Pablo Casado parla de l’escola catalana sense haver posat mai el peu en una escola ni en una catalana, i passa l’inevitable: que diu veritats a mitges. Ahir va afirmar que les mestres de Catalunya no deixem anar al lavabo als nens que ho demanen en castellà i que els posem pedres a la motxilla si els sentim parlar aquest idioma al pati. Permeteu-me que, com a persona documentada i que viu sobre el terreny, us expliqui la realitat als centres educatius catalans.
Cal aclarir que a Catalunya cadascú pot parlar la llengua que vulgui però gairebé tothom, de forma espontània, escull el català. Perquè? Fàcil: perquè gairebé no queda gent que entengui el castellà. Qui vol parlar una llengua que està casi morta? És cert que a aquells que prefereixen castellà a l’escola se’ls posa un braçalet, però ni molt menys de manera despectiva o que els infants portin a la força, doncs són polseres d’alegres colors –excepte el groc– i cada alumne es posa aquella que més li agrada. El fet de portar un distintiu com el braçalet és imprescindible, ja que quan un nen opta pel castellà, el professorat només pot adreçar-se a ell en aquest idioma.
Cada començament de curs, el Departament d’Educació fa recompte de la quantitat de braçalets repartits i contracta, en base a aquest número, les persones habilitades per parlar castellà que s’han de destinar a cada centre. I dic “persones” i no “mestres” perquè de vegades no es troben suficients professionals que coneguin aquesta llengua i llavors cal oferir la feina a gent sense titulació. Amb l’objectiu de trobar una solució al problema, algunes universitats han posat en marxa una assignatura optativa per aprendre llengües mortes, entre elles l’espanyol.
Més enllà de Casado, altres polítics de la dreta espanyola han parlat de pressions des de les escoles per obligar les famílies a escollir l’opció del català. A veure. Pressions no n’hi ha. El que hi ha són rituals: qui tria el castellà ha de deixar caure sobre el dit petit del peu un exemplar del Pompeu Fabra. Un cop superada aquesta prova física, ha de posar un genoll a terra i jurar que mai pronunciarà el terme “capicua”.
Les mestres catalanes, per altra banda, podem parlar la llengua que ens vingui de gust. Fora de la feina, s’entén. En horari lectiu portem unes sabates especials que emeten petites descàrregues elèctriques si qui les porta pronuncia alguna paraula en castellà. Aquestes sabates tenen uns sensors dissenyats per captar la e neutra, el dígraf ix i la o oberta. Si es pronuncien més de tres mots seguits sense cap d’aquests sons, la sabata interpreta que no s’està parlant català i envia una descàrrega.
En canvi, sí podem parlar castellà a la nostra vida privada. Casi sempre. El Govern té un departament específic que s’ocupa del català que pot parlar cada mestra. Quan aprovem les oposicions hem de presentar, junt amb la documentació personal, una memòria on constin les nostres aficions, vida familiar i qualsevol altre aspecte a destacar, com ara manies i obsessions. A partir d’aquest document, el Govern elabora un PdPP, el Pla de pàtria personalitzat, en el qual s’estipulen uns mínims obligatoris de català per a cada persona. Sense anar més lluny, en el meu cas se m’obliga a publicar deu columnes anuals en català. I sort que no en són més, perquè ja som al desembre i fins ara només en portava nou.
Per Oti Corona
Està bé posar una mica d’ironia…es clar.
Jo tenc un remell pagès…posaria els dos bàndols polítics (que no fan mes que escalfar-nos el cap a la resta de mortals) a treure fems dels corrals dels porcs i després a treure sal de ses Salines com es feia antigament i es resoldria el problema aquest en un ratet. De ben segur s’entendrien, en català, castellà o suahili. I s’aconseguiria consens d’ igualtat i respecte poguense utilitzar les dues llengües a qualsevol àmbit on siguin oficials, també a l’escola.
Ala idò, salut i bones festes a tots!
*On dic “remell” vull dir remei
Me ha encantado tu relato, lo he tenido que traducir, porque no entiendo correctamente el catalán, y pensaba que al traductor se le iba la olla con lo del Pompeu en el dedo del pie, y me ha gustado. Ha sido una lección magistral de humor.
Gracias. Un saludo y felices fiestas.