Oti Corona/ En desembre de 1847 Ellis Bell va publicar la seva primera novel·la. Els lectors van quedar sorpresos per l’estil d’aquell desconegut, a qui van reconèixer el mèrit d’haver escrit una obra original i potent, tot i els sentiments de rebuig que els provocava el seu brutal realisme. La representació que feia de la crueltat, la violència i la maldat, la forma com descrivia la perversitat obsessiva dels personatges, els sentiments de revenja que es teixien entre ells, juntament amb la bellesa del paisatge desolat que envoltava la trama, portarien l’autor –asseguraven- a figurar entre els grans de la literatura. Pocs anys més tard, en sortir la segona edició de la novel·la, els crítics van fer un gir significatiu. Es van referir a Ellis com una jove promesa i les al·lusions al seu estil de vida, auster i solitari, eren freqüents a les crítiques del llibre. Aquells que anteriorment havien manifestat sentir-se impactats i angoixats per la història, la van qualificar en la seva segona edició de tragèdia romàntica, afirmant que l’èxit de la mateixa es devia al màgic poder sexual del protagonista.
Es van referir a Ellis com una jove promesa i les al·lusions al seu estil de vida, auster i solitari, eren freqüents a les crítiques del llibre.
Per què es va produir aquest gir? Perquè un text que en principi es va qualificar de dur, poderós i genial va esdevenir d’un dia per l’altre una simple història d’amor, fruit de la ment d’una persona aïllada i solitària? La resposta és aquesta: la segona edició no es va publicar sota el pseudònim d’Ellis Bell, sinó amb el nom d’Emily Brontë. El llibre era Cims borrascosos. Es destapava així que era una dona qui l’havia escrit, i no un home com tots havien suposat.
Una dona no podia dedicar-se a la literatura. En cas de fer-ho, era una mala bruixa i amb tota probabilitat el seu manuscrit no tenia prou qualitat com per ésser publicat. Si, per un error del sistema, l’obra era indiscutiblement bona, es posava en dubte la seva autoria. Quan ja, finalment, s’havia d’admetre que sí, que era la pròpia dona qui l’havia escrit sense ajuda de cap home, el seu llibre quedava relegat al prestatge de novel·la romàntica.
Una dona no podia dedicar-se a la literatura. En cas de fer-ho, era una mala bruixa i amb tota probabilitat el seu manuscrit no tenia prou qualitat com per ésser publicat.
I malgrat tot, les dones escrivien. Escrivien i publicaven. Escrivien, publicaven… i perduraven. És gràcies al seu afany i als seus sacrificis que avui podem gaudir de la tenacitat de les Brontë, la finíssima ironia de Jane Austen, la sagacitat de Mary Shelley o l’esperit de Virginia Woolf. Elles –entre d’altres- han estat, a més, el model a seguir per a escriptores de generacions posteriors. El deute que tenim amb aquestes autores és enorme. Hi ha, però, una forma de pagar-lo: llegint els seus llibres.