S’han donat diverses xifres sobre la quantitat de persones que hi havia complint condemna en un mateix moment a la Colònia penitenciària de Formentera. S’ha dit que n’eren 1.500, com fa Heinz Kraschutzki, un antic reclús, a les seues memòries; altres testimonis fan estimacions entre 600 i 800 presos, com Bartomeu Amengual, recollit per David Ginard. José Miguel L. Romero situa la xifra entre 1.100 i 1.400 també a partir de càlculs a bon ull de testimonis directes.
La documentació estudiada fins ara ens proporciona diferents xifres que, a pesar d’algunes incoherències, són vàlides per a certs moments molt concrets de la història del penal:
Aquestes, diguem-ne, fotografies fixes no ens aporten la totalitat de persones que en un moment o altre passaren per la presó de Formentera. Aquesta magnitud, ara per ara, no es pot saber del cert. Només s’aclariria accedint als documents de gestió de la presó formenterera.
De moment, però, tenim el nom, l’edat, l’estat civil, el lloc de naixement i l’ofici de dos milenars de persones que estigueren recloses al penal de Formentera en algun moment. Aquestes dades varen ser incloses en el padró municipal d’habitants de 1940 i en els seus apèndixs de 1941 i 1942.
Si entre aquestes informacions ens fixam en les edats, crida l’atenció la presència d’un jove de 14 anys i de desenes de majors de 60. El primer consta en l’apèndix de 1941 al padró de 1940. Sobre ell va escriure el mencionat H. Kraschutzki a Memòries a les presons de la Guerra Civil a Mallorca (2004):
“Quan un dia marxaven una columna d’homes d’Extremadura cap al pati, vàrem observar que al seu darrera anava un al·lot molt jove. Li vàrem demanar quina edat tenia. —Tretze anys —ens va dir amb la seva veu clarament juvenil. Quan les tropes de Franco havien marxat sobre la frontera portuguesa, havia fugit amb els seus pares a refugiar-se a les muntanyes. Havien afusellat el seu pare poc després, i havien condemnat la seva mare a trenta anys i a ell mateix a vint. El varen posar a la barberia d’aprenent, i se li va ensenyar a llegir i escriure”.
L’esmentat padró ens deixa saber que l’al·lot ingressà en el penal l’any 1941, que es deia Manuel Díaz Sauceda, tenia 14 anys, era natural de Don Benito, Badajoz i camperol d’ofici. Kraschutzki assegura que es va promulgar un decret pel qual es donava llibertat a les persones recluses menors de 17 anys (pot referir-se a la Llei de desembre de 1940 sobre Tribunals Tutelars de Menors). És a dir que el fet de trobar un menor tancat amb els adults no era una excepció. En saber de la llei, l’alemany es va dirigir de seguida al Cap de la presó, però don Ángel va al·legar que res no podia fer perquè a l’expedient constava que el jove tenia 20 anys.
Sobre el cas, l’alemany va escriure: “Així que aquell al·lot continuà al camp. Moltes vegades pensaria en ell, després, quan estudiava actes de jurisdicció alemanya i vaig adonar-me’n de quina manera queda arraconat aquell sa enteniment humà davant el pur formulisme totalitari”. I Manuel va seguir tancat a la Presó central de Formentera fins que el novembre del 1942 el penal va ser evacuat; ell degué ser enviat a una altra presó a continuar la condemna que li havia estat imposada. Va ser un cas flagrant de violació dels drets de la infància. El cap de la presó, Ángel Llorente Ruiz, sabia bé l’edat d’en Manuel perquè li constava oficialment, d’altra manera no s’hagués fet anotar en el padró. El Codi Penal de 1928 considerava els menors de 16 anys no imputables penalment; aquest límit d’edat es va mantenir en el Codi de 1932 i després en el de 1944. El cas del jove Manuel podria ser un delicte imprescriptible de Lesa Humanitat.
Per la seua banda, H. Kraschutzki va ser conduït a Formentera el 1940. És un personatge conegut perquè va escriure les memòries esmentades i, abans, per ser autor d’articles periodístics de caire pacifista. El capítol del seu llibre dedicat a Formentera, d’una dotzena de pàgines, és d’un interès extraordinari. Ell coneixia bé la guerra perquè havia set oficial de la Marina imperial alemanya i com a tal havia participat en la conflagració mundial de 1914 a 1918. Al padró de Formentera consta com “Teniente de Navío alemán”, una deferència perquè la graduació dels militars republicans presos no s’hi anotava ja que les sentències judicials n’incloïen generalment la degradació.
Kraschutzki era resident a Mallorca quan va ser detingut; s’hi havia traslladat amb la família fugint de l’ascens de nazisme. Una vegada pres i traslladat a Formentera va fer feina a l’oficina que la penitenciaria tenia a la Savina. I ho va fer amb la seua pròpia màquina d’escriure, llogada pel penal i enviada a l’efecte des de ca seua de Mallorca. Contràriament a la major part dels testimonis, no mostra aversió envers el cap de la presó, sinó fins i tot una certa estima. La seua animadversió anava més aviat dirigida cap a certs guardians o oficials de la presó. A un d’ells el qualifica de psicòpata.
L’eivissenc Jordi Juan Riquer també treballà a les oficines del penal. Com l’alemany, declarà que va intentar afavorir tot el possible els companys de presó a través de la paperassa que passava per les seues mans. Al penal de Formentera també va fer estada obligada Aquil·lí Tur Oliver, llavors de 32 anys, llicenciat en Filosofia i Lletres. Probablement es refereix a ell una al·lusió que fa Miquel Gayà en l’entrevista que li’n va fer David Ginard quan reprodueix un diàleg entre Gayà, soldat destinat a l’illa, i un jove de Formentera: “—I aquesta gent la deu haver fet grossa, perquè estiguin per aquí. I ell me diu: —El director de la congregació mariana d’Eivissa —era molt catòlic, ell— hi està perquè va xerrar de més!”. Aquil·lí, de jove havia format part de la congregació, tot i que després se’n separà molt ideològicament. També havia escrit a les pàgines del Diario de Ibiza quan el dirigia l’esmentat Jordi Juan Riquer, durant l’estiu de 1936.
Com explica Kraschutzki i es pot comprovar al BOE, entre 1940 i 1941 una part de les persones que havien estat sentenciades a dotze anys i un dia de presó pogueren acollir-se a la llibertat condicional provisional. D’aquesta manera es buidaren una mica els penals de tota Espanya. Segons l’Anuario nacional d’estadística, a 1 de gener de 1942, la presó de Formentera era ocupada per 446 persones sentenciades a reclusió perpètua i per 731 amb condemnes entre dotze i vint anys (731); només 11 tenien condemnes entre sis i dotze anys.
D’acord amb l’apèndix el padró de 1941 (que sabem que no conté tots els presos però sí una quantitat significativa, 973), 406 eren fadrins, 542 casats i 24 viudos. Entre ells, les professions majoritàries eren camperols, llauradors, agricultors i picapedrers, que sumaven 511 persones.
Més enllà dels empresonaments hi havia un drama callat, molt difícil d’estudiar i de quantificar. És el patiment de les famílies, de les dones i els fills, els pares i les mares de les desenes de milers d’homes empresonats, i també de les dones, ja que segons l’anuari d’estadística de 1943, a primer de juliol de 1942 els homes tancats n’eren 125.696 i les dones 10.381. En aquells anys de ferro de 1940, 1941 i 1942 semblava que l’àguila de l’esvàstica nazi havia d’imposar els seus horrors a tota Europa. Què devia passar aleshores amb les famílies de les persones empresonades als pobles i ciutats sovint controlats amb indissimulat ànim venjatiu per paramilitars falangistes i paisans adeptes i addictes al nou règim?
Per Antoni Ferrer Abárzuza
Fotografia 1:
El pati de la Colònia penitenciària el 1940 o inici de 1941, gentilesa d’Andreu Manresa.
Fotografia 2:
Presos d’Esporles, Mallorca, fotografiats a la Colònia penitenciària de Formentera el 1940 (http://memoriaesporles.balearweb.net/post/560499).
