Anant per la carretera de Sant Joan ens trobam amb un indicador que assenyala: “Conjunt de Balàfia”. El rètol no aclareix quines coses, quins elements, formen aquest conjunt, de manera que, si un no sap què és Balàfia, la fletxa hi fa poc servei. Si l’indicador posàs “Cases de Balàfia” o “Torres de Balàfia” seria molt més encertat.
Balàfia és un antic topònim i també un motiu familiar que solem pronunciar Balafi, fent desaparèixer de la parla la darrera vocal. És un fenomen lingüístic ben conegut que afecta les paraules esdrúixoles acabades en hiat: família, desgràcia, perícia, democràcia… Res de particular. Els documents antics ens mostren clarament que el topònim s’escrivia Balàfia.
Documents antics, però, quant d’antic és Balàfia? Si acudim a la nostra enciclopèdia (www.eeif.es) podrem saber que aquest nom de lloc ja existia els anys 1500. Si anem a obres més especialitzades hi podem trobar més pistes sobre el seu origen. El lingüista Joan Coromines, en l’explicació que fa del nom Balàfia, esmenta el barri de la ciutat de Lleida anomenat exactament igual que el nostre Balàfia i també dos possessions dites de Balàfia, a Mallorca.
- Coromines, en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, estableix que l’origen del topònim és àrab i en facilita la traducció. Prové de bi-l-afiia, que vol dir: “en pau”, “amb integritat personal”, “amb salut”, derivat del verb afa, “perdonar”. Ell mateix esmenta un document mallorquí del segle XIV, escrit en català, en què es fa referència als captius que tornen “a balàfia”. Tornar a balàfia no era tornar a un lloc concret (per això va en minúscula) sinó tornar a mans del seu senyor després d’haver fugit. Volia dir, per tant, tornar a estar “en pau”, “amb salut”, i no en busca i cerca, fugits.
I el Balàfia nostre, de Sant Llorenç de Balàfia? No es troben documents que esmentin aquest topònim abans de 1500. Ara bé, sí que hi ha una referència més antiga al mot balàfia, però no com a topònim. Concretament en un document de dia 10 de setembre de 1235. Això és exactament un mes i dos dies després de la conquesta catalana del 8 d’agost d’aquell any.
El document es va publicar fa temps, en un llibre de 1865 que recopila molts i diferents documents medievals. El seu autor fou el noble francès Jacques Marie Louis, comte de Mas Latrie (1815-1897). Mas Latrie, però, va llegir el document erròniament i va transcriure balasia el que realment és balafia. Com que el document és antic de 1235, conservat en una còpia de 1254 i escrit en llatí, no hi ha accents. L’arabista José Barral va llegir correctament la paraula en el post del seu blog: “Los mudéjares ibicencos vindicados” (http://josebarral.blogspot.com/2005/11/).
El document, en el tros que ara ens interessa, diu així: “nós, Pere, per la gràcia de Déu senyor del regne de Mallorca, per nós i per tots els nostres hereus i successors, us donam, concedim i lloam a vosaltres Ablon i Mucatil, Zahale, Abdelle, Abendait i Mahomet Abenhaten, i a tots els altres sarraïns nostres de balàfia, que varen ser de Eivissa (Eviza) i als vostres successors perpètuament, les alqueries Gebilalqueren i Benimaymon i el rafal Benimarzut, totes situades en la nostra porció que és anomenada de Xarc (Exarqui)”.
Pere de Portugal era un dels tres nobles conqueridors d’Eivissa i Formentera i va fer aquesta donació a uns sarraïns de balàfia que eren procedents o naturals d’Eivissa (hi hem d’entendre de la ciutat d’Eivissa, madinat Yabisa). Els sarraïns, els musulmans no eren de Balàfia, del lloc que avui coneixem com Balàfia, sinó que la seua condició personal era la de “sarraïns de balàfia”. Hi hem d’entendre musulmans de pau, musulmans de salut, musulmans de perdó, perdonats. Musulmans, per tant, que s’havien retut a Pere de Portugal i per això ell diu que són “seus” (sarracenos nostros), com ho eren també les alqueries que els va donar i tota la porció de l’illa d’Eivissa dita Xarc (després quartó de Santa Eulària o quartó del Rei).
Degué passar, idò, que a partir del moment que els “sarraïns de balàfia”, musulmans eivissencs de la madina, foren establerts a les dites alqueries de Gebilalqueren, Benimaimó i al rafal de Benimarzut, aquelles terres passaren a dir-se “dels sarraïns de balàfia”. Després ja només quedà el darrer terme, balàfia, convertit en el nom d’un tros d’Eivissa: Balàfia.
Per Antoni Ferrer Abárzuza.