Hem de canviar, de forma urgent i pel bé comú, la manera en què ensenyem als infants a demanar perdó. Em refereixo a la típica imatge en què un nen dona quatre clatellades a un altre i l’adult de torn, per acabar amb la baralla el més aviat possible, ordena: “Demana perdó”. El nen de la mà fluixa abaixa la vista i remuga un perdó desganat i llavors l’ofès sap que així s’acaba tot perquè quan algú et demana perdó tu, per força, l’has de perdonar. Adults del món: no anem bé.
Demanar perdó ha de ser un acte sincer de reconeixement de la responsabilitat. Quan es demana perdó s’ha de fer amb ganes de posar de manifest que has actuat malament i que n’ets conscient, que no hi ha eximents ni justificacions i que tu n’ets l’únic responsable. A més, en la mesura del possible, ha d’anar acompanyat d’una reparació del dany causat. Per altra banda, el perdó es demana. No l’obtens de forma automàtica, ja que la persona ofesa ha de fer les seves pròpies reflexions i decidir si ets digne de ser perdonat. Perdonar a qui ha demanat perdó no és obligatori.
És més que probable que el nen dels clatellots trobi que l’altre s’ho mereixia –sempre hi ha un bon motiu per repartir quatre pinyes–, però sap que la paraula “perdó” fa màgia, esborra tot el mal anterior i li permet seguir jugant com si res no hagués passat.
L’església catòlica demana perdó als supervivents d’abusos sexuals però al mateix temps es nega a entregar a la Justícia els arxius dels seus casos de pederàstia investigats o coneguts»
Sembla un assumpte de criatures però així és com venen actuant de molt temps enrere diferents institucions, persones i personatges. Recorren al perdó com a eina per passar pàgina, convençuts que les seves víctimes tenen l’obligació de perdonar-los.
L’església catòlica demana perdó als supervivents d’abusos sexuals però al mateix temps es nega a entregar a la Justícia els arxius dels seus casos de pederàstia investigats o coneguts. Demanarien perdó si no els haguessin enxampat?
Aquests dies també ha demanat perdó Plácido Domingo, l’home que primer va negar haver assetjat a ningú per passar després a fer-se la víctima i finalment a justificar el seu comportament, dient que això de tirar-se a sobre les dones eren coses que anys enrere no estaven tan mal vistes. Ja és casualitat que just decideixi demanar perdó quan les investigacions tanquen cada cop més el cèrcol i el van deixant amb el cul cada cop més a l’aire. Em pregunto, com en el cas de l’església catòlica, si demanaria perdó en cas de no veure’s atrapat. Sí, és una pregunta retòrica. Tots tenim clar que no hauria demanat perdó.
La utilització tramposa de l’acte de demanar perdó és present als mitjans un dia sí i l’altre també. No està demanant perdó qui hi posa afegitons de l’estil “a qui s’hagi pogut sentir ofès”, “era una broma” o “s’han tret les meves frases de context”.
Si de veritat penses això, és a dir, si de veritat penses que tu no has actuat malament però els altres s’ho prenen tot a la tremenda o no tenen sentit de l’humor o van pel món amb un cervell de pardal; si no consideres que has obrat malament, si no tens intenció de reparar el dany, si no et sents responsable del malestar dels altres, sigues prou valent per no demanar perdó. No embrutis un dels actes més valuosos de l’ésser humà. No demanis perdó.
Per Oti Corona