TONI ROCA
El bueno (Clint Eastwood/Alberto Rivera), el feo (Elli Wallach/Pablo Casado), el malo (Lee Van Cleef/XXXX), els mariatxis de l’extrema dreta -bé, Albert Rivera és de sucre- que assedegats de fam i de venjança surten a l’escenari electoral amb tota la força, amb tota la mala bava, amb tota la pasta que els fa esperonar fins al punt de deixar España en terra devastada, irrecuperable pels segles dels segles amén. I com a banda sonora original el cant a cor del setè de cavalleria controlat per el general Custer (José María Aznar, és clar).
És el ‘trifalico’, en encertadíssima definició de la ministra de Sanitat Dolores Delgado, molt ben comentada per la periodista Berna González Harbour: «la imagen de tres machos en estado puro dispuestos a todo para descargar su 155 y su sentido de España como algo excluyente…».
Descarregar la mala llet sobre tots nosaltres, sobre un electorat que assisteix astorat de tot allò que veu, de tot allò que llegeix, de tot allò que escolta dia a dia des de primeríssima hora del matí via radiofònica fins a la caiguda lenta i silenciosa de la nit. Metralleta en mà (és una metàfora), vol crear i recrear un clima de pànic i de por. I tot ja sabem prou bé que la por és lliure.
I així, jornada a jornada, fins a l’arribada del 28 d’abril. Diumenge de Resurrecció. O de crucifixió. Depèn. Tot sempre depèn. Però ara per ara, el bueno, el feo y el malo. Un perill.
Somnolència poètica.