Bernat Joan i Marí / M’estic autocensurant. A punt d’escriure el que opín del jutge Marchena, pens que, si ho escric, probablement la cosa acabarà malament. Tampoc no puc escriure el que pens sobre el jutge Llarena ni el que pens sobre la jutgessa Lamela. M’estalviaré, així mateix, d’escriure el que pens sobre el paper del rei d’Espanya durant els últims tres anys. No fos cas. En Valtònyc, per molt manco, és a Bèlgica exiliat.
Ni se m’acudiria dir sobre els sindicats de policies i de guàrdies civils que han posat a la mireta telescòpica l’Institut d’Estudis Baleàrics i l’Editorial Comanegra per la publicació d’un còmic sobre l’1 d’Octubre de 2017, l’heroica jornada de l’exercici de l’autodeterminació a Catalunya, on el poble català va derrotar (almanco moralment) l’Estat espanyol.
Tampoc no puc dir com veig que Vox i el PP els facin la gara-gara, a aquests sindicats policials. Ni se m’acudiria discórrer sobre el dret a odiar, que tenim tots els humans. No fos cas que algú m’acusàs d’incitació a l’odi (recordem que a Espanya et poden atribuir odi a la policia, als poderosos, etc, cosa impensable a la major part d’Europa).
Com que no puc escriure, avui, de res del que voldria sense posar-me immediatament als peus dels cavalls, he decidit explicar-vos que m’estic autocensurant. D’aquí, tots en podeu treure les vostres conclusions. També he de dir que admir els que no s’autocensuren, però no som valent com ells i em costaria afrontar la presó o l’exili. No som en Valtònyc, ni en Pablo Hasél, ni els titellaires de Madrid, ni faig ninots a El Jueves, ni tants d’altres que han estat perseguits per cantar una cançó o per representar una peça de titelles.
Dit això, crec que estic legitimat (en aquest Estat, on es confon sistemàticament legitimitat amb legalitat) per dubtar que a dia d’avui es pugui dir que el Regne d’Espanya és un estat plenament democràtic.
Ja et veig firman articles i comentaris amb pseudònim com feim alguns estimat D. Bernat..
Els xenòfobs teniu sempre la mania d’engegar gent. I llavors bramau quan na Núria de Gispert engega n’Arrimadas cap a Espanya! No pens deixar aquesta meua tan estimada illa, i en acabar la carrera a Barcelona vaig triar venir aquí (quan tenia ofertes de feina per quedar allà) com a decisió lliure i pensada. I per això em molesta veure-la sotmesa a un poder exterior, mesetari, que no parla la nostra llengua ni li interessa, que no ens entén i que no ens estima.
També per això faig el salt endavant i pens que hem de treballar per la màxima unitat d’Europa.
Per cert, per mi, a Eivissa hi quep tothom: també els que pensen que això és Espanya i els que no parlen català. Aquesta és la diferència bàsica entre tu i jo, MiqueldeSantMiquel, i n’estic orgullós.
Gracias por dejarnos vivir en Ibiza a los que pensamos que Ibiza es España (si no, a qué país pertenecería entonces? Misterios insondables…).
Muy agradecido.
¿Y se supone que es algo malo?
La vida en democracia muchas veces consiste en autocensurarse, porque aunque Ud. no lo crea la auténtica virtud de relacionarse socialmente es no decir siempre lo que uno piensa. Intuyo que para alguien que se deja llevar demasiado por las pasiones, muy característico de aquellos que anteponen las colectividades ante el individuo es difícil de entenderlo.
Estoy contigo, Bernat. Estamos como en 1965, bajo las ordenes de Fraga
Tu lo que tenias que hacer es viajar en el tiempo e ir a la España de 1965 Blas Piñar