‘Què queda del franquisme’, per Bernat Joan i Marí

M’han convidat a participar, a banda del curs de Sociolingüística que hi impartesc cada any, a l’edició d’enguany de la Universitat Catalana d’Estiu, en una taula rodona sobre la pervivència del franquisme als Països Catalans. Com que som l’únic representant de les illes Balears (i ja n’hi ha de Catalunya i del País Valencià), supòs que m’he de cenyir bàsicament a la presència franquista, avui, a les nostres illes.

El moment duu a reflexionar sobre aquestes qüestions: la (sembla que immediata) retirada de les restes de Franco del Valle de los Caídos, la presència pública de la Fundación Francisco Franco, el manifest de vora dos-cents militars demanant respecte per la figura del dictador han tornat a posar (què voleu que us digui?) la qüestió del franquisme de moda. Se’n torna a parlar. I, vergonya per a Espanya, se’n parla arreu d’Europa. Amb preocupació, us ho puc assegurar.

Segurament ha despertat “la bèstia”, com deien alguns analistes, el procés d’autodeterminació de Catalunya (avui ja imparable). Però si la bèstia s’ha despertat és perquè dormia, però no havia passat a millor vida. Quins elements tenim entre nosaltres que ens facin avinent la bèstia latent?

Assortadament, l’exercici resulta fàcil. Per mi, hi ha uns quants elements que són del tot elementals i que demostren un cert grau (prou important) de pervivència del franquisme. El primer, el culte pràcticament religiós a la unitat d’Espanya. La unitat d’Espanya no es pot discutir, no es pot qüestionar, no es pot posar en dubte. El simple fet de discutir-la ja aixeca tot un munt de recelades i fins i tot de postures agressives. Això, sense dubte, és una pervivència del franquisme, que tenia entre els seus objectius la liquidació de la consciència nacional a Galícia, a Euskadi i als Països Catalans.

També és una pervivència franquista el fet que determinats cossos de servidors públics no hagin de conèixer el català (el basc, el gallec, l’occità). Els jutges en són un bon exemple. No és una pervivència franquista, el fet que un jutge pugui exercir a les illes Balears sense conèixer les dues llengües oficials de la nostra comunitat dita autònoma?

Fixem-nos que és l’estament judicial l’ariet que s’esgrimeix contra la democràcia catalana.

I mostra pervivència franquista la connivència, claríssima, entre determinats estaments de l’estat (determinats jutges, determinats càrrecs policials, determinats comandaments militars) i l’extrema dreta. Com n’és una pervivència el fet que un ciutadà que funcioni en català, porti un llaç groc o manifesti idees a favor de l’autodeterminació serà més mal vist, a determinades instàncies de servidors públics de l’estat, que no un que parli espanyol, dugui una estanquera al rellotge i reparteixi propaganda del PP, de Ciutadans o de Vox.

Per Bernat Joan i Marí