Si passes dels trenta-cinc ja pots ser un caníbal, un cavernícola, un copròfag o un votant de VOX, que el teu entorn recolzarà i justificarà els teus comportaments. Però ai de tu si rondes els vint anys i no saps fer sola la declaració d’hisenda, que ben aviat vindran a recordar-te que els joves d’ara sou incompetents, impetuosos, irreflexius, ganduls, egoistes, irresponsables, maleducats i bruts, que les mares (gallines!) us malcrien i que els pares (helicòpters!) han perdut l’autoritat que sempre havien tingut. Allà on hi hagi un grup d’adults, podrà sentir-se el lament sobre la falta de valors de la joventut, la seva inconstància, la manca d’atenció, el passotisme. Hi ha qui manté aquest discurs tot i saber que això mateix s’havia dit fa tres o quatre dècades sobre la seva generació, i que savis com Horaci, Aristòtil o Plató havien dedicat, insult amunt, insult avall, les mateixes paraules sobre els nois i les noies de l’antiguitat.
És pitjor la generació dels que avui s’apropen a la vintena que la dels que rondem els cinquanta? Tirem la vista enrere. Recordo que el meu pare enrotllava un feix de bitllets amb una goma de pollastre, els ficava dins d’una capsa de pantis Marie Claire que embolicava amb paper de regal i, per últim, ho posava dins d’una bossa de la nostra botiga. “Ves al banc i digues que ho ingressin al meu compte corrent”. Jo memoritzava el que havia de dir, perquè als set o vuit anys no sabia què era ni un ingrés ni un compte corrent. Temps després, poques vegades em van poder acompanyar a resoldre tràmits del dia a dia, com ara anar al metge o emplenar la matrícula de l’institut. Com succeïa amb moltes de les meves amistats, la jornada laboral dels pares no els permetia dedicar-se a gairebé res més que a treballar de sol a sol. Els termes conciliació laboral o permís maternal encara no constaven al vocabulari, així que cadascú s’espavilava com podia. Un bon grapat dels meus amics van començar a treballar a l’edat de catorze anys. A un conegut se li va empassar la cama la trituradora del camió d’escombraries en el que treballava a la nit. Algunes companyes es guanyaven uns diners fent de gogos de discoteca o com a hostesses de congressos on les faldes eren curtíssimes i els escots interminables.
Els que érem joves a la dècada dels vuitanta ens vam veure en situacions que, per la nostra edat, no podíem afrontar. Desconeixedors com érem del lèxic administratiu, de la paperassa, dels codis de comportament més enllà del carreró on ens havíem criat i, en definitiva, del llenguatge no escrit de les persones adultes, en nombroses ocasions ens van prendre el pèl, ens van tractar malament, ens van humiliar i, de vegades, ens van estafar.
El fet que avui dia mares i pares puguin dedicar més temps als seus fills i filles és una bona notícia: el jovent ja no es veu abocat a la vida adulta d’una forma tan brusca i precoç. Però com que al món ha d’haver-hi de tot, n’hi ha que, lluny d’alegrar-se’n, es queixen d’una suposada manca d’autonomia i parlen de sobreprotecció, terme que sovint perd el seu significat i s’utilitza per criticar les famílies que estimen i acompanyen els seus fills.
Per reforçar la seva postura, argumentaran que els nois i noies d’ara són molt pitjors perquè es distreuen massa amb internet i les pantalletes. No recorden que a la nostra època es deia que ens pervertia la televisió, no saben que la generació anterior va culpar el jovent de llegir massa còmics…i així fins el principi de la humanitat
Oti Corona
Per reforçar la seva postura, argumentaran que els nois i noies d’ara són molt pitjors perquè es distreuen massa amb internet i les pantalletes. No recorden que a la nostra època es deia que ens pervertia la televisió, no saben que la generació anterior va culpar el jovent de llegir massa còmics…i així fins el principi de la humanitat, quan algú veuria amb mals ulls que la jovenalla baixés dels arbres per caminar a dues potes. És a dir, que els joves porten des que el món és món destruint els ciments de les civilitzacions.
Se m’acut que en lloc d’estigmatitzar el jovent, faríem bé de donar-los un cop de mà davant la societat atrotinada que els queda en herència. No és culpa seva que l’habitatge s’hagi convertit en un bé de consum, en comptes de ser un dret fonamental, com no ho és la injustícia que suposa no poder pagar un lloguer ni ajuntant dos sous. I millor no parlar de la feinada que tindran per redreçar –si encara és possible– el desastre mediambiental en que ens trobem immersos.
Que sí, que quan veus passar una jove amb aquella empanadassa mental, aquell cul mig a l’aire, vista clavada al mòbil, grenyes i arrossegament de peus no es pot evitar sentir una esgarrifança i molta por pel futur. Si fa no fa, la mateixa por i la mateixa esgarrifança que algú va sentir en veure’ns a nosaltres, dècades enrere.
I aquí estem.