Havia pensat escriure aquest article des de la ràbia més profunda. El que les feministes duim aguantant des de fa massa temps és esgotador i provoca sentiments d’indignació, enfuriament i exasperació difícils d’explicar amb paraules. A més, quan s’acosta el 25 de novembre, Dia internacional per a l’Eliminació de la violència envers les Dones, la informació es multiplica arreu, com és normal: a les xarxes socials, a la televisió, als diaris i a la ràdio, tothom recorda amb més freqüència la violència masclista, però no tota. Els discursos de blanquejament es segueixen sentint fins i tot en aquestes dates, amb esdeveniments que parlen de “gestació subrogada” o de “drets per a les treballadores sexuals”, retorçant el llenguatge i amb l’objectiu de manipular la nostra percepció de la realitat. És curiós que, quan parlam de llenguatge no sexista, els detractors només assenyalin la poca utilitat (sic) del desdoblament de les paraules (“nens i nenes”, “tots i totes”) i no vulguin veure la quantitat de termes misògins que acceptam cada dia a la nostra llengua.
Com deia, havia previst enfocar aquest text des de l’enuig que em causa tot el que ens passa, ahir i avui, aquí i arreu, a les dones. Podria posar molts exemples, però tenc molt recent el cas d’una dona que vaig conèixer fa unes setmanes a un dinar familiar: la seua filla estava a punt de sotmetre’s a una operació per extirpar-se els pits —una mutilació irreversible—, convençuda de voler-se anomenar en masculí i viure en un cos sotmès a drogues durant la resta de la seua vida. Una jove amb una intel·ligència per damunt de la mitjana i amb una diagnosi d’asperger. Una vida marcada, com la de tantes dones, pels estereotips sexistes i la violència dels homes, que ens condueixen fins i tot a perjudicar-nos a nosaltres mateixes per tal d’escapar-ne. Com altres “decisions” en una patriarcosocietat, la lliure elecció ni està ni se l’espera aquí. Mentrestant, la coneguda com a “llei trans” del Govern de l’Estat està promovent violència contra les dones i segueix els tràmits legals i per urgència. Perquè deu ser molt urgent furtar el debat social i voler-nos fer empassar una llei antifeminista i neoliberal, no vagi a ser que la gent se n’adoni que és antifeminista i reaccionària. La qual cosa, gràcies a la feina de moltes dones, s’està aconseguint. Faltarà tombar també tota la legislació autonòmica al respecte.
Deia més amunt que les dones acabam a vegades perjudicant-nos a nosaltres mateixes per escapar de l’opressió dels homes. I això em fa pensar en dues reflexions d’Andrea Dworkin, feminista radical nascuda en 1946 a Nova Jersey i morta el 2005. Dworkin assegurava, entre moltes altres coses, que la por que el patriarcat ens inocula a les dones és clau i que, en base a aquesta por, som capaces de renunciar a una part de la nostra llibertat per obtenir una certa protecció dels homes (Right-wing Women, 1983). I, ja que hi som, per què no ser nosaltres mateixes allò que ens pot protegir? Per què no escapar dels mandats patriarcals si podem fer-ho? Seria tan fàcil com renunciar a la nostra realitat material de dones i entrar en el joc de les identitats de gènere. Què pot anar malament? D’altra banda, Dworkin també diu, quan parla sobre transsexualitat, que “vist el poc coneixement que tenim sobre la identitat sexual, i que els psiquiatres estan compromesos amb la propagació de l’estructura cultural tal i com és, seria prematur i no molt intel·ligent acceptar el judici psiquiàtric que la transsexualitat és causada per una socialització fallida. El més probable és que la transsexualitat sigui causada per una societat fallida” (Woman Hating, 1974).
Una societat fallida que condemna les dones a l’opressió dels estereotips sexistes i a la violència. Perquè les dones som l’alteritat dins de la societat. Mentre els homes representen allò universal, les dones, pel fet de no ser homes, som éssers aliens, definides des d’una visió androcèntrica i en base a construccions culturals diverses però que comparteixen elements misògins comuns. Les dones no som “suficients” tal com som, necessitam accessoris externs, embalatges, disfresses. Elements externs que ens facin emmotllables i que ens acostumin a concentrar les nostres energies en agradar els homes o en ocultar-nos a aquells que no tenen “dret” sobre nosaltres. Algunes dones aconsegueixen desfer-se d’aquest adoctrinament, no sense conseqüències; altres, no del tot o en absolut. Per a totes elles, el feminisme és el camí de l’emancipació. Per això hem de recordar Andrea Dworkin i totes les feministes radicals que ens han ajudat a altres dones a obrir els ulls i ens salven la vida, a vegades de manera figurada, d’altres, literalment. Ens fan canviar la nostra visió del món, ens permeten pensar en un món fet per i per a nosaltres, les dones. Ens il·luminen, en definitiva, l’existència, perquè es tracta d’això: el feminisme és llum, raciocini i humanisme. En una societat feminista no hi hauria lloc per als postulats androcèntrics masclistes.
Deixant de banda, però, les lleis que ara ens ocupen i preocupen (voldria dir moltes coses també de la llei coneguda com a del “només sí és sí”, però no ho faré avui), m’agradaria seguir parlant de feministes, aquesta vegada de feministes actuals i, ja que hi som, de casa. Per exemple, de la mallorquina Anna Prats, ja que gràcies a ella i a d’altres feministes radicals vaig començar a llegir n’Andrea Dworkin. Al seu blog (https://dworkinista.wordpress.com), n’Anna també ens acosta la veu de feministes tan imprescindibles com Sheila Jeffreys, Catharine MacKinnon, Alix Dobkin o Mary Daly, autores que parlen de la nostra realitat com a dones i de les nostres vivències en una societat misògina dominada pels homes. Els textos de n’Anna Prats són sempre molt encertats, i també el que diu al seu podcast (@vocesdematria), als seus vídeos i en general a les seues xarxes socials. Les seues afirmacions solen provocar polèmica, com sempre ho fan els arguments que van a l’arrel de la nostra opressió. Així, aprofitant aquests dies, us convid a llegir autores feministes radicals: és essencial que coneguem pensadores amb les quals poder alimentar les nostres ments. Perquè per desfer-nos d’esquemes mentals patriarcals hem de tenir alternatives feministes amb les quals recolzar les nostres pròpies idees i pensaments. Seguir creant pensament feminista.
I perquè no hi ha sentiment més alliberador que reconèixer-nos. El reconeixement entre dones i de les nostres vivències és emancipador. Per això, l’article d’avui no l’escric ja des de la ràbia. L’escric com a una ocasió per a declarar el meu amor profund cap a les dones que m’han precedit i cap a les coetànies que, amb el seu exemple i el seu discurs, ens ajuden a l’emancipació individual i col·lectiva. No tenc paraules per expressar el meu agraïment a tots els vostres esforços per ser malgrat tot i tots, per expressar l’orgull que sent. Perquè l’amor entre nosaltres, les dones, només les dones, és un acte revolucionari.
Clàudia Cotaina Roselló
Les lleis no promouen violència, no et confonguis. Les que promouen la vilolència són les persones. En aquest cas són les persones masclistes que l’exerceixen sobre les dones i malauradament, entre elles també hi ha dones.