Bernat Joan i Marí / Estic convençut que no hi ha cap catalanoparlant mínimament autocentrat que no s’hagi sentit desqualificar alguna vegada com a “descortès” per l’ús de la llengua catalana en situacions “inapropiades”.
Els ciutadans de les nacions sense estat patim moltes situacions en què, projectivament, ens veim titllats com a descortesos, fins i tot quan som víctimes d’un abús.
Descortesia és dir que et parlin espanyol quan entens prou el català, amb una mica d’esforç, per seguir la conversa.
Descortesia és dir que et parlin espanyol quan entens prou el català, amb una mica d’esforç, per seguir la conversa.
Descortesia és dir que et parlin espanyol perquè la teua ideologia diu que tots els espanyols haurien de parlar una única llengua.
Descortesia és exigir el canvi de llengua perquè tu no entens l’altra ni tens cap gana ni cap interès per entendre-la.
Descortesia és portar uniforme i no aprendre les dues llengües oficials del país i demanar al ciutadà en quina llengua vol que l’atenguis.
Descortesia és exercir la judicatura en un lloc on només hi ha dues llengües oficials i només fer-ne servir una.
Descortesia és quedar-te una part important dels impostos dels ciutadans de les Balears per invertir-los en trens de gran velocitat entre Villaarriba i Villaabajo i ni tan sols donar-los les gràcies.
Descortesia és demanar-te que canviïs de llengua i ni tan sols afegir-hi un “per favor”.
Descortesia és viure aquí durant anys i no saber dir ni “bon dia” ni “adéu”.
Descortesia és viure aquí durant anys i no saber dir ni “bon dia” ni “adéu”.
Descortesia és tractar-te de tu sense conèixer-te de res, com fan algunes companyies aèries, alguns agents de l’autoritat i alguns doctors en medicina.
Descortesia és venir aquí a fer un míting i no saber engaltar dues frases en la llengua del país.
Descortesia. En fi.
Que ens parlin a nosaltres de descortesia!