@Pablo Sierra del Sol / Un amic m’adverteix que seguir una conversa amb Toni Roca i Pineda (Palma, 1944) pot resultar una feina complicada per la seua manera tan peculiar de parlar i per la quantitat de temes que és capaç d’entrellaçar aquest articulista i poeta, cinèfil i culer, amant de magranes i figues.
Me’l trobo a una cafeteria de Via Romana, al costat de Can Vilàs, que és el seu quarter general dels matins. Amb la premsa en paper sobre la taula, sense gorra al cap i amb el rellotge de canell uns minuts endarrerit. El posa en hora mentre pregunta què li preguntaré. Del seu cantó més poètic i pornogràfic és del que vull xerrar inicialment amb ell.
La publicació de La figa fràgil 3 (Edicions Aïllades) n’és l’excusa. Cinc anys després de la primera part i dos després de la sortida del segon poemari d’aquesta trilogia arriba aquesta nova entrega. Demà divendres la presentarà a l’Hotel de Pacha a partir de les nou del vespre amb Pau Serradell de mestre de cerimònies.
Els seus amics Carles Fabregat i Àngels Escandell llegiran algunes de les poesies d’un llibre il·lustrat per Victoria Arenal. «No t’oblidis de mencionar-la que la seua aportació ha estat essencial», em prega, imperatiu, Roca tot just abans de començar una conversa on es passarà del rock radical basc als polítics del PP, de les revistes picants que arribaven a Eivissa d’estraperlo a un visionat d’El Acorazado Potempkin a mitjans els anys setanta, d’Ovidi Montllor a Cate Blanchett.
–El títol de la teua trilogia, La figa fràgil, em recorda una mica a La fera ferotge d’Ovidi Montllor.
-Ah, sí! De vegades una figa fràgil és una fera ferotge. Està bé la comparació.
-Com vas descobrir l’erotisme?
-Llegint el Playboy quan tenia quinze anys.
-I com s’aconseguia una revista com aqueixa llavors?
-A través de vaixells que arribaven de cabotatge que portaven pel·lícules i revistes, de contraban, a Eivissa. Més endavant arribaven pel·lícules porno, que vèiem a casa a les onze de la nit. O títols més seriosos però que havien estat prohibits. El Acorazado Potempkin me la veig veure una nit de fa quaranta anys a una casa de Talamanca. Eren temps especials, molt diferents als d’ara i la cosa anava com anava. D’ençà la mort de Franco, la situació ha millorat molt… encara que algú digui el contrari.
Sempre existeix un debat entre què és erotisme i què pornografia. En el sentit difús de la paraula, sempre he escrit poesia eròtica»
-Ara ho tenim tot dins el mòbil.
-Exactament… Això és ja l’entrevista?
-Sí, el mòbil porta una estona gravant.
-Ah! D’acord!
-L’erotisme sempre ha estat present als teus poemes?
-Sempre existeix un debat entre què és erotisme i què pornografia. En el sentit difús de la paraula, sempre he escrit poesia eròtica. Però amb la sèrie de La figa fràgil -un cicle que es tanca amb aquest tercer llibre- volia fer una cosa obertament pornogràfica. Molt bruta, dient les coses pel seu nom, sense cap intenció romàntica ni de mitificació. Igual que hi ha pel·lícules amb contingut eròtic, n’hi ha d’altres que són clarament porno, i que es poden consumir en qualsevol moment del dia. La diferència entre aquestes cintes porno i els meus poemes és que, fent una cosa ben descarada, jo cuido molt el llenguatge. Això no sol passar a les produccions porno: dos foten un polvo i els guionistes no es preocupen ni un mínim de la creativitat.
-És a dir, has escrit versos cuidats però sense metàfores. Vas al gra.
-Aqueixa idea està present des del primer volum de La figa fràgil: ser guarro però tenint cura del concepte literari. Ser explícit i bell en el llenguatge. Per això no li he posat de títol L’home que es feia una palla cada dos per tres. És a dir, no he fet el que feia La Polla Records a les seues cançons [riu]. Ni tampoc el que va escriure Bukowski a La máquina de follar. La intenció és la mateixa perquè al final parles de polles, de follar, de culs i de mamelles.
-El mot figa ja és metafòric en sí mateix, però està tan arrelat al nostre llenguatge quotidià que no calen explicacions. Tothom sap que és un cony.
-La figa sempre ha interessat tothom. Per això dóna títol a la trilogia.
-Per què fràgil?
-Perquè era una paraula que lligava molt bé amb figa. Figa-fràgil. Efa-efa. Són dues paraules paregudes i es feien bona companyia. No dic amb això que una figa sigui fràgil. Si ho fos no podria fer tot el que fa. Hauria pogut posar, així mateix, La figa forta.
-Però trobes que hi ha més bellesa a la fragilitat.
-És una paraula, fràgil, que sempre m’ha agradat molt. La fragilitat és bella, sí. Hi surt sovint a les meues poesies.
-La tradició de gloses picants, tan pitiüsa, t’ha influït d’alguna manera per concebre aquesta obra?
-Sí. El llibre l’encapçala una dita popular d’aquell llibre tan famós que va recopilar Marià Torres amb les gloses i rondalles picants que eren tradicionals al camp eivissenc.
-Tu et criares al barri de la Marina? He llegit que la teua mare era d’una família menestral d’allà.
-No! Jo vaig néixer a Mallorca i em vaig criar a Barcelona. El meu pare era mallorquí i la família de la meua mare, eivissenca. Els estius els passava a la Marina. Venia molt sovint per aquí per veure els güelos i fa cinquanta anys em vaig establir definitivament en una illa que ja coneixia prou bé.
-Com entres en contacte, sent de la burgesia vilera, amb aqueixes gloses que inspiren, en certa mesura, La figa fràgil?
-A través de llibres i, sobretot, del contacte amb gent de la pagesia, que m’han contat moltes històries.
Pot ser que la meua poesia sigui provocativa, puc provocar, però no em considero un professional de la provocació»
-Aquestes experiències més nostrades estan combinades amb les referències de la Nouvelle vague o el neorralisme italià, que trufen els articles que escrius a la premsa?
-No crec que hi hagi molt d’això darrer a La figa fràgil, però no descartis que puguis trobar alguna cita perquè el meu procés de creació és una mica confós i m’agrada saltar d’un camp a un altre sense adonar-me’n.
-La poesia és una forma de provocació en sí mateixa?
-Pot ser que la meua poesia sigui provocativa, puc provocar, però no em considero un professional de la provocació. Hi ha gent que li agrada molt dir-ho i tenir ressò polèmic; a mi no m’interessa. Busco crear una sensació més reflexiva i intel·lectual… tal vegada. No estic segur de res, a Déu gràcies.
-T’agrada més que un vers teu transgredeixi implícitament en comptes de fer-ho explícitament.
-A part dels surrealistes dels anys trenta, que varen ser molt provocadors, als anys seixanta, quan la meua generació va començar a espavilar-se, tenia un sentit transgredir i provocar. Però és que des d’ençà han passat tantes i tantes coses… que provocar, a qui?! Ja no pots provocar ningú! Amb un personatge com Trump que arriba a la presidència dels Estats Units i diu el que diu a diari ja em diràs a qui provocaràs amb una poesia.
-O el teu ‘amic’ Aznar, que ha reaparegut a les nostres pantalles fa uns dies.
-El retorn del Jedi!
-T’ho has mirat?
-Jo no veig molta televisió. Jo m’enter pels diaris [assenyala l’exemplar de Periódico de Catalunya que té sobre la taula]. Aquí he vist la seua cara de malalt mental. És un personatge carregat d’ira que vol encomanar l’odi a la gent. En aquest país és molt fàcil despertar odi entre la població perquè sempre hem estat molt caïnites. I aquesta figureta de Palència que ens ha aparegut ara, Casado, serà un titella en mans d’Aznar.
-Tu que ets mig del Principat, mig mallorquí, mig eivissenc, quina quota de responsabilitat li dones a Aznar del que ha passat als darrers anys amb el Procés?
-Mira, aquí crec que la responsabilitat no seria directament d’Aznar. Crec que, sense anar a l’antecedent històric de l’11 de setembre del 1714, tot va començar amb Rajoy impugnant l’Estatut i portant-lo al Tribunal Constitucional. Allà va ser on va començar el merder. Rajoy és el motor de tot el que està passant des que va engegar aquella campanya de recollida de firmes contra l’Estatut. La cosa ha derivat d’una forma boja. Estan succeint coses que no m’agraden mica. No estic gens d’acord amb el que estan fent Puigdemont i els seus mariachis intentant controlar la Generalitat des de l’estranger.
-A jo m’han explicat que fa molts anys va venir Benito Floro sent entrenador del Reial Madrid a oferir una conferència a Cas Serres i el primer que es va trobar en baixar del cotxe va ser un tipus vestit completament del Barça que onejava una bandera. Aquell culer eres tu. Allò era una provocació, una broma o una performance artística?
-Més que provocar, a mi em divertia pensar que venia l’entrenador del Reial Madrid i jo el rebria amb una camiseta del Barça. No recordo que portàs una bandera. He aixecat poques banderes al llarga de la meua vida. I ara menys. Darrere cada bandera hi ha un vessament de sang inútil.
La paraula masclista no li agrada a ningú. Com idiota. Ningú reconeix que ho és»
-També si parlam de futbol.
-Totalment, perquè és un esport molt polititzat. Mira què passa amb el partit que la Lliga vol que Barça i Girona juguin a Miami i tota la polèmica que s’ha aixecat, no perquè traslladin el partit als Estats Units, sinó perquè diuen que els nacionalistes ho aprofitarien per omplir Miami d’estelades i senyeres. Si finalment aquell partit no es fa fora d’Espanya seria per a evitar que el nacionalisme fes propaganda.
-Parlàvem abans, Toni, que ara és molt més fàcil trobar informació i material sexual, eròtic o pornogràfic. Però això té una doble lectura: prostitució, tracta, addiccions. Tu creus que ser conscients d’aquestes dos vessants provoca més autocensura entre els creadors joves? Tenim més tabús les noves generacions que la vostra, que es va alliberar sexualment?
-La llibertat d’expressió que va costar molt que arribés a Espanya ha retrocedit molt. Des que van posar de ministre d’Interior Fernández Díaz i d’Educació i Cultura Wert hi ha hagut una regressió en qüestió de llibertats democràtiques. Si no no s’expliquen les detencions de rapers o el cas de Willy Toledo. Aquest no és un personatge que m’interessi mica, però que una persona hagi de declarar, i sigui detinguda per no fer-ho, per dir «me cago en Dios» a Facebook… Si dius això públicament ja saps et busques un problema. En canvi, si dius que et cagues en els farmacèutics de Cadis, tal vegada els farmacèutics de Cadis protestin, però no passa d’aquí la cosa. El mateix dret hauria de tenir de sentir-se ofès un cristià que un farmacèutic de Cadis! Però aquestes coses no haurien de anar més lluny d’una carta al director. Judicialitzar-les és una bogeria que es van inventar els governs de Rajoy.
-Tu creus que La figa fràgil 3 agradarà a les lectores que militin activament dins el feminisme? Sobretot les més joves.
-Jo crec que sí, però algunes podrien protestar perquè potser, aquestes banalitats sobre el sexe, podrien ser qualificades de masclistes. I tal vegada, sí! Però no n’estic segur.
-Per tu no són poesies masclistes, és clar.
-La paraula masclista no li agrada a ningú. Com idiota. Ningú reconeix que ho és. El mateix passa amb el masclisme. El terme, evidentment, no m’agrada mica… però potser ho sóc perquè sóc home i els homes de la meua generació vam rebre una educació molt sexista des de petits que s’ha anat transmetent, malauradament, generació rere generació. No és fàcil fugir d’una cultura que des de fa moltíssims segles ha proclamat la dominació del mascle sobre la femella.
-El món que ens arriba trossejat a través de les xarxes socials està format per individus cada volta més literals. Costa d’entendre que una cosa és la realitat i una altra la ficció que contenen novel·les, poemes, cançons, acudits o una publicació en Facebook o Twitter.
-Desgraciadament, així és.
-Quina de les teues poesies t’agradaria llegir-li a Cate Blanchett. O no sé si has canviat de musa darrerament.
–A Cate Blanchett? Un que parla sobre la meua polla! Per exemple.
