“Les instruccions les hem intentat consensuar amb la comunitat educativa en funció d’així com és possible en aquests moments, però no són instruccions pròpies de Conselleria, hem intentat treballar amb directors, amb famílies, etc.”
Amb aquesta frase, el Conseller March acabava la roda de premsa de presentació de les instruccions en matèria educativa per la 3a avaluació (minut 11:40 del vídeo penjat a Youtube pel Govern Balear). Culminava així una setmana on, de nou, la traïció, o la hipocresia (o ambdues) són els principals adjectius definitoris de les actuacions dels caps de la Conselleria d’Educació. També la mentida. Sí, aquesta frase presenta una falsedat clara, malgrat la bona dosi d’edulcorant amb què Educació ha intentat endolcir unes operacions opaques i d’esquena a la comunitat educativa. La mateixa comunitat en qui el Conseller afirma haver consensuat aquestes instruccions.
Res més lluny de la realitat. Hem pogut seguir els moviments secrets de la darrera setmana, on des de la Conselleria d’Educació s’enviava, de forma críptica i sota l’obligació de confidencialitat, l’esborrany d’aquestes instruccions a algunes persones (directors educatius i persones relacionades amb l’àmbit de famílies) elegides no sabem sota quins criteris. A més, davant la coincidència personal de ser individu i ostentar representació col·lectiva, alguna d’aquestes persones han expressat la indubtable necessitat de traslladar-ho a les seues entitats per la pertinent consulta i la consegüent redacció d’esmenes. La resposta dels llanterners educatius era sempre l’incomprensible no. Com és que Educació no vol saber l’opinió de les entitats representatives del sector?
Així, aquest consens que March desenfoca, no és més que un exercici que uneix, en la seua concepció, aspectes que poc aportaran a la confiança mútua i necessària col·laboració entre l’administració i la gent de l’escola. Cap entitat ha pogut dir la seua en aquest moment tan complicat de la recent història. Cap. Ni associacions de directors de primària, ni de secundària, ni associacions de docents, ni les FAPA com a tal, ni els sindicats educatius. Curiós concepte de comunitat educativa. Curiós concepte de consens.
I per què traïció? I per què hipocresia? Senzill. Quan hom afirma una cosa i fa la contrària, quan defensa unes formes i actua amb unes altres, quan no s’és lleial a allò que s’ha promès o quan se simula unes qualitats que realment no es té, els mots que es recullen al diccionari són aquests dos. Recordem, per això, que el Conseller March fa anys que està compromès amb el document d’Illes per un Pacte. De fet, la seua mà dreta, Antoni Morante, va ser company nostre de viatge en aquella aventura del pacte i un dels seus principals defensor. Almenys des de la trinxera. No és el cas de la seua mà esquerra, el Secretari General. La claredat del document xoca violentament amb la realitat viscuda: “en l’aplicació dels acords i en la gestió educativa, les famílies i la societat s’han de sentir plenament implicades, al costat dels professionals docents i de l’Administració” (IxP, pàg.8) o “Es crearà una comissió que […] s’encarregarà també d’establir estratègies per transformar un sistema que ara funciona de manera vertical en un de més democràtic i transparent” (pàg. 25). Acords, implicació, democràcia i transparència. Enfront d’aquest model, una Conselleria excloent, vertical i opaca.
Hom pot pensar que aquestes frases no tenen per què ser sentències. Això és ben evident. Ara, matisem que aquest model és el defensat per aquells que més saben del que funciona arreu del món. I amb la indiscutible veritat que, si hi ha hagut un aspecte que no ha funcionat en educació, és el paradigma actual on els governants fan i desfan en funció de la seua dèria política i del moment pendular en què els toqui manar (o com ho defineix Enric Prats, “el model escombra”). Un sistema curtterminista que ens ha abocat a una situació educativa gens pròspera.
Entre l’expertesa, situem a Hargreaves i Shirley, responsables de notables èxits en sistemes educatius arreu del món. Ells expressen amb claredat que “els propòsits que defineixen una visió futura de la societat no haurien de ser decidits exclusivament pels governs. Són una qüestió de compromís públic de ciutadans i de membres de la comunitat” (La cuarta vía, pàg. 119). Les evidències: a California, amb la CTA; a Alberta (Canadà), amb l’Associació de Professorat d’Alberta; a Nova York, amb la xarxa empowerment schools, i a Ontario (Canadà), on el govern provincial ha dotat la Federació de Professors amb milions de dòlars per a desenvolupar als professionals de l’ensenyament i per a reforçar la cultura associativa dels docents. (p.137).
De nou Hargreaves, ara amb Fullan, afirmen que “les jurisdiccions que han adoptat la burocràcia dalt-baix es troben entre les menys efectives en termes de rendiment educatiu. Practicar la subsidiarietat […] significa capacitar-les i recolzar-les per prendre decisions oportunes i després posar-les en contacte perquè hi hagi coherència” (Capital profesional, pàg. 205). O quan parlen de les noves capacitats polítiques tot asseverant que el canvi s’ha d’implementar “comptant amb bones associacions amb qui l’intercanvi d’informació i influència siga obert i recíproc” (pàg.212). Obert i recíproc.
Richard Gerver, docent i exdirector de centre educatiu, expressa clarament que “Hem d’adonar-nos que els docents saben més i són els que realment lluiten per aconseguir el millor pels nostres fills. En un moment de canvi i en una època en què tenim un nivell de control sense precedents sobre la nostra vida, hem de fer-nos (els docents) amb el control de l’educació i el desenvolupament pels nostres fills”. (Crear hoy la escuela del mañana, pàg. 173).
Serveixin aquests botons com a mostra ben significativa de com hauria de ser el futur. I serveixin les declaracions inicials de March com a imatge de cinc anys de govern en educació. I no és anecdòtic. Una vegada més, han perdut una oportunitat, per demostrar que realment confien en la comunitat educativa, tot havent realitzat un procés participatiu, democràtic, obert i transparent en la redacció d’aquesta resolució.
No ha estat així. Malgrat la nostra insistència, hi ha una Conselleria que està deixant passar un tren històric. Un tren ple d’aquest futur que molts estem intentant posar dintre dels centres educatius balears. Un tren que no sabem quan tornarà a passar, però que als responsables educatius, com si fos aigua, se’ls hi està escolant entre els dits.
Per Joan Amorós,
president de l’Associació Professional de Docents d’Eivissa (APDE)
