La revista Tele-estel, lligada al diari en castellà Tele-exprés, va ser el primer setmanari amb contingut no religiós que pogué sortir en llengua catalana durant els darrers anys del Franquisme, però la seua vida va ser curta, de 1966 a 1970.
Era una revista que tractava temes d’actualitat cultural (teatre i cine, sobretot), en la qual col·laboraren importants noms de la literatura i el periodisme de l’època: Ricard Salvat, J. V. Foix, Pere Calders o el periodista musical Àngel Casas, que hi va fer la secció «Tuset Street».
Entre aquesta nòmina de col·laboradors importants n’hi ha dos que eren bons amics de les Pitiüses a la darreria dels anys seixanta del segle passat: la parella formada per Jaume Fuster (1945-1998) i Maria Antònia Oliver (1948). Fins i tot Fuster, reconegut i premiat novel·lista (sobretot de gènere policíac), a més de gran traductor, va ambientar a les nostres illes algunes obres.
Oliver, per la seua banda és autora d’algunes de les més belles descripcions de l’illa d’Eivissa de la segona meitat del XX. Com a exemple, Les Illes (amb fotografies de Toni Catany, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1975); hi descriu les sensacions que li produeixen les vengudes a Eivissa: «La ciutat blanca, amb l’església de Santa Maria al damunt de tot, està esvaïda per la calitja del mar i, això no obstant, té tants de colors! El blanc predomina a totes les cases, no només de la vila sinó de tota l’illa, però tant pot ser un blanc esclatant com un blanc en mil matisos, blanc groguenc, rojós, ocre, amb tons de blau i verd, però… no deixa de ser mai blanc».
«Eivissa, refugi estiuenc d’una nova burgesia» és un article viscut, fet des del coneixement que dona no fer una estada curta sinó viure a Eivissa a temporades i conèixer la realitat insular de l’època.
A l’article que comentam, «Eivissa, refugi estiuenc d’una nova burgesia», comencen a desmuntar la teoria del hippisme a l’Eivissa de 1969 dirigint-se als ja nombrosos visitants d’estiu: «condicionat per les nombroses notícies aparegudes darrerament als fulls de tots el diaris nacionals, entorn de l’expulsió massiva dels genèricament mal anomenats «hippies», els viatgers arriben a l’illa esperant trobar-hi un món nou, diferent, primitiu i salvatge. (…) És un món caòtic, sí, com ho pot ésser qualsevol indret mediterrani en plena temporada de vacances, però no és en absolut salvatge i primitiu».
I argumenten una teoria dels «falsos hippies»: «Regenten restaurants petits, amb taules de fusta sense envernissar on, a preus astronòmics, podeu menjar plats típics de tot el món. Han anat sorgint una munió de botiguetes, que ells anomenen «boutiques», en les quals trobareu tota mena de roba oriental, sabates i sandàlies fetes a mà, penjolls amb el signe d’en Bertrand Russell…» (aquest filòsof i Nobel de Literatura va ser el pare intel·lectual del símbol de la pau que va materialitzar el dissenyador Gerald Holtom, amb la intenció inicial de transmetre un missatge antiatòmic; es va presentar l’any 1958 i des de llavors s’ha convertit en el símbol de la pau en forma de pota de colom).
Fuster i Oliver continuen la seua disquisició sociològica amb aquestes reflexions: «Es fa difícil de distingir els «hippies» veritables dels postissos. ¿És que hi ha «hippies» veritables a Eivissa?» I en fan aquesta detallada descripció de les diferents tipologies. «Aquests francesos que canvien d’indumentària cada dues hores, aquests nòrdics que es mouen amb aires de conspiradors perquè fa dos dies que no veuen un company i temen que hagi estat arreplegat per la policia local, aquests sud-americans disfressats de «Che» que prenen te als bars de Vara de Rey, ¿són els mateixos joves que envolten Joan Baez i Bob Dylan?, que cremen cartilles de reclutament a Berkeley, a Washington i fan manifestacions antiguerra del Vietnam?».
I conclouen: «Hi ha molts «hippies» postissos a Eivissa, que viuen com els estiuejants de Saint Tropez, que viatgen amb avió o en cabina de primera, que han inventat una nova classe, que s’han convertit en una nova burgesia amb les mateixes característiques que la tradicional».
És, en definitiva, un encertat i reflexiu retrat d’un fet social que va marcar la vida d’aquella Eivissa que ja deia adeu als anys seixanta.
Joan-Albert Ribas