Les lleis inútils debiliten les necessàries
Montesquieu
Els pròxims dies, si no hi ha sorpresa, el Parlament de les Illes Balears aprovarà la Llei d’Educació de les Illes Balears.
Aquesta serà la primera llei educativa pròpia al nostre territori. Sens dubte, arribat aquest moment, sentirem dir els responsables polítics que l’han impulsat que estem davant d’un moment històric. D’altres, entre els que m’incloc, analitzarem aquest moment des d’una altra perspectiva no tan gloriosa. Sigui com sigui, els moments històrics es determinen, malauradament per alguns, amb el pas del temps. I tenim les nostres raons per pensar que la història no jutjarà amb bonança aquesta llei.
Diferents elements de la normativa i de tot el procés de redacció, ens fan pensar que més que davant un moment històric estem davant d’una oportunitat perduda. I és perduda perquè aquesta llei no implica cap canvi que procuri, com va dir Tomàs d’Aquino en el que es considera l’origen de la definició de llei, “L’ordenació de la raó adreçada al bé comú”. Això és així perquè, o bé no s’ha fet una anàlisi detallada de la situació actual de l’educació balear per legislar en conseqüència, o bé es coneix aquesta diagnosi per no s’ha redactat la llei per pal·liar aquells aspectes que no surten ben parats. Amb això, ens trobem amb una llei poc concreta, gens transformadora i que no propiciarà el necessari avanç d’un sistema educatiu que de tantes capes de pintura, ja no coneixem el seu color original. Llei rere llei, decret rere decret, l’educació és un vestit apedaçat que a dures penes compleix amb el seu objectiu, i que es manté unit gràcies a unes costures en forma de tots aquells implicats en el món educatiu que es resisteixen a descosir-se, malgrat que cada vegada és més difícil continuar fent el miracle que la peça no s’esgarri.
A banda de no concretar amb les modificacions que ens permetrien avançar cap a un sistema educatiu millor, el que més sorprèn de la llei són les contínues contradiccions que al llarg d’ella es troben. La primera i més dolorosa pels que formàrem part de la plataforma Illes per un Pacte, la descobrim l’Exposició de motius, on s’afirma que la llei està basada en el document sorgit d’aquesta plataforma. Res més lluny de la realitat. La majoria d’aspectes transformadors que trobàvem en el document d’Illes per un Pacte no es poden trobar a la llei.
És una llei que s’autoqualifica d’inclusiva. I encara més: fa al·lusió al que determina la Convenció Internacional Sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, aprovada per les Nacions Unides, quant a inclusió. Malauradament per la llei (i per tots els que creiem en el dret dels infants), al llarg del seu text trobem que continua regulant els Centres d’Educació Especial (CEE) i les Unitats Educatives Específiques en Centres Ordinaris (UECCO). I això, perquè m’enteneu, és com proclamar-te vegetarià mentre et menges un entrecot.
És una llei que diu que “l’educació en els primers anys de vida és fonamental per a la construcció de la personalitat i el desenvolupament de totes les capacitats”. Però no fa una aposta per una educació de zero a tres anys pública i gratuïta.
És una llei que repeteix com un mantra que cerca una educació de qualitat, sense definir que s’entén per qualitat ni que faran per aconseguir-ho. Podrien haver-ho concretat amb una reducció de ràtios ambiciosa, sinònim de millora dels sistemes educatius. Podrien haver estipulat una reducció d’hores lectives (de docència directa amb l’alumnat) dels docents, per afavorir la coordinació, la feina en equip, l’intercanvi d’experiències o els avenços metodològics als centres. Podrien haver proposat un sistema de provisió de docents als centres que contribuís a l’estabilitat dels claustres i la continuïtat pels Projectes Educatius. Però no. S’han quedat amb una etèria repetició de la paraula qualitat.
És una llei que parla de l’adopció de “decisions no arbitràries i que se sustentin en fonaments científics i pedagògics; es basin en el consens, en la transparència i en l’anàlisi objectiva de la situació del sistema educatiu, i garanteixin la participació de la comunitat educativa”. En canvi, han fet cas omís del document d’Illes per un Pacte i han desestimat repetidament les esmenes de l’Associació Professional de Docents d’Eivissa (APDE) que anaven en la línia d’ Illes per un Pacte, o que estaven recolzades per abundant literatura educativa sobre aspectes de què és allò que funciona en els sistemes educatius d’arreu del món.
És una llei que parla de l’augment del pressupost per educació al 5% del PIB en vuit anys, quan seguim a la cua de l’estat espanyol en aquest pressupost, que al seu temps està a la cua dels països desenvolupats. Hem de tenir en compte que els partits que donaran suport a aquesta llei ja recollien en el seu programa electoral del 2015 aquest o superiors augments, sense que en set anys hagin complit aquesta promesa. I haurem d’espera al 2030, quinze anys perduts per tenir un pressupost digne per educació.
És una llei que parla de la participació de famílies i alumnat, sense cap novetat sobre la participació de les famílies i l’alumnat respecte del que tenim ara. És una llei que parla de la importància de l’educació no formal i informal, però que no dedica ni un article a aquestes. És una llei que parla sobre l’autonomia de centres, però no dona als centres més autonomia que la poca que tenen ara. I és una llei que parla de garantir que l’alumnat emprarà amb fluïdesa les dues llengües oficials en acabar l’ensenyament obligatori, malgrat que no reculli cap proposta per afavorir l’aprenentatge i ús del català, tot fent una diagnosi seriosa del greu problema que tenim de substitució lingüística.
Per acabar-ho d’adobar, si amb les contradiccions no tinguéssim prou, tenim els silencis. L’ensordidor silenci respecte a tot allò relacionat amb el mapa escolar i la planificació educativa. I el dolorós i més que preocupant silenci sobre la determinant necessitat d’unes polítiques per consolidar l’escola pública, per poder assegurar suficients places públiques i revertir la situació actual, tot caminat progressivament cap a una xarxa pública de centres.
En conclusió, aquesta llei sembla filla del Tancredi de Il Gattopardo, ja que coincideix amb la famosa afirmació del personatge de Giuseppe Tomasi, quan explicava que “si volem que tot continuï com està, necessitem que tot canviï”. Que tot continuï com està, però, representa una oportunitat perduda d’establir un sistema educatiu modern i que posi les bases d’una millora necessària que repercuteixi en els ciutadans del futur. I així, assistirem amb tristesa a l’autocerimònia de lliurament de medalles que ens espera la setmana propera, mentre a les aules, tot continuarà igual.
Joan Amorós i Salinas
Mestre
President de l’APDE
