El mal ús, o el segrest de la paraula a un altre idioma, no és traducció. Perquè traduir és un exercici de no-violència, un vincle amb l’expressió de l’altre, un respecte i una estimació que tracta de treure-li el vel encobridor a la incomunicació entre les llengües. I com que les llengües són formes verbals (i, per tant, cerebrals) d’entendre la vida, les traduccions es converteixen en els seus ajudants a l’aclariment entre uns i altres. El sentit comú de la paraula, que costa tant d’aconseguir, a pesar de tot, travessa la barrera literal de la ignorància dels significats i dels significants, fins aconseguir el que Octavio Paz va confirmar-nos: “Traducció i creació són operacions bessones”.
Amb la coordinació de Lluís Servera Sitjar, a Palma de Mallorca s’hi edita una excel·lent revista de poetes i de traducció, que es diu Superna, en homenatge a un territori literari creat pel massa oblidat i extraordinari narrador que va ser Salvador Galmés. Aprofitant la tardor-hivern d’aquest any 2021 que ja anam acabant, la revista ha tret el seu últim número, que ja va per la dotzena, i s’ha dedicat a un altre imprescindible escriptor i home de cultura, en el seu sentit més polivalent i humanitzador: Bernat Vidal i Tomàs. Amb il·lustracions de Josep Pons Jaume, agrupa una dotzena de col·laboracions molt variades, i en tots els casos acompanyades de les versions originals en la llengua que varen ser escrites. Apareixen firmes de relleu com les d’Antoni Vidal Ferrando, Maria Rosa Llabrés Ripoll, Antoni Clapés, Laia Malo, Nora Albert, Jaume Galmés, Joan Cabalgante, Miguel Arche, Alfons Navarret, Albert Herranz i també, perdó per l’autocita, la de qui firma aquest article que estau llegint. Tots són treballs de traducció ben diversos i ens apropen i anostren, per exemple, l’Isemenodora de Plutarc, o alguns poemes d’Oddfridur Mani Rasmussen, un escriptor en llengua feroesa, ja nascut l’any 1969, és a dir, en ple segle XX de revolucions culturals i d’altra mena. Textos que procedeixen de vuit llengües diferents, aquestes versions regularitzen un català en contínua lluita d’agermanament i clarificació de la seua pròpia estructura, la que l’anivelli, com sempre ha fet, per altra banda, fins i tot en pitjors condicions socio-polítiques que les actuals, a les grans literatures del món, i amb un barem de rigor absolut.
Sabem que la traducció és un bon aprenentatge de la mateixa escriptura de la qual en neix. Marià Villangómez ens va deixar un llegat increïblement ric pel que fa a les versions de poesia (i també de teatre) que va publicar. Ell ho va deixar clarament redactat: “Tota llengua inclou un món propi: a més d’uns sons i unes construccions diferents, suposa un pensament i uns matisos, un costum que de vegades s’intensifica en emoció, una propietat que sovint ens exigeix amor” (Altres ales sobre una veu, IEE, Eivissa, 1985). Mireille Gansel, traductora i escriptora, filla de jueus refugiats, Premi Veu Lliure 2021 atorgat pel PEN català, ho corrobora al seu “Traduir com transhumar” (Lleonard Muntaner editor, Palma de Mallorca, 2021): “La traducció com a eina d’aprenentatge. La traducció com a àmbit on exercir l’escolta i aprendre a ajustar els matisos més ínfims”.
I què hauria set de naltros, sense les traduccions? No es tracta de fer-ne cap llista, perquè no acabaríem mai, però L’Odissea d’Homer, sense la versió catalana de Carles Riba, seguria sent el llibre de capçalera que, amb la Bíblia i tants altres, han constituit l’essència de la civilització occidental? O, apropant-nos en el temps, La Cartoixa de Parma, de Stendhal, traduïda al català per Pere Gimferrer, o Jude, l’obscur, de Thomas Hardy, en la versió incombustible que en va fer Quim Monzó, i així seguríem, seguríem, seguiríem…
Tornant a Octavio Paz, i ja per acabar, extret del seu “Traducción: literatura y literalidad” (Tusquets editor, Barcelona, 1971): “Los estilos son colectivos y pasan de una lengua a otra: las obras, todas arraigadas a su suelo verbal, son únicas… Únicas pero no aisladas: cada una de ellas nace y vive en relación con otras obras de lenguas distintas. Así, ni la pluralidad de las lenguas ni la singularidad de las obras significa herogeneidad irreductible o confusión sino lo contrario: un mundo de relaciones hecho de contradicciones y correspondencias, uniones y separaciones”.
Bartomeu Ribes