa que vull fer, ho vull provar: gravar la base tal com estigui, més espontània segurament, i després dedicar una mica més de temps a fer els arranjaments o ficar-hi més coses. Concretar després de gravar les bases.
– Gravarem en directe com als altres discos, sense floritures, i després treballarem els temes. Els discos els hem gravat en quatre dies. Tot. Per qüestions de pressupost i de temps. Però després, passat un mes ho escoltes tot i dius «aquí hagués ficat no sé què…». I ja no pots. La idea ara és gravar els temes, esperar un parell de setmanes, tornar a l’estudi, fer coses, tornar a escoltar-ho, esperar un altre parell de setmanes, tornar a l’estudi… M’agradaria ficar-hi alguns detallets si pot ser: més teclats, algun vent… però coses puntuals.
Hi ha molts artistes que fan lletres que no tenen un sentit evident: mira Neil Young que té moltes lletres que són…».
– Com és el teu mètode de composició? Fas primer alguna lletra i després hi poses música o al reves…? Ho fas tot a la vegada?
– Alguna volta m’ha sortit un tema sencer, de posar-m’hi i fer-ho tot d’una tirada. Molt pocs. Però normalment agafo la guitarra i trec algun riff, uns acords… li dono voltes dins del cap, això podria anar així… agafo el mòbil, ho gravo i ho deixo. Perquè quan em surt alguna cosa, en mitja hora ja em quedo… «ya está por hoy«. Però allò se’m queda dins del cap i vaig pensant de què pot parlar aquell tema. I quan ja sé una mica de què parlarà, faig la lletra del tema. Intento que tingui un sentit. Algunes lletres no en tenen. Hi ha molts artistes que fan lletres que no tenen un sentit evident: mira Neil Young que té moltes lletres que són…
– Les cançons d’Uncle Sal són sempre teves i ocasionalment d’en Gabi?
– Sí, en Gabi ha aportat un parell de temes. Ell, sent bateria, ho té una mica més complicat. Ell arriba amb una progressió d’acords i la lletra, i després entre tots li donem més forma. La lletra és seua i jo alguna volta hi canvio alguna coseta, simplement perquè al final qui l’ha de cantar sóc jo.
– M’agradaria també fer algun tema més entre tots. De fet, al segon disc hi ha Soul Shakin’ Woman, que té un riff molt guapo que va treure en Fernando. A vegades quan jo em quedo dubtant sobre el que s’ha de fer en un tema, sí que surten aportacions com aquesta. Ara, per al tercer disc, hi ha una línia de baix que va treure en Francis i estam construint un tema sobre això. També pot passar que si tu dius «Anem a fer un tema» i després no t’agrada el que els altres aporten…
– Una cosa que m’agrada d’Uncle Sal és que el grup es basa primer en la relació personal. Hi ha grups que s’ajunten perquè diuen «Aquest tio toca molt bé». Però jo, per exemple, no seria capaç d’estar en un grup amb algú amb qui no em vingui de gust fer una cervesa.
– Uncle Sal entre nosaltres mai hem pensat «aquest tio toca molt bé», hahaha! Si sou amics i no tens cap pretensió, això és una garantia que la cosa pot durar i pots avançar. Com que no n’esperes res, vas fent. I pots arribar a fer més que una banda que es forma en plan «Tío que bien tocas, vamos a hacer esto…» i al final resulta que no es coneixen bé o la seua relació personal no és bona. A Uncle Sal tenim tots una mica la mateixa filosofia de vida i això es nota.
– Sempre toques amb Gibson però he vist que amb els Beer Drinkers havies tocat amb Fender.
– Sí perquè, mira, com que en realitat vaig començar tard i no he estat mai un freak dels instruments… jo era un fan de la música. I fins i tot actualment no conec detalls o característiques tècniques de guitarres ni d’amplis. No sé ni enrotllar un cable! N’Iván Doménech em va vendre una Telecaster (una Squier coreana), i la vaig començar a utilitzar amb els Beer Drinkers. Aquesta guitarra actualment crec que la té en David Serra de Projecte Mut perquè jo li vaig regalar a Toniet Barbé: va haver-hi una època, quan es va posar malalt, que no sé per quin motiu no ens volia cobrar o ens cobrava menys (no ho recordo bé) pel local d’assaig que tenia ell a ca seua. I jo com a agraïment li vaig donar aquesta guitarra.
– Crec que la guitarra després va passar a en Joan Barbé i actualment la té en David. Aquesta era de segona mà i un dia, encara amb els Beer Drinkers, vaig voler comprar una guitarra nova. Vaig anar amb en Fernando a Musicasa i allà hi havia una Stratocaster blanca com la d’en Hendrix i, com que m’agrada molt Hendrix, me la vaig comprar. Aquesta la vaig tenir tot el temps de Beer Drinkers.
– L’ampli que tenia era un Marshall (un híbrid d’aquests que està molt bé, Valvestate crec que era). Després em vaig comprar un Marshall de vàlvules, estava molt bé, el DSL401. Encara estaven fabricats a Anglaterra. Però, vaja, no és una cosa que m’hagi preocupat molt.
– Sempre m’havia agradat la Gibson SG, el seu disseny, la seua presència. Vaig comprar una SG vermella i vaig vendre la Strato. Després vaig comprar una Telecaster que és la que faig servir amb Watermelon o amb grups amb els que faig una cosa més subtil, menys rockera, més soul. També em vaig comprar una Les Paul Studio (una reedició dels anys 60) amb pastilles P90.
Jo crec que l’escena musical d’Eivissa està bastant bé. Tant a nivell de grups i de músics (bandes, gent jove amb talent…), com de locals: jo sóc de la idea que la cosa no està mica malament».
– Provant amplis em va agradar molt el Fender Blues i me’n vaig comprar un. I d’aquesta manera he arribat a tenir el so que m’agrada. També m’ha passat que poc a poc que anat passant de la SG a la Les Paul Studio. M’agrada més com sona amb l’ampli Fender. I ara, de cara al tercer disc, vull ficar-hi guitarres amb afinació oberta i el que faré és afinar la SG en mi obert. De cara al directe estaria bé també tenir-la però és molt pesat haver de canviar de guitarra. En qualsevol cas la vull tenir afinada en mi obert per a tenir-la a mà, anar-la tocant, i així avançar.
– Voldria saber com veus l’escena musical d’Eivissa…
– Uiii, espera que em poso en modo hater, hahaha!
– …més que res perquè he anat entrevistant músics i veig que hi ha gent que va començar a tocar ja fa molts anys, quan a Eivissa no hi havia molts llocs de música en directe, i et diuen que mai havíem estat tan bé com ara. Però també et trobes altres músics que lamenten que es tanquin locals i que hagi cada vegada més restriccions per a la música en viu.
– Jo crec que l’escena està bastant bé. Tant a nivell de grups i de músics (bandes, gent jove amb talent…), com de locals: jo sóc de la idea que la cosa no està mica malament. És cert que han tancat alguns llocs on es feia música en viu (també sé que alguns no tenien ni l’etiqueta d’Anís del Mono…). No crec que hi hagi una conspiració.
– Això no vol dir que no pensi que les lleis i la normativa podrien ser molt més positives: en lloc de prohibir o exigir llicències, limitar i multar, haurien de promoure i facilitar l’obtenció de llicències, sobretot a llocs amb horaris que no molesten. Òbviament si hi ha un vesí que no pot dormir, jo l’entenc. És molt complicat perquè per a les institucions és tot blanc o tot negre. No tenen una sensibilitat, els dóna igual: és tot música.
– Després hi ha locals que la seva música s’escolta a mitja illa…
– Clar, perquè paguen. Poden pagar les llicències, poden pagar les multes… i a l’administració li costa fer el que hauria de fer, que és preocupar-se pels ciutadans, no pels grans empresaris. El ciutadà vol dormir i vol tranquil·litat però segurament també vol música en un ambient tranquil o en un lloc on no molesti, poder anar-hi amb la família… i això és el que no té l’administració. Li falta aquesta sensibilitat. Que la gent emprenya amb tal tema? Doncs ho prohibeixo tot! I tot és tot. Així no es pot funcionar.
Però és un mal endèmic d’aquí. Hi ha llocs que tenen cultura musical, on hi ha gent, polítics que es preocupen… Però aquí es fa tot a salto de mata».
– Però és un mal endèmic d’aquí. Hi ha llocs que tenen cultura musical, on hi ha gent, polítics que es preocupen… Però aquí es fa tot a salto de mata: de cop i volta molesta això, però no allò del costat sinó això… Idò tot fora! Ara es posen de moda els beach clubs? Idò a tope. Però vaja, jo no em queixaria molt perquè no sé exactament en què es pot millorar. Vull dir… més llocs on tocar? Si ets músic professional i has de tocar quatre dies cada setmana per a guanyar el teu sou, sí que t’interessen més llocs on tocar, però… a jo no. No és la meva guerra, jo no tocaré a hotels. I crec que la gent que vol fer això ho pot fer igualment.
– De fet, s’ha creat aquesta Associació de Músics d’Eivissa per a reivindicar la música en directe, i jo els donaré suport però sempre per a fer coses que sàpiga quines són, què pretenen, quins són els objectius concrets.
– Crec que l’Associació està encara en una fase preliminar.
– Sí, jo vull esperar. Hi ha gent que m’ha comentat que com és que no ens hi hem apuntat. Jo segueixo l’activitat de l’Associació i quan hi hagi uns objectius reals i concrets, si hi estic d’acord, m’hi apuntaré. Crec que és el més lògic.
– Sé que ets un bon coneixedor de la cultura nord-americana i també un gran lector. Hi ha algun llibre que últimament t’hagi cridat l’atenció o t’hagi agradat especialment?
– M’agrada molt la literatura americana. Però pel que fa a la música, en Fernando em va regalar per al meu aniversari l’autobiografia d’en Robbie Robertson i m’ha agradat molt. Ell sempre ha set el menys carismàtic dels membres de The Band juntament amb en Garth Hudson. Ell feia els temes i estava més en segon pla però la seva autobiografia és molt interessant. Se’l veu una persona molt activa. Explica moltes coses the The Band, de Bob Dylan, de quan van fer The Last Waltz… està molt bé.
