No hi ha una explicació mai prou clara de quasi res, o de molt poques coses que sempre s’escapen del nostre enteniment, de la nostra tessitura mental, del nostre parallamps de la consciència, però és una gran sort que l’erotisme també insemina els diccionaris de la llengua, fins i tot els de les llengües mortes o a punt de morir, i, de primeres, en masculinitza la seua definició, ara sí, amb més rigor explicatiu i aclaridor, acceptant-ne de seguida la deriva femenina del gènere gramatical, i ho fa en el cas que jo consult, el Diccionari de la Llengua Catalana, com a inclinació, tendència, en tot allò que suscita l’impuls sexual. La qualitat d’eròtic, però, no necessita en principi del recurs intendent de la quantitat, i s’explica de meravella amb la simple menció, a la qual no li caldrien ni paraules, de l’erotisme d’un gest, d’una forma.
El passat desembre del 2021, tan prop i ja tan lluny, va aparèixer un llibre escrit per una dona que no va moure muntanyes, però sí la major part dels principis més elementals, més singulars, més íntims, i, a vegades, fins i tot, com si es tractàs dels béns del nostre més gran poeta, uns principis dels més incompartibles, i sobre els quals la naturalesa humana resisteix i hi continua a la recerca d’acabar sent bastant millor de com és, o de com s’hi creu ser: Lou Andreas-Salomé (1861-1937), pensadora, escriptora i intel·lectual que va anar a contracorrent, fins i tot, i més que res, pel mateix fet de ser dona, i que ha acabat sent un fetitxe i un inamagable estendart de l’inconformisme lliure i, per tant, mai acceptat per l’estat de coses que la societat oficiosa obliga a mantenir, caigui qui caigui, passi el que passi.
L’erotisme (Edicions de la ela geminada, Girona, 2021), ha estat traduït i prologat per Anna Punsoda (Barcelona, 1985) amb un efectisme mesurat i lúcid: En cada autor hi ha una sensació anterior al discurs teòric que preval per sobre de qualsevol cosa. I és que, en el cas que ens ocupa, el desglossament de l’erotisme va molt més enllà de l’experiència resolta en el laboratori de la ciència i de l’estudi filosòfic del primer tram del segle XX, ja que el llibre va publicar-se el 1910, i s’encomanarà a un joc privat de la consciència en les seues múltiples interpretacions personals, individualíssimes, per cert, i, a vegades, resoltes, o potser no tant, de manera compartida, corporalment i anímica: Perquè encara que sembli que estiguem plens de l’altre, del que estem plens és del nostre propi estat, i això, com passa amb les intoxicacions, no ens fa gens capaços de tractar res objectivament. L’objecte eròtic és el desencadenant de l’excitació: com un so o un perfum que ve de fora, pot aparèixer-nos després en somnis i produir móns sencers. Els amants valoren si congenien o no de manera completament instintiva basant-se en aquest principi: si el seu vincle els fa o no més productius a nivell físic i espiritual, un vincle que els permet alhora concentrar-se i descarregar-se l’un en l’altre, com en l’acte sexual passa de cos a cos. Si en comptes d’això es prenen massa seriosament les lloances hiperbòliques de l’altre, aleshores és quan experimenten la clàssica caiguda, tan dolorosa, dels núvols de la idealització -que qualsevol persona experimentada, alertant-los tot movent el cap, ja els haurà avançat, i a causa de la qual l’estúpida follia amorosa, encara que dugui joies d’or, torna a trobar-se com la Ventafocs. El pas del temps modifica i erosiona l’erotisme, la lògica il·lògica que és la lluita entre Eros i Tànatos dins de cadascú, just com un penyassegat contra el qual s’hi estampen les onades i el vent, però conserva alguna essència de dramàtica naturalesa alterada i alterable per les circumstàncies i pel jo que es troba amb l’altre i amb els altres i amb ningú: I és a la ment, en tant que òrgan superior que reuneix la diversitat dels altres òrgans, on la voluntat de poder de l’erotisme troba el seu eco. D’alguna manera, la pura existència de la ment ja fa realitat els seus desitjos més ambiciosos perquè, per poder arribar a tot arreu des del seu nucli unificador, ha de passar pel sexe, encara que només ho faci com uns focs artificials. O sigui, com una il·lusió.
Lou Andreas-Salomé era filla d’un general de l’exèrcit tsarista, d’orígens alemanys, i la mare era alemanya d’orígens holandesos, i ella havia nascut a Sant Petersburg, i de molt jove havia patit l’experiència de deixar de ser qui era, per tal de voler tornar a ser qui volia. Jove i bella, una mica com no ser del món. Hereva cronòlogica de tots els romanticismes que desembocarien en els daltabaixos del segle XX, no se n’amagava de la seua insubornable clarividència: Que l’amor ens faci creatius més enllà de les nostres capacitats el converteix en un símbol de totes les nostres recerques, no només pel que fa a l’objecte del nostre amor sinó també de tota l’elevació a què aspirem.
La lectura d’aquest llibre m’ha dut a una pel·lícula vista ja fa molts anys: Más allá del bien y del mal (Al di la’ del bene e del male), dirigida per Liliana Cavani, el 1977. La protagonista era Dominique Sanda (París, 1951) i feia de Lou Andreas-Salomé, per descomptat. El títol de la pel·lícula coincideix per força amb un dels textos emblemàtics del filòsof incombustible i boig que va ser Friedrich Nietzsche (1844-1900). En aquells temps de transició pura i dura, quan érem joves i tot semblava que s’hauria de canviar per a fer millor el món, era una pel·lícula que s’havia de veure i avui en dia crec que no li faria mal a ningú de recuperar-la i de fruir-ne dels 127 minuts complets que dura. Perquè tota vida només és un miracle que va desplegant el seu miracle contínuament. Per sort seguim encara una mica amb Lou Andreas-Salomé, amb els seus llargs i fecunds contactes amorosos, o amb la correspondència que va mantenir amb Rainer Maria Rilke (1875-1926), o gaudim de la seua relació com a deixeble capdavantera de Sigmund Freud (1856-1939), o amb tants altres aspectes i figures humanes que la voltaren, en podríem seguir parlant, però pens que serà millor acabar aquesta col·laboració amb el record de la nefasta entrada de la Gestapo nazi a la casa on va morir, a Göttingen, el 1937, i de la destrucció consegüent de la seua biblioteca (en bona part cedida en custòdia pel creador de la psicoanàlisi, que ja s’havia hagut d’exiliar a Londres), i dels seus papers més íntims i personals, i de tot el que mai se sabrà que es va perdre aquell dia.
Per Bartomeu Ribes
