Oti Corona/ La Maria va obtenir el Premi Extraordinari de la seva promoció en la Llicenciatura de Filosofia i Lletres i es va convertir, l’any 1922, en la sisena dona en guanyar una plaça per oposició al Cuerpo Facultativo de Archiveros. Uns mèrits gens menyspreables atenent que el pare els havia abandonat, a ella i als seus dos germans, quan encara estaven en edat escolar.
Uns anys més tard, l’arxivera es va casar amb Fernando Ramón, un catedràtic de física. Quan ja havien nascut dos o tres fills dels quatre que en total va tenir el matrimoni, li van encomanar la creació d’una xarxa de biblioteques públiques a València. Era l’any 1930 i la jove va dedicar-se a visitar cada escola i cada poble amb l’objectiu que les biblioteques, amb un fons variat i un bon servei de préstec, arribessin a cada racó. Havia aconseguit articular, sota la seva direcció, cent-cinc biblioteques rurals quan va esclatar la Guerra Civil. Així es va acabar, de cop, el seu projecte bibliotecari.
A partir de 1939 van seguir uns anys tristos per la María i el Fernando. Se’ls va obrir un expedient de depuració. Ella va haver de tornar al seu lloc inicial d’arxivera, divuit esglaons per sota del lloc que ocupava el 1936, i ell va perdre la càtedra i no la va recuperar fins el 1943. Les persones que es dedicaven a l’educació i la cultura, si no s’havien exiliat, es mantenien en un pla discret, temorosos de la repressió.
Havia aconseguit articular, sota la seva direcció, cent-cinc biblioteques rurals quan va esclatar la Guerra Civil. Així es va acabar, de cop, el seu projecte bibliotecari.
En aquest context se li va acudir a la María una idea esbojarrada. Va decidir confeccionar, ella sola, una obra inofensiva, a la qual la censura no podria fer cap objecció: un diccionari de la llengua espanyola. Va fer una previsió d’uns mesos per acabar el projecte i es va armar amb un bolígraf, una màquina d’escriure i un bon plec de fitxes. La taula del menjador seria el seu centre de treball. A l’hora d’esmorzar, dinar o sopar, retirava la seva feina i després la tornava a col·locar. Les fitxes cada cop eren més i més. Van desbordar la taula i van emplenar prestatges i calaixos. I així durant quinze anys, que és el temps que va acabar necessitant per concloure la seva tasca. Si quan va començar encara tenia fills petits, quan va donar el diccionari per acabat ja corrien al seu voltant un grapat de néts, tots acostumats a trobar fitxes de la María aquí i allà.
Havia portat la seva feina amb discreció, comptant a temporades amb col·laboracions d’altres estudioses, i finalment uns companys acadèmics van saber del projecte i li van demanar que els ho ensenyés. Bocabadats en veure la quantitat de paraules i significats que la María havia recollit en aquelles fitxes, van córrer a buscar una editorial que li publiqués. Els valents disposats a publicar, en la dècada dels 60, un diccionari escrit per una dona van ser els socis de l’editorial Gredos. Tots eren conscients del risc que suposava exposar l’obra més enllà del cercle proper. Hi hauria acadèmics i filòlegs buscant fins la més petita errata per poder-se burlar de l’autora. En un darrer esprint, van acabar de revisar mot per mot i la María només el va voler presentar quan estava segura que la seva feina era perfecta.
Hi hauria acadèmics i filòlegs buscant fins la més petita errata per poder-se burlar de l’autora.
En la tasca tan lloable, solitària, esgotadora, que va tenir la Maria, cal fer esment a l’actitud de les persones que l’envoltaven. Què diferent hagués estat el resultat del seu projecte si el seu marit s’hagués dedicat a ridiculitzar-la, a dir-li que tenia el cap ple de pardals, a queixar-se de l’espai que ocupaven les fitxes per tota la casa, a retreure-li el temps que les seves activitats intel·lectuals li impedien dedicar-se a la família o, com van fer altres marits de dones il·lustres, a apropiar-se de la seva feina i afegir-se com a co-autor o autor del diccionari. L’actitud de Fernando va ser la contrària, recolzant-la sempre en tot allò que va emprendre. I el mateix van fer els seus fills. Un d’ells li va construir una taula d’estudi ben gran per tal que pogués tenir el seu material ordenat i endreçat i la seva filla, llicenciada també en Filosofia i Lletres, la va ajudar en l’apartat dels catàlegs del diccionari.
Quan l’obra per fi va sortir a la llum, no és que ningú li pogués trobar ni la més petita errata. És que el plec de fitxes, ara en forma de llibre, constituïa un diccionari modern, que superava amb escreix qualsevol altre dels que ja existien en llengua espanyola. Incloïa més accepcions, afegia les etimologies i els catàlegs, que relacionaven entre sí paraules del mateix camp semàntic, organitzant-les en famílies. Havia nascut el Diccionario de Uso del Español, més conegut com el María Moliner. L’obra impecable d’una dona tenaç.
