Bernat Joan i Marí / Salvador Illa deixa el ministeri de Sanitat per mirar de guanyar les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, encapçalant la llista del PSC-PSOE. La seua candidatura constitueix una mina per aquells observadors del món de la comunicació, especialment d’aquells que el posen en context i el relacionen, per exemple, amb el de l’eficàcia en la gestió.
Atenent a les xifres relacionades amb allò que Illa ha gestionat fins ara, l’exministre del gabinet Sánchez no hauria de poder encapçalar ni la llista per presidir la comunitat de vesins. Però els mitjans de comunicació, amb el suport econòmic i polític necessari, poden construir un “efecte Illa” sense gaires problemes. I convertir un ministre mediocre (siguem indulgents) amb un candidat magnífic.
Salvador Illa, a les eleccions del 14 de febrer (dia imposat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, perquè no sigui dit que no són els jutges els que imposen el dia de les eleccions), comptarà amb el suport de tot l’espanyolisme (ui, que no hem de fer frontisme, que hem de cosir la societat catalana, que no hem de fer bàndols, ui, ui!). Des dels Comuns fins a Vox, fins a deu o dotze partits polítics li donaran suport, directe o indirecte. Si entre tots ells tenen un diputat més dels que sumaran JxCat, ERC i la CUP, Illa serà el pròxim president de la Generalitat d’Amunt.
A un cantó i a l’altre de l’espectre polític del Principat, en aquests primers compassos de la campanya electoral, estam veient el pitjor de la partitocràcia lligada amb la pitjor ineficàcia per gestionar la cosa públic. Combinació que, segons sembla, pot donar bons resultats. Per als que resultin elegits, esclar. I especialment si poden fer com que governen, sense haver de decidir res. Que és allò que se sol fer a les heteronomies, mal anomenades autonomies per alguns incauts poc avesats al diccionari, enemics declarats de la semàntica.