Moren Irene Papas i Jean-Luc Godard, i mor també el nostre carlí de luxe, el pintor Erwin Bechtold, i, tanmateix, les tropes de Putin continuen esguerrant una mica més encara la realitat tan malformada que tenim per totes bandes, on sigui que hi mirem. Fer la guerra no és un joc entretengut per a la tan poc considerada bondat humana, ni val de gaire tampoc per a millorar la pròpia quota de pantalla dels dictadors que la declaren. D’on li ve la mala cara que fa sempre, enc que rigui, al camarada Vladimir? Pens que de la descomposició del sistema social, polític i econòmic que va fer fallida lamentable, per al meu criteri particular, després d’una molt costosa naixença entre guerres i lluites dels que sí tenien raó de voler canviar el món, però el van polvoritzar i llençar al magatzem dels impossibles, com ja sabem, ara prou superpoblat i més estibat que mai de malures endèmiques, anostrades no se sap com, o de la més última generació, no importa que siguin creades en laboratori secret per a persones impressionables, per a animals en vies d’extinció, o per a coses mig banals, de les sense encara catalogar a les enciclopèdies que pul·lulen per la xarxa. Què hi farem, si no es pot ni desclassificar la mentida com a notícia agrupada al poder? El poder vol la mentida i no la infravalora o la repudia, això mai li interessa de fer-ho clarament.
A la putinesca fantasia de la mort, la que s’ha posat de nou en marxa des del passat febrer, li don la culpa d’un malestar que afecta el pensament, en els seus nivells més bàsics i elementals, potser en els més primaris. Tal volta es tracta d’un problema personal, només meu i de ningú més, però no vaig massa errat si afirm que, d’un temps ençà, la claredat de les idees, la general, vull dir, s’ha fet molt espessa i de comprensió més que difícil per al comú dels mortals i també dels ferits pel desencant. Espès, el món se’n va a la guerra com qui se’n fot del llast terrible que això ens farà carregar a sobre. Ho coment, quan és a punt ja d’acabar-se una altra temporada turística, de les que tal vegada se’n parlarà, sobretot pel gruix dels visitants i per l’excés de les ja moltes contradiccions que això ens suposa a una illa com la nostra, no ho oblidem, tan fràgil, que ha tocat el cel i també, més d’una vegada, alguns purgatoris anticipadors de l’infern.
No mirar el propi malestar, i confondre-ho tot amb la felicitat perpètua, és una de les grans ingenuitats eivissenques que s’han sabut exportar com a reclam de la desconnexió que la platja, el sol i la festa, és a dir, el cor de l’oci del nostre negoci, aconsegueixen d’oferir al tipus més general de vistants que ens arriben.
I la guerra de Putin, què hi té a veure amb tot això? No és com un disbarat inventat per Donald Trump i emès en hora punta per la cadena líder del seu regne del gran capital? Cans amb cans, dèiem a Vila i encontorns, i n’hi ha bibliografia.
Però me deixaré arrossegar per l’enyorança d’una mort menys bèl·licosa, però que també va ser terrible, estranyament pròxima pels casuals de la literatura, final com totes i, especialment com les que s’estan produint a Ucraïna, crec que imperdonable i efecte d’un atzar maligne i prou cruel. El poeta, filòleg i traductor mallorquí Joan Manuel Pérez i Pinya (1963-2022), va morir el passat mes de maig d’un càncer de pulmó.
Era un coneixedor potent i entusiasta de l’obra de Gabriel Ferrater i, sens dubte, els seus anàlisis sobre l’autor de Les dones i els dies són i continuaran sent d’obligada visita lectora. Enguany mateix havia publicat el seu segon llibre de versos, Fauna mutilada (Lleonard Muntaner editor, Palma, 2022), un excel·lent compendi de saviesa formal i lliure, hereva del més pur classicisme empeltat de la raó agosarada de qui se sent capaç d’observar amb admiració la tradició com a ruptura i com a fruit de l’entusiasme creador que no té fi:
Sabeu el crostam aquell que un s’arrenca
prest d’una ferida bans de guarir?
La mort putinesca, però, no té plaça a la poesia que ens agrada, ni crec que l’acabi tenint mai, ni que sigui per obligació de decrets, ni per l’ús de la força més bruta. Així acaba Joan Manuel Pérez i Pinya el seu [Primer d’octubre. Una altra oda], i ben establerta, en la seua escala molt particular, pot quedar la correspondència entre la repressió de qui la rep i la de qui la promou i la fa un atemptat més, dels molts i tants que ja n’hi ha, i n’hi ha hagut, però no voldrem que més n’hi hagi, contra els drets humans:
Potser mereixes
només això, la fòbia
que arreu tu sembres,
que per fi algú et digui
sit tibi terra grauis.
Per Bartomeu Ribes