El futur dels kurds exiliats a Suècia i a Finlàndia sembla que, finalment, ha quedat en mans dels sistemes judicials dels dos països nòrdics. Encara sort. L’episodi arranca de la petició de Suècia i de Finlàndia, avalada molt majoritàriament per ambdós parlaments, d’entrar a l’OTAN. La petició es produeix, com tothom sap, arran de la guerra perpetrada per Rússia sobre territori ucraïnès. La invasió russa ha generat inquietud entre tots els vesins i països que fins ara havien estat neutrals (i que se n’havien ufanat públicament) ara demanen l’ingrés a l’OTAN per assegurar-se un paraigües davant una possible invasió.
I aquí entra en joc Turquia. Com que tant Suècia com Finlàndia acullen exiliats kurds, perseguits a Turquia per raons polítiques, Turquia, membre de l’OTAN, reclama als que volen entrar al club que els retornin els exiliats. Del que ha transcendit fins ara, sabem que Suècia i Finlàndia diuen que sí, després d’una reunió de més de tres hores, amb el secretari general de l’OTAN de mediador… Però, posteriorment, hi afegeixen que «s’haurà de fer d’acord amb la justícia» d’ambdós països nòrdics. Dit d’una altra manera: el govern transigeix al xantatge turc, però deixa en mans dels jutges el fet d’extradir o no els exiliats kurds a aquests dos països nòrdics.
Com que els països nòrdics tenen una llarga tradició democràtica, i com que es troben entre els que més defensen la divisió de poders -base de qualsevol sistema democràtic-, podem suposar que no hi ha gaire perill, ara mateix, que hi hagi extradicions cap a Turquia. A l’inrevés, la cosa no tendria color: si el govern turc es comprometia a expulsar refugiats o exiliats, govern i jutges ballarien al mateix compàs, sense cap mena de dubte. Però a Escandinàvia es gaudeix d’una llarga tradició democràtica. Que, esperem-ho, hauria de servir per evitar extradir refugiats kurds cap a Turquia.
Bernat Joan i Marí