@Pablo Sierra del Sol / Qui coneix bé Joan-Albert Ribas sap que és un ratolí de biblioteca, que li encanta bussejar entre llibres vells i que és un enamorat d’Eivissa, de les seues tradicions i del seu passat, elements que ajuden a explicar els temps canviants que ha viscut l’illa a les darreres cinc dècades per mor de l’aparició del turisme. Sobre les guies turístiques, l’aparador predilecte d’aquesta indústria durant molt de temps, que s’han editat sobre les Pitiüses tracta l’exposició que comissaria Ribas a Sa Nostra Sala (situada al 17 del carrer d’Aragó, a Vila) i que s’inaugura avui a partir de les vuit del vespre. El filòleg i investigador mostra tot el material que ha reunit, endreçat, paït i relacionat al llarg de molts anys de feina. Una tasca que permet animar la pel·lícula del turisme a Eivissa i Formentera amb les seues llums i ombres. Un tast dels molts passats que van explicar viatgers, i illencs, que anima a imaginar com serà el turisme que mourà l’economia pitiüsa en un futur no massa llunyà.
– Com et vas convertir en un expert de les guies de turisme d’Eivissa i Formentera?
– Quan vaig estudiar fora d’Eivissa vaig descobrir les llibreries de vell, els antiquaris i les fires de llibre d’ocasió. Entrar en aquestes bandes em va obrir món. A principis dels anys vuitanta, a l’illa no es trobaven pràcticament llibres de temàtica local. En aquells llocs vaig trobar llibres de Joan Castelló Guasch; vaig comprar la Història de Ibiza d’Isidor Macabich a un llibreter de vell tirat de preu… També vaig comprar algun número d’El Pitiús sense saber que després el dirigiria jo quan el va reprendre l’Institut d’Estudis Eivissencs. Tot el que queia a les meues mans, ho anava comprant. A poc a poc, els temes històrics van derivar cap el món de les guies turístiques i els llibres de viatgers. A tothom li agrada saber, crec, què pensa la gent de fora de naltros. El relat de l’Arxiduc [Lluís Salvador] és una mica més edulcorat, però els primers documents que es van escriure sobre Eivissa oferien una versió molt extremada. Los muertos mandan, de Blasco Ibáñez, va for molt de mal. Sobre el festeig va córrer molta tinta a la primera i segona dècada del segle XX quan tothom només parlava de ganivetades.
–Les pàgines de la premsa d’aqueixa època ho corroboren.
–Hi ha un llibre molt poc conegut i ben curiós: Plus Ultra, de 1890, firmat per José María Escuder; ell era un psiquiatre i polític, valencià, que va córrer per tot Espanya, però Eivissa li va colpir. Va escriure: “Probablement, sóc el primer turista que arriba a aquesta illa en estiu”.
–Si veiés com està l’illa ara!
–Sí! Es tornaria a la tomba! Aquest home, com a psiquiatre, fa estudis sobre la manera de viure a les Pitiüses. Corrobora que el festeig és violent, però també detecta problemes de consanguinitat; conta escenes Escuder de gent que estava encadenada perquè hi havia molts problemes per mor dels matrimonis que es concertaven, amb permís de l’església, entre familiars per no separar finques. Tot això va canviar a partir de la visió de dos viatgeres angleses molt interessants que van arribar durant la mateixa època. Mary Stuart Boyd i Margaret d’Este són dos escriptores de família bona que arriben amb la seua cort a l’illa. Les dos passen a l’extrem contrari: parlen d’una Eivissa idíl·lica, orientalitzant, que pareix treta de Les mil i una nits… Allà comença el mite d’Eivissa, que anirà augmentant fins els anys trenta.
–Eivissa, com un territori arcaic a mig camí entre Europa, Àfrica i Orient Mitjà.
–D’alguna manera, sí. Elles descriuen les esglésies, les cases, les formes de viure des de l’exotisme. Després arribam a l’eclosió de visitants de la primera meitat dels anys trenta. He inclòs una cita de Viajeros contemporáneos, amb el permís de Vicente Valero, perquè és un llibre que explica molt bé aquest tema. Llavors, el 1933, es construeixen els primers tres establiments que es podien considerar hoteles perquè comptaven amb agua corriente en la habitación y servicio de coche. Es tractà del Montesol, el Buenavista, de Santa Eulària, i el Portmany, de Sant Antoni. Felip Cirer va explicar recentment a un llibre la història d’aquest darrer hotel.
–Els alemanys van tenir un paper molt important al despertar turístic d’Eivissa.
–Molts d’ells fugien del nazisme i es refugiaven a Eivissa. Un d’ells va ser Walter Benjamin, que després va acabar molt malament, el pobre. Ens trobam, també, que a banda dels exiliats alemanys hi arriba una important colònia de francesos… i enviats del règim nazi que desembarcaven d’incògnit per a controlar la gent que havia marxat (o escapat prematurament) d’un país on Hitler ja exercia el poder.
–Aquella llavor turística va causar recel a alguns extractes de la societat eivissenca de l’època.
–No tothom entenia el que estava passant. Figures com la de Josep Rosselló, el fundador de l’hotel Portmany, van ser visionàries. El Montesol el va obrir, entre altres socis, però com a promotor principal, el pare de Marià Villangómez. Aquell mateix 1933 es crea Foment de Turisme. És l’any clau pel futur d’Eivissa. La primera part de l’exposició acaba, precisament, amb l’obra d’Elliot Paul Vida i mort d’un poble espanyol. Introdueixo la cita: “El que era abans claror s’ha convertit en foscor i tristor”. Aquella època esclata [amb la Guerra Civil]. La postguerra va ser llarga i penosa: famílies rompudes per una dictadura que va ser molt dura, economia d’autoconsum i molta gent que se’n va haver d’anar per sobreviure. Després, gent com Isidor Macabich –que va ser un gran impulsor turístic perquè va estar dins Foment de Turisme i va impulsar revistes relaciones amb aquesta indústria per atraure gent cap aquí– va fer reviscolar el tema. Però si t’hi fixes, les publicacions dels anys quaranta i cinquanta són més pobres, gràficament i tipogràficament, que les dels anys trenta. La figura excepcional en aquell temps de postguerra va ser la de Joan Castelló Guasch: l’any 47 fa una guia molt rica en contingut, com ha de ser una guia, que és boníssima. En fa unes reflexions fascinants! Allà considera que el turisme pot treure els eivissencs i formenterers de la misèria però, al mateix temps, adverteix de l’especulació que ja s’estava vivint aquí. A l’exposició he posat una cita seua on explica que s’ha adonat que les terres dels hereus no valdran res i, en canvi, les roques a prop de la costa que li han tocat als fills segons, tercers o quarts, o a les filles, són les que es vénen per més sous. Ell s’espanta del que pot venir darrere d’això. Castelló Guasch era premonitori.
–Són els anys on comença a aparèixer capital estranger.
–Exacte. A l’exposició es pot trobar també un anunci d’una Paris Match del 1965 on l’anunci d’una immobiliària (que ocupa tota una pàgina sencera, que devia valer una pasta perquè parlam d’una revista consolidadíssima) que diu que Eivissa és un lloc molt apropiat per invertir. També li he dedicat una secció, anomenada Fet aquí, a totes les publicacions primerenques d’editorials com Mediterrània, Balàfia Postals o el mateix Diario de Ibiza, que, abans de les guies turístiques que dirigeix Juan Suárez, ja feia suplements dedicats al turisme des de finals dels cinquanta, coordinats pel mateix Isidor Macabich i en Mañá de Angulo, que era el director del Museu Arqueològic. Era un suplement il·lustrat que incorporava moltíssimes dades sobre l’origen dels viatgers i les facilitats i característiques dels establiments hotelers. Històricament té molt de valor, i també crida l’atenció, que ja comptés amb moltíssima publicitat. El sector hoteler i el que ara es diu d’oferta complementària ja se n’havia donat de la importància de les guies. La guia de 1909 de Pérez Cabrero, que és una fita perquè va ser la primera que es va fer a Eivissa, té publicitat. Conté anuncis de “sa fàbrica de sa llum”, que li dèiem així i estava a la zona de sa Palmera, de les empreses de Matutes i, fins i tot, de negocis de fora de l’illa. Des del principi, qui tenia alguna cosa a oferir es va adonar que les guies turístiques eren una bona oportunitat per a fer-ho. Per això li he dedicat un capítol sencer d’aquesta exposició als anuncis.
–Les postals també tenen un espai propi.
–Sí, i se m’ha acudit girar-les per mostrar el que deia la gent als seus familiars i amics de l’illa en comptes de mostrar les típiques imatges pujades moltes voltes de color i cremades que es van fer icòniques. En certa manera, aquells missatges que s’enviaven per correu durant les vacances també varen promocionar l’illa. Una mostra: “Hem trigat sis hores en venir de Xàbia a Eivissa però són una passada les aigües de la caleta on ens estam banyant, veniu ràpidament cap aquí”.
Santiago Rusiñol va ser qui creà el terme “illa blanca” amb una sèrie d’articles a L’Esquella de la Torratxa, que era un setmanari satíric de principi de segle XX»
–Tot i que la cara de l’illa ha canviat moltíssim al llarg dels cent-cinquanta anys que comprèn l’exposició, sobretot durant el darrer mig segle, que és quan s’enlaira el turisme, has trobat paral·lelismes entre les primeres publicacions relacionades amb el turisme i les obres més contemporànies?
–Les primers guies se centren a explicar què oferia Eivissa a principi del segle XX. Toquen tres temes. El primer era l’arqueologia. El patrimoni no estava protegit. A una de les vitrines es pot trobar un fullet d’activitats que programa una excursió a Puig d’es Molins per a excavar un jaciment. Santiago Rusiñol va ser qui creà el terme “illa blanca” amb una sèrie d’articles a L’Esquella de la Torratxa, que era un setmanari satíric de principis de segle XX, i era un enamorat de les ruïnes d’Eivissa. Va venir de la mà de Josep Costa Picarol i excavava. Va muntar un museu a Sitges que conté una vitrina plena del que ell anomena antigüedades ebusitanas y cartaginesas. Vaig trobar una postal d’aquella petita mostra a uns encants i també és a l’exposició.
–Gent de perfils molt diferents s’ha atrevit a escriure, editar i publicar guies sobre les Pitiüses.
–Molts, prosistes de molta qualitat. El gran escriptor Baltasar Porcel, per exemple, va ser un d’ells. D’altres estaven fetes per eivissencs pensant en la gent que venia de fora, com el Viaje a Ibiza de Enrique Fajarnés Cardona o les tres coses que va escriure amb aquesta intenció Marià Villangómez. Trobes coses ben curioses. Hi ha una microguia, que vaig trobar a Barcelona, que parla només del carrer de Sa Creu de Vila. La va fer un mecànic il·lustrat que li deien en Coma –que va acabar cec i venent cupons– i la va titular Es barco des carrer de Sa Creu. Allà descriu un viatge peculiar, com si travesses en vaixell tot aquell carrer, descrivint cada portal, cada negoci, cada botiga, cada bar… Si a un segon pis vivia un advocat, també ho diu. És una guia urbana d’un sol carrer, però una guia al cap i a la fi. Molta gent anònima s’hi llançava a fer la seua. Alguns abans d’editar la guia cercaven la publicitat. Quan la tenien, editaven la publicació. Allò era com els crowdfundings actuals! Internet ha solucionat moltes coses però no s’ha inventat res! [riu]
La darrera fase de l’exposició és més visual perquè va coincidir amb l’empenta que li va donar la fotografia a aquestes edicions»
–Quantes guies estan reunides en aquesta exposició? Perquè la mostra arriba als nostres dies i a partir dels vuitanta i noranta es produeix un boom en les publicacions en paper.
–Unes tres-centes. La darrera fase de l’exposició és més visual perquè va coincidir amb l’empenta que li va donar la fotografia a aquestes edicions. Per això hem recollit les vuit portades més reproduïdes. Tenim l’skyline de Dalt Vila, es Vedrà, que surt a moltíssimes guies de tot Europa, i, després, platges, esglésies i retrats de personatges locals, que eren i són un bon reclam també. Per suposat, també hi apareixen les portades amb fotos de les festes de les discoteques. Però, al principi dels temps turístics, el que es venia, a banda de l’arqueologia, era la virginitat dels paisatges i el folklore –ancestral, que no s’assemblava a cap altre ritus de les rodalies. Aquests tres temes van ser recurrents fins els anys vint i, després, es va anar ampliant la varietat d’atractius de mica en mica.
–Quin paper tenen les guies de paper en l’actualitat? Internet se’ls ha menjat molt de mercat.
–És complicat. A banda de la de Diario de Ibiza, que aconsegueix molta publicitat, és complicat aixecar una guia en paper amb la competència de tota la informació que hi apareix a internet. Rebecca Beltrán i Laura Tur van treure fa uns anys una guia d’Eivissa al segell Lonely Planet, però ja saps que avui en dia, amb tot el que s’escriu d’aquestes illes a webs, blocs i altres indrets de la xarxa s’estan perdent a poc a poc les guies en paper. Es convertiran, prompte, en objectes de culte com els segells de correus. Quedaran pel record. En aquesta exposició estan recollits molts objectes que serveixen per recordar. A més de les postals, vaig fer una petita col·lecció d’unes targetetes que donaven els hotels per aferrar-les a les maletes i demostrar que eres una persona viatjada quan et passejaves pel món. Com que el passaport no ho ensenyaves a tothom, mostraves per on havies voltat a la teua maleta.
–Eren com les fotos que ens fem ara amb el mòbil per penjar-les a Instragram quan sortim de viatge.
–Una mica així!
–Amb la profusió de webs que expliquen els atractius turístics d’Eivissa i Formentera, s’ha diversificat el missatge que s’envia als visitants de les nostres illes?
–Hi ha de tot perquè són moltes les webs que estan centrades en aquestes illes. Una persona que per jo sap conjugar molt bé paper i internet és Xescu Prats. Es nota que s’ha patejat Eivissa de punta a punta i, com li passava a Joan Castelló, també adverteix dels perills del turisme. Escriu molt sovint que ens estam carregant l’illa. M’agrada aquest to reivindicatiu perquè el combina amb una informació molt rigorosa i atractiva dels encants que tenen les Pitiüses. Ibiza 5 Sentidos continua en certa manera amb la tradició dels eivissencs de explicar-li al turisme com és casa nostra. El que tenen en comú molts dels que han escrit aquest tipus de publicacions és l’amor i respecte cap Eivissa i Formentera. Majoritàriament, els que han vingut de fora per explicar com són s’han enamorat d’aquest indret mediterrani malgrat la fama que teníem als primers temps. El més curiós és que alguns ja hi venien previnguts des de Mallorca. Sabien que es trobarien cutxilla, trabuc i catxorrillo.
Aquesta exposició comença amb unes Guías para forasteros on surten esmentats tots els càrrecs públics de Balears de mitjans del segle XIX, a més dels advocats que hi havia a cadascuna de les illes»
–Com ha estat la relació de les guies de turisme amb la sostenibilitat del territori? A l’aparador d’una botiga no pots mostrar les seues misèries. I les guies funcionaven com un aparador.
–Les guies no vénen tota la realitat de l’illa. Lògicament no s’inventen res –perquè si vols vendre un producte has de mostrar la seua cara polida– i el que diuen és cert… però no ho diuen tot. Naltros, que vivim aquí, sabem que hi ha coses que no entren quasi mai a les guies. El valor històric, de totes maneres, no se’ls hi pot negar. Aquesta exposició comença amb unes Guías para forasteros on surten esmentats tots els càrrecs públics de Balears de mitjans del segle XIX, a més dels advocats que hi havia a cadascuna de les illes. No era talment una guia turística (perquè en aquella època no es podia vendre cap atractiu turístic d’un lloc tan remot i aïllat) però sí estava relacionada amb el viatge perquè aquelles llistes eren una eina indispensable pels forans que hi arribaven.
El magnetisme d’Eivissa és innegable. Llegint les guies escrites per gent de fora te n’adones que es queden meravellats amb coses que als d’aquí ens passen desapercebudes»
–Després de cercar, col·leccionar, llegir i documentar-te tant per fer aquesta exposició, quin diries que és l’embruix d’Eivissa? Un tema del que se n’ha parlat tant i que ha produït tants de tòpics.
–El magnetisme d’Eivissa és innegable. Llegint les guies escrites per gent de fora te n’adones que es queden meravellats amb coses que als d’aquí ens passen desapercebudes. L’australià Percy Waxman va fer una guia superdivertida on xerra moltíssim de gastronomia i diu que quan va tastar els macarrons de Sant Joan va sentir que la pasta “es volgués ofegar a un mar de canyella, suïcidant-se”. Les figueres són un altre element icònic! L’Eivissa interior crida molt l’atenció –durant totes aquestes èpoques– a la gent amb una mica de sensibilitat. Els literats que han escrit sobre aquesta terra sempre s’han fixat en els poblets. Guillem Frontera, que encara escriu, és un enamorat d’Eivissa. De fet, la seua filla es diu Tànit. Josep Pla també es va enamorar d’Eivissa –i aquest sí que era un home molt viatjat.
–Havia caminat Itàlia sencera.
–Per exemple. I té llibres de moltes parts del món i, tot i així, es defineix com un illòman, que era una malaltia que encara no estava diagnosticada. Mira, amb Pla passa una cosa ben interessant: ell escriu que la primavera és la millor època per visitar l’illa. Ho recomana des dels anys cinquanta. I no per les aglomeracions ni els preus, òbviament, sinó perquè Corona i tot el centre de l’illa està cobert per un tapís verd que justificava el viatge. Pla ens donava idees per desestacionalitzar!
–Hauríem de fer-li més cas al senyor Pla.
–Sí! [riu]
