La Dirección General de Memoria Democrática ha hecho público en el espacio Memorial de la Palabra un total de 48 escritos en los cuales las familias rinden un sentido homenaje a sus familiares asesinados durante la represión franquista. Se pueden consultar en el espacio web memoria.caib.es. Aquí publicamos una de ellas, escrita por Joan Ramon Prats, nieto de Antonio Ramon Prats, asesinado en Ibiza enero de 1937 tras ser detenido en Sant Antoni.
Y es que este lunes, 30 de agosto, se conmemora el Día Internacional de las Víctimas de Desapariciones Forzadas.
Por ello, la Dirección General de Memoria Democrática hace públicas, dentro del espacio Memorial de la Palabra, estas 48 cartas que ha recibido de familiares de víctimas desaparecidas y de personas interesadas en la recuperación de su memoria, en una iniciativa que puso en marcha el año pasado.
Reproducimos una de las cartas, dedicada a un vecino de Sant Antoni, entre muchas otras recopiladas en Mallorca y Menorca:
Era un matí de gener de 1937 quan va pujar a aquell vell autobús Ford que faria la ruta de Sant Antoni a la ciutat d’Eivissa.
Toni Ramon Prats, el meu güelo, moments abans, s’acomiadà del seu únic fill, Antonio Ramon Costa, i de la seua esposa.
El meu pare sempre va tenir el record d’aquell moment en què el va agafar en braços i l’entregà a la seua mare, la meua güela Catalina, i es va acomiadar en pujar a aquell autobús.
Fou la darrera volta que va veure la preciosa badia de Sant Antoni de Portmany, potser va mirar cap al Moll Vell, on es trobava amarrat el Bohemio, el vell llaüt en el qual treballava de pescador amb el seus companys de tripulació: en Pep de s’Estanyer, en Corona i en Papitu Minu, tots republicans com ell, tots represaliats després.
Fou també la darrera volta que va veure la seua dona i la darrera que va mirar el seu fill: ja no el varen veure més, ja no tornaria mai al seu costat. El meu pare tenia cinc anyets; el meu güelo, trenta-cinc.
El dia anterior, ell, com sempre, es trobava pescant. I en tornar al port l’avisaren que havien vingut a detenir-lo, ja que l’havia denunciat la mateixa família propietària de la casa on els meus güelos vivien de lloguer.
En aquella denúncia el feien responsable de la mort d’un fill seu, que era capellà, i que varen assassinar en la matança que va succeir al castell d’Eivissa per milicians de l’expedició republicana del capità Bayo, en represàlia pel bombardeig de la ciutat per part d’avions italians del bàndol franquista i que causà molts morts.
Aquella família creia que el meu güelo hi tenia alguna cosa a veure quan trobaren on era amagat, i l’empresonament posterior, juntament amb altres persones sospitoses de donar suport al cop d’estat a la República.
Fou el meu güelo qui abans d’això va ajudar a buscar un lloc per amagar aquell capellà, després d’insistir-li molt la seua mare. Al principi el meu güelo no volia ficar-se en problemes, però al final va accedir i el va amagar en una casa al camp, on al cap d’uns dies el trobaren, en prendre el control de l’illa les forces revoltades, i el denunciaren per alguna raó que desconeixem, sense cap prova, un manera de procedir poc «cristiana» per a la família d’un capellà.
Mirau si era culpable que va voler presentar-se.
Varen ser molts els que li digueren que s’amagàs a la muntanya o que fugís lluny; però, desgraciadament, es presentà davant aquelles autoritats per defensar-se d’aquella acusació: ell era innocent i ho volia demostrar, i va anar a fer-ho.
Una vintena de persones del poble varen intercedir per ell; fins i tot el comissari encarregat, que no hi veia causa. Però, amics, estava implicada la mort d’un sacerdot, i sobretot la família no volia retirar la denúncia.
El meu güelo estava perdut; això va ser pura revenja, però era una revenja amb una persona innocent. Com es diu això? Podeu imaginar aquell nen sense el seu pare, aquella mare sense el seu home, en aquells durs anys.
Molts anys després coneguérem els detalls del seu assassinat; no va ser a les parets del cementeri de Ses Figueretes, com molts d’altres. El meu güelo era una persona corpulenta (feia 1,94 m), i mentre anava dins el vehicle va saber que l’esperava una mort segura; es rebel·là i va tractar d’escapar infructuosament, però no va tenir escapatòria i va morir cosit a trets dins aquell cotxe a mans d’aquells pistolers feixistes, que a penes eren uns nens, uns sanguinaris joves que eren els que s’encarregaven de fer la feina bruta de les execucions.
Tots a Eivissa saben qui eren i el que varen fer, tots varen morir de vells i a més foren recompensats per la seua feina.
Avui escric això i encara m’emocion, i si tens fills encara més. El meu estimat pare té 89 anys, ja ha perdut molt i li costa recordar moltes coses, però va passar la seua vida pensant que varen assassinar el seu pare i que el varen tirar a un forat com un animal, i tant els inductors com els assassins es passejaven per l’illa. Com és lògic, és una cosa que no s’oblida, però ho recordava amb més ràbia que dolor.
El dolor va quedar per a la seua mare. Jo la record vestida amb el vestit de dol de pagesa. Tot i això, tenim l’esperança que es puguin trobar les seues restes, gràcies a les excavacions que per fi s’iniciaren per trobar les restes dels represaliats al cementeri vell d’Eivissa ja fa uns anys. Prengueren mostres d’ADN al meu pare. Potser tendran èxit i li podrem donar la sepultura que es mereix al costat de la família. Moltes gràcies a les persones i entitats que fan possible la iniciativa de posar llum a aquests fets, malgrat els anys.
T’estim pare, t’estim güelo
Las cartas se pueden consultar en este enlace: http://www.caib.es/sites/memoria/es/memorial_de_la_paraula/
La web recoge también la posibilidad de descargar la compilación de todas las cartas en un solo documento en el enlace siguiente: http://www.caib.es/sites/memoria/ca/memorial_de_la_paraula/archivopub.do?ctrl=MCRST10865ZI365960&id=365960