La pregunta pot semblar retòrica. De fet, ho és. Tenim tendència a pensar que els drets que actualment tenim reconeguts sempre ho han estat, i que no hi ha canvis regressius. Aquesta sensació resulta especialment clara i llampant entre la població més jove. Quant millor s’ha viscut, més tendència hi ha a pensar que sempre s’ha de viure igual de bé. I això val per als drets que hom té reconeguts.
Ocorre, emperò, que cada dia ens arriben notícies en clau regressiva. El Tribunal Suprem dels Estats Units, per exemple, ha revertir una sentència dels anys setanta que reconeixia arreu el dret a l’avortament. Ara cada estat podrà fer el que trobi, en legislació sobre aquesta qüestió. Des del punt de vista de l’autodeterminació dels estats, aquests hi surten guanyant. Des de la perspectiva dels drets civils, en general, ocorre al contrari. I, si això passa a la Meca del liberalisme mundial, què no ha de poder passar en altres llocs del planeta?
A Europa resulta del tot evident, en alguns estats, la regressió en relació al reconeixement dels drets dels ciutadans. S’ha parlat molt, durant aquests darrers anys, de la manca de defensa dels valors europeus compartits a estats de l’Est com Polònia o Hongria. De fet, s’ha discutit molt, a Brussel·les i a Estrasburg, sobre els estàndards democràtics d’aquests dos estats. I, a Espanya, sense anar més lluny, es produeixen escàndols que a qualsevol país democràtic farien caure les més altes instàncies de l’Estat, i se salden amb el cessament d’una segona fila política. I ja no se’n parla més.
Els drets aconseguits a còpia d’esforç, de suor i llàgrimes (i, de vegades, de vides humanes) no s’han de donar mai per solidificats, mai per consolidats, mai per estabilitzats permanentment. Els drets civils s’han de lluitar sempre, si no volem que se’ns escolin com aigua entre les mans.