@D.V./ La sinceritat està sobrevalorada. La hipocresia, en canvi, és una mostra de civilització, de cortesia. La hipocresia és volteriana, és un invent il·lustrat, i ens serveix per anar fent en el dia a dia. Si fóssim sincers, arribaríem a la feina i el primer que faríem seria escopir-li a la cara al jefe i estampar-li una cadira al cap del trepa de torn. Afortunadament, existeix aquest gran invent que és la cortesia i aprenem a mantenir les formes, ens saludem educadament, fem el nostre somriure de compromís i el dia pot evolucionar sense conflictes.
Quan comença una nova temporada de Gran Hermano i apareix la concursant que diu “yo soy supersincera, las cosas que pienso las digo, yo soy tal como me ves, yo soy de verdad”, en realitat vol dir “soy una tía superchunga que montaré pollos desde el minuto cero”. Doncs això.
Per què parlo d’aquestes coses? Perque una de les formes més exquisides de civilitat -és a dir, d’hipocresia- és la dialèctica política. Mantenir les formes és indispensable per conviure de manera civilitzada en un món presidit pel conflicte, i diríem que la política és l’expressió màxima de l’art de gestionar els conflictes de manera civilitzada. Per això, en ocasions, la política és també el regne del dissimulació, dels sobreentesos, de les paraules entre línies, dels significats insinuats. Perque en política el significant i el significat no tenen res a veure i mai has de dir el primer que et passa pel cap, sinó que t’has de sotmetre al càlcul, a l’estratègia i a l’oportunitat.
D’aquest art en són mestres absoluts els italians, i qui va excel·lir en aquest aspecte va ser el tenebrós Giulio Andreotti, aquell qui deia que “el poder desgasta, sobretot a aquell qui no el té” i qui també es queixava que els polítics espanyols no tenien finezza perque es deien a la cara el que pensaven els uns dels altres. Doncs bé, ahir vam descobrir a Can Botino una alumna d’Andreotti. Ahir vam sentir la veu de la Política. Ahir, en definitiva, a l’Ajuntament de Vila vam viure un moment hermós, epifànic, extraordinari, bellíssim.
Parlava Pilar Marí, alcaldessa in pectore, portaveu d’un grup municipal popular que acaba de consumar un cop d’Estat intern i ha enderrocat a la dona que l’està escoltant, la defenestrada Marienna Sánchez-Jáuregui. Després d’haver firmat un informe demolidor en contra seu, després d’haver votat la seva dimissió, després d’haver presenciat el seu lent enfonsament, Pilar Marí s’acosta al micro, mira a Marienna i diu: “Alcaldessa, la seva dimissió l’honra i la converteix en un autèntic exemple de maduresa i exemplaritat democràtica. La seva gran qualitat humana estarà sempre present entre naltros”.
I és aleshores quan no tinc més remei que dir BRAVO BRAVO!!!! I dir: “Gràcies, gràcies per haver-me permès viure un moment com aquest!!!”.
Recommend, recommend… twittear…
Recommend, recommend… twittear…
Finezza, quien la tuviera…
Finezza, quien la tuviera…