Les paraules no costen diners però tampoc són gratis. Un nadó no es prendria la molèstia d’aprendre a dir “pa” si no tingués gana; tampoc diríem “t’estimo” si sabéssim viure sense la persona estimada.
Hi ha paraules –casi totes– que es fecunden entre el cor i la necessitat, i el que demanen a canvi de l’esforç de néixer és comunicar, manifestar, informar o, de vegades, complaure’s en el sol fet de la bellesa que podem crear a través del llenguatge. També existeixen paraules que s’han sotmès a processos artificials i que s’utilitzen per difondre l’odi. Ho van fer els nazis quan van decidir anomenar “paràsits”, “infrahumans” o “rates” als jueus. Es fa a dia d’avui quan s’anomena “onada” o “allau” als milers d’homes, dones, nenes i nens que busquen refugi fugint de la guerra. Referir-se a éssers humans amb noms d’animals o de fenòmens meteorològics és de primer curs de genocida.
Referir-se a éssers humans amb noms d’animals o de fenòmens meteorològics és de primer curs de genocida.
Hi ha una forma encara més perversa de generar paraules deshumanitzadores: inventar-les amb un propòsit malèvol determinat. És el que succeeix amb la paraula “MENA”. Qualsevol que senti a parlar dels “MENA” pot tenir la impressió que es tracta d’unes bèsties perilloses. Des de diferents tribunes, es refereixen a ells com uns éssers que ens envaeixen i que destrossen allò que troben al seu pas; els polítics de dretes, sempre tan atents a les aigües revoltes, fan llargues digressions sobre si és millor tancar-los en llocs adequats o bé expulsar-los sense contemplacions.
Tothom està assabentat que això que gent sense escrúpols ha batejat com a “MENAS” són infants i adolescents no acompanyats. Estan sols i cuidar-los és, per tant, un deure moral.
Tothom està assabentat que això que gent sense escrúpols ha batejat com a “MENAS” són infants i adolescents no acompanyats. Estan sols i cuidar-los és, per tant, un deure moral. Vinguin d’on vinguin. Costi el que costi. Als menors se’ls cuida. Una societat que posa en discussió si cal o no tenir cura de menors d’edat segons la seva procedència és una societat podrida des dels ciments. Sabeu què forma part dels ciments d’una societat? El llenguatge, és a dir, les paraules.
Qui parla de “MENAS” en comptes de dir “infants” o “adolescents” sap molt bé què fa i amb quina finalitat. Quan els jutges de l’Audiència Provincial de Madrid donen per bo un cartell on un dels partits de dretes d’aquest país criminalitza nens i nenes desprotegits, menteix sobre ells i els culpabilitza perquè la pensió de la iaia és una misèria, ho fan atrinxerats rere aquesta paraula artificial i perversa: mena.
El diccionari, per sort, no recull aquesta accepció virulenta de la paraula “mena”. El terme hi apareix com a “Classe a què pertany una persona o una cosa per la seva manera d’ésser en comparació amb les d’una naturalesa semblant”. També s’empra per formar la locució adverbial “de mena”, que vol dir “per natura”. Així, si bé convé que deixem d’utilitzar aquest terme per referir-nos a persones, sí que hauríem d’utilitzar-lo amb aquests altres significats. Per exemple, per dir que hi ha jutges de mala mena o per dir que alguns jutges són racistes de mena.
Muchas gracias por el artículo.
Sí, son racistas, xenófobos e inductores a asesinatos los que demonizan a esos niños que quieren una vida mejor. Y no solo ellos son los inductores, lo son el partido que los alienta, y los jueces que los justifica. Por decirlo suave son inductores al asesinato.
Gracias otra vez por el artículo.