JOAN ESCANDELL (PSICÒLEG)
Parlava aquest matí amb els amics de Ràdio Illa, de Formentera sobre els propòsits que ens fem en acabar l’any, de cara a cada nou any que comença.
Tot i que pot semblar una tradició fútil i superficial, és cert que hi ha alguna cosa de simbòlica en el fet de fer-se alguns propòsits: un període acaba, cosa que de manera natural, i quasi atàvica ens porta a plantejar que volem que les coses dolentes que hem patit quedin enrere, amb l’any que deixem, i que el nou any ens porti només coses bones; de fet en les felicitacions que emprem de manera espontània fem servir aquest llenguatge a la manera de desitjar un any nou ple de coses bones.
A més, el fet que per aquestes dates ens ajuntem més que mai amb família, part de la qual potser no veiem habitualment, dóna peu a converses, a compartir, i fins i tot, a comparar trajectòries vitals, cosa que fa que prenguem consciència sobre la importància de fer determinats canvis en la nostra vida.
Com dic, no és llavors una bajanada la qüestió dels propòsits de cap d’any, sinó que podríem quasi parlar d’una sociologia dels propòsits de cap d’any, alimentada pels elements que he comentat; tot i que també és una qüestió cada cop més mercantilitzada mitjançant els coachings i psicologies exprés vàries.
En la meva opinió, la reflexió sobre l’estat de la vida es sol presentar per inèrcia en aquells moments de transició, com també és un final d’any. Constitueix un exercici fantàstic, quan es fa amb coratge, i amb una connexió profunda amb el que un sent, encara que no estigui tant d’acord amb el que els manuals de coaching diuen que un hauria de sentir (permeteu-me fer l’analogia entre el políticament correcte i el psicològicament correcte)
De la profunda i permanent connexió amb un mateix, que es pot donar de manera més intensa, en els moments de transició, com pot ser el final d’un any, poden aparèixer veritats pròpies, de vegades doloroses però necessàries de ser abordades, que marquin la necessitat de fer passes per avançar en la vida.
Lògicament aquestes passes poden ser complexes, incertes al principi, estar envoltades de la inicial angoixa que porta a la realització d’una meta important… però precisament aquestes són les importants, i aquelles, que ens porten per fora d’allò que la psicologia més moderna considera la zona de confort.
La zona de confort només caldria abandonar-la quan tenim la sensació que la nostra forma de vida ens està impedint assolit objectius primordials per a la nostra identitat, encara que en el procés d’assolir-los hi hagi malestar i dolor o pugui resultar traumàtic en certa mesura; no és mai el conte de fades que ens volen vendre en manuals i cursos.
És per tot això que penso que els propòsits de cap d’any poden tenir un caire molt seriós si se’ls fa una persona ben connectada amb si mateixa, permeable al que sent i disposta que la vida avui és plorar i demà riure.
El cap d’any pot ser un bon moment de reflexió, però els projectes, els compromisos i les lluites amb la frontera del propi jo per avançar en el viure, hi han de ser tot l’any. Això és que determina una vida realment vida.