@Noudiari / El primer llargmetratge sonor de la història del cinema es va estrenar a Nova York el 6 d’octubre de 1927, sota el títol The Jazz Singer (El cantante de jazz). Va marcar el principi d’una intensa relació entre el cinema i aquest popular gènere musical nord-americà que perdura fins als nostres dies.
El jazz ha protagonitzat algunes de les bandes sonores més memorables de la història del cinema, però també nombroses pel·lícules han tractat d’aproximar-se als seus grans músics de manera biogràfica, així que, des de fa dècades, també pot considerar-se un subgènere cinematogràfic en si mateix.
Aquest espectacle tindrà com a protagonistes a Eva Cano i Nacho Lezcano, unes veus que estaran acompanyades de quatre instruments: el piano de Santi Pérez, el contrabaix de Txumari García, la bateria de Dani Marín i els saxos soprano i tenor de Sigurdur Jonsson.
Entre les escenes memorables que reviurà el públic estaran el famós instant en què Gilda (Rita Hayworth) es treu el guant mentre canta Put the Blame on Mame, aquell inoblidable Moonriver que esquinçava en la guitarra Audrey Hepburn a Breakfast at Tiffani’s (Esmorzar amb diamants) o el ja clàssic Makin Whoopee de The fabulous Baker Boys (Els fabulosos Baker Boys).
A més, cançons de jazz de pel·lícules tan memorables com Casablanca, Guys and Dolls, Quan en Harry va trobar la Sally, Leaving les Vegas, Els ponts de Madison, Un americà a París o Round Midnight, entre altres.