Bernat Joan i Marí / La soporífera campanya electoral que comença a arribar a la seua fi constitueix, entre nosaltres, una mostra flagrant del sucursalisme polític que patim a Eivissa. I al conjunt de les Illes Balears. Mentrestant, les enquestes diuen que Coalició Canària podria treure fins a 3 diputats, i recuperar part de l’espai perdut. Llavors hi haurà gent que es queixarà que a les Balears no ens fan cas, que l’Estat tracta molt millor les Canàries, i d’altres obvietats per l’estil.
Les eleccions, propiciades per la incapacitat de Pedro Sánchez de formar govern, sembla que tornen a deixar un panorama igual de clar o igual de fosc que abans: els partits estatals seran totalment susidiaris a Euskadi i a Catalunya. Els independentistes catalans, matemàticament, seran necessaris per formar govern. I a Madrid només faran cas a aquells que tenguin veu pròpia.
Sabent totes aquestes elementalitats, no s’explica que a les Illes Balears costi tant treure representació autònoma, sense lligams amb Madrid, per poder reivindicar, amb un mínim de garanties, tot allò que fa falta com l’aigua de maig: finançament autonòmic just, fons per garantir l’estat del benestar, autonomia cultural, manteniment del medi natural…
Mentrestant, el rei es dedica a fer campanya per Catalunya (es veu que el bloc unionista el necessita), sense que la Junta Electoral Central hi intervengui (malgrat la sol·licitud de JxCAT i d’ERC). I els socialistes, peperos, ciutadanos i l’altra extrema dreta discuteixen, en un debat molt «plural» (tots hòmens, tots espanyolistes, tots dretans, tots contraris als valors europeus, tots…), com ens poden posar encara més el peu dalt el coll.
BERNAT JOAN I MARÍ