@Joan-Albert Ribas / La coberta del llibre, publicat per Arola Editors, de Tarragona, recorda la col·lecció «Els llibres de l’Escorpí» d’Edicions 62, on es destacaven els versos més significatius del poemari Arola Editors, amb a penes 21 anys d’existència, ha aconseguit crear un ric catàleg, en què tenen cabuda la literatura infantil i juvenil, l’assaig, el teatre, la poesia, la narrativa, els llibres de viatges. Té una estreta col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili, amb la qual coedita diverses col·leccions, tant de materials didàctics, com d’investigació i així mateix té, podríem dir com a inconsciència de la joventut i de l’amor a la literatura en els temps que corren, col·leccions monogràfiques de textos teatrals (clàssics i contemporanis) i de poesia. Les incapacitats fa un considerable número setanta de la col·lecció de textos poètics «Dàctil». En aquesta mateixa col·lecció Bartomeu Ribes ja va treure, l’any 2015, el poemari Els avisos (obra a la qual més endavant tornarem).
De Bartomeu Ribes (Eivissa, 1959), m’agradaria destacar que ja l’any 1979 va ser guanyador del Premi Baladre convocat per l’Institut d’Estudis Eivissencs pel recull Vint-i-cinc poemes illencs, publicat l’any següent; això li va permetre l’honor de comparèixer al darrer capítol del ja mític llibre, obra d’Isidor Marí i Jean Serra La nostra pròpia veu. Introducció a la literatura de les Pitiüses, que aparegué l’any 1984, és a dir quan en Bartomeu tenia cap a vint-i-cinc anys. Dic mític llibre perquè, a molts, ens va fer ser conscients que a Eivissa teníem una llarga tradició històrica de la literatura en llengua catalana, tant culta com popular.
Ja entrant en el comentari d’aquest llibre de poemes, un dia parlant-ne distesament amb l’autor em va comentar que era com una cara B d’Els Avisos, l’altre llibre que ha publicat amb Arola. Jo, llegint i rellegint, he arribat a la conclusió que fa bona la teoria (ara parlant de música, de vinils) la cara B és tan bona com la cara A. I és que hi ha una teoria per als melòmans, sobre la qual hi ha també literatura diversa, sobretot entre els seguidors de la música dels seixanta i dels setanta que les cares B igualaven o superaven la cara A dels singles, dels discos de 45.
Us en posaré uns quants exemples:
Shine on you crazy diamond de Pink Floyd era la cara B de Have a cigar, que gairebé ningú ja no recorda. I will survive, de Gloria Gaynor, avui com sabeu convertida en himne de múltiples causes, era la cara B de Substitute.
Maggie May de Rod Steward (de la qual hi ha una bona versió d’M Clan) era la cara B de Reason to believe.
New kid in town, bella cançó intimista amb algunes imatges poètiques ben aconseguides, era la cara B d’Hotel California d’Eagles (1976). I en aquest cas, podríem dir que, segons el parer de qui signa aquestes paraules, firmaria taules.
Com també en els singles del Beatles Penny Lane (A) Strawberry fields forever (B) o Day tripper / We can work it out, o, més recentment (quin luxe de single) el We are the champions / We will rock you de Queen.
I així, també, amb els poemaris Els avisos i Les incapacitats, aquesta darrera no és una cara B, sinó que ambdós llibres formen un tot, en el qual compareixen, a manera de resum vital, els grans temes de la poesia de Ribes.
És un recull de maduresa i, com a tal, és un passar comptes amb si mateix, un revisitar la seua trajectòria personal ja des de la perspectiva dels seixanta anys que fa enguany.
Els dubtes vitals concurrents en totes les seues obres: l’amor, les seues digressions a l’entorn de la paternitat ara que la seua filla ja és adulta, el cine, la música, l’art…
Fins i tot la vida laboral és pedra d’inici d’algun poema…
La letàrgia (mot i sensació sovint presents en els seus poemaris) en què cau Ribes és la de les persones amb una sensibilitat poètica i del desencís i el neguit i la pruïja que els produeix la incapacitat de lluitar des del jo interior amb el xoc amb un món exterior (dins l’illa d’Eivissa mateix) tan inabastable i, tan sovent, injust.
En tenim un exemple en el poema «Quan s’acaba l’estiu», que podríem lligar amb el tòpic (en el sentit literari del mot) del locus amoenus, com a lloc idíl·lic, de vegades idealitzat pel record de les vivències que hi tenguérem, i convertit malauradament en la seua antítesi, en locus eremus (lloc inhòspit).
Només uns versos:
Vivim a una illa de color mig blanc
i mig negre, tal volta
a un mirall ja presoner i ben romput
del paradís que no existeix.
Qui se’n recorda de les ones d’antany?
Qui se’n recorda de les mirades perdudes
entre nosaltres i cap graó?
Un altre gran tema de la poesia de Ribes és la seua confessada cinefília, des del cine mut, passant pels mites de Hollywood i arribant al cine europeu més compromès, sense deixar de banda obres més lleugeres, totes compareixen en el seu poemari amb admiració. Així com a Agrupament de la peresa, que va obtenir. ex aequo, el Premi de Poesia Illa de Formentera en la seua edició de 2001, hi havia un homenatge a Lauren Bacall, aquí, a més d’al·lusions a Jane Rusell, segurament la rossa més tenyida de l’star system americà, tenim un poema de títol «Jeanne Moreau», evocant-la amb motiu de la seua mort l’any 2017:
Mugró del pa, sement de vidre tendre:
el pàl·lid foc fred de la pell de Jeanne
Moreau, cap a les dotze de la nit
de l’últim fals dissabte de novembre,
mentre la vida passa, com la mort,
de pressa i d’amagat, a les palpentes.
Per cert, i ja per acabar, al poema que dona nom i que apareix a la coberta i que és una mostra paradigmàtica de l’art poètica i dels temes recurrents de Bartomeu Ribes hi ha un acròstic amb el nom d’una altra deessa, quasi coetània seua, del mon mitologicocinematogràfic de Bartomeu Ribes, Andie MacDowell.
La W a principi de línia, complexa en aquestos exercicis que podríem definir d’habilitat literària, l’aconsegueix citant Wallace Stevens, poeta avantguardista americà (Premi Pulitzer de Literatura el 1955), a qui recorre, amb certa freqüència Ribes i, amb qui, a més d’alguns aspectes vitals, comparteix llocs comuns literaris. Als reconeguts i citats Adagia (que podríem traduir per aforismes) de Stevens, n’hi ha un que pot servir de colofó d’aquest text i que pot reflectir la trajectòria poètica de Bartomeu:
«La poesia és una resposta a la necessitat diària d’arreglar el món».
