Per Ricard Bofill: Diuen que segones parts mai van ser bones i també que l’excepció confirma la regla.
Diuen que Thomas Brenneck, ideòleg del projecte, va concebre la Menahan Street Band al seu apartament del carrer homònim com “un conjunt de soul amb influències etíops”, poc després de que, primer la sèrie ‘Ethiopiques’ i posteriorment Jim Jarmush, ajudessin a impulsar el renaixement del gran Mulatu Astatke. Idò ara diuen que explora nous paratges en una segona etapa excepcional.
Aquesta banda instrumental de Brooklyn, establerta al segell Dunham Records, filial de Daptone, està formada per amics que han estat darrerament jugant a això del funk en diferents però vinculades formacions. Si trobau que ha passat massa temps entre el seu àlbum de debut, el magnífic Make the road by walking (2008), i The Crossing (2012) és perque han estat bastant ocupats en altres projectes: a més de conduir el remarcable treball the Charles Bradley “No Time For Dreaming” (2011) els seus membres figuren en plantilles de la mida de El Michels Affair, The Dap-Kings, Antibalas o The Budos Band, gent que no ha estat fent ganxet precisament aquests quatre anys.
Aquell primer treball ja mostrava veneració cap a les grans bandes sonores dels anys setanta, com tampoc són un secret les influències -més que directes- del mestratge d’Isaac Hayes o de les peces més orquestrades de Curtis Mayfield, per posar alguns exemples. A The Crossing, a més, hi trobem un so més ombriu, abstracte i sofisticat –en el sentit positiu de la paraula–, en part gràcies a l’ús de nous instruments com el sintetitzador o l’auto-arpa, que recorda a les produccions pròpies de David Axelrod mesclades amb algun que altre polsós solpost morriconià.
Fonaments clars, la imatgeria sonora es basa en deu peces –més un outro– que caminen sense urgència, èpiques i hipnòtiques, molt riques en matisos. La secció de vent, sempre impecable, es consolida en la tasca narrativa i, juntament amb les melodies del teclat, evoquen paisatges cinematogràfics a cada fraseig. La rítmica, ben marcada, ens enquadra aquestes imatges meticulosament en un contingut i addictiu groove.
La MSB fa una música emocionant i The Crossing és un recomanable disc de SOUL, així, en majúscules, encara que soni a jazz, a JB’s, a dub, a hip-hop i a spaghetti western.