L’estratègia és la del calamar. Quan un depredador intenta cruspir-se’l, el calamar amolla un raig de tinta que enterboleix la visió de l’agressor. De manera que, si té una mica de sort, s’acaba escapolint de l’escomesa, per dir-ho com l’admirant Joaquim Maria Puyal. De vegades, el raig de tinta no s’amolla per evitar la mort a mans d’un depredador, sinó que es fa servir, senzillament, per amagar un fet. Per fer-lo passar per una altra cosa.
A les nostres illes, estam talment acostumats que es faci servir la qüestió lingüística per amagar d’altres qüestions. O, senzillament, per tergiversar fets. Això ocorre, per exemple, quan es diu que tenim manca de metges i d’altre personal sanitari per mor d’exigir un cert requisit de coneixement de llengua catalana. (Evidentment, que el coneixement del castellà sigui molt més obligatori no constitueix cap obstacle per a ningú, perquè ja se sap que tots els polonesos, irlandesos, tirolesos i japonesos saben espanyol com a parlants pràcticament nadius. O això diuen aquests dies per la ciutat de Cadis). Els sous baixos, la poca assignació a la insularitat, les dificultats en l’habitatge, etcètera no són res, comparat amb les dificultats que suposa treure’s un B2 de Llengua Catalana.
Una altra calamarada és l’expansió que s’ha donat al terme “terrorisme” en les últimes dècades. Quan es tracta de reprimir minories, això del terrorisme és una meravella. Així, pot acabar sent terrorisme una baralla de bar, que et ratllin el cotxe amb una clau o fins i tot que et facin anar al psicòleg a causa d’unes determinades “mirades d’odi”. Tot plegat em recorda aquells estudiants d’autorepressió dificultosa que es peguen perquè “m’ha mirat malament”.
I, així, en podríem anar desgranant un caramull. Fer ciutadans crítics (clucada d’ull al món educatiu) hauria de passar, precisament, perquè fossin capaços de distingir una tintada de calamar d’una notícia més o manco contrastable.
