S’ha de començar posant-li el títol a un escrit. I deixar que una part del títol no aparegui, que se quedi en una espècie d’anonimat o, millor encara, que s’ignori per sempre i ja està. Com si se li estàs buscant una determinació encara no aconseguida, des d’un primer plantejament mental que s’evadeix, talment ho fa un presoner de la seua presó, quan pot. Perquè un text és presoner de l’escriptura que el fa ser exactament com és, i no pas de cap altra manera. Sumen i resten, les paraules, entre elles, i vaticinen finalment un resultat, a voltes insurgent, i quasi exacte, gran sorpresa, al que d’elles se n’esperava. El títol d’un text podria ser com el fonament d’una casa que s’ha construït sense preveure que un terratrèmol la pot fer desaparèixer. Seria llavors el moment de posar-li el punt final, però ja és tard.
I quan és tard no s’escriu com es voldria, sinó com es pot, i tal vegada ni així. El rentat necessari del text que s’escriu, avui dia ha guanyat amb la higiene que permeten els ordinadors, tan desdramatitzats com asèptics a l’hora de les correccions. Crec que hi ha massa diferència entre escriure i no escriure, i pens que encara n’hi ha més entre escriure a mà, sobre un paper, amb llapis, amb bolígraf, que escriure des d’un teclat que connecta amb el cervell fet d’intel·ligència artificial d’un ordinador personal.
M’explicaré, com pugui, i per tal de seguir escrivint: a la pressa de saber llegir, perquè alguna vegada la vàrem tenir, li fa falta la lentitud de no parar mai d’aprendre a escriure, com quan li ensenyàvem, a la tia Pepeta, al seu nou pis de la Via Púnica, aquell devessell de lletres vocals i consonants mesclades sense aturador ni sentit, fins al final de la pàgina en blanc, i ja a punt de ser arrencada de la llibreta, gairebé com qui en replega una ofrena o en fa entrega d’un exvot promés. No cont cap mentida i la veritat fa de lluna i de sol, i ja són a punt de multiplicar-se les fogueres.
Així estam alguns de naltros, a vegades, sospirant de no ser exclosos d’aquells happy few a qui Stendhal dedicava les seues obres, dos segles després, pràcticament i a la teoria també. Perquè un llibre pot fer-se amb 1018 punts finals i no acabar mai. Me direu que això és més poesia que novel·la, però a qui li pot importar que ho sigui o que no?
Temps de dubtes incessants, que no convergeixen cap a la realitat, la qual va en una sola direcció, i s’ha tapat els ulls en preveure l’abisme que s’amaga rere algun l’endemà que és a l’abast de qui estira prou els dits i no li fa por de tocar el que no sap encara què.
Orientat per la lectura del nou llibre de Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), El sol i les fogueres (Tushita edicions, Barceona, 2023), me deix desorientar i me n’alegr a mitges: costa molt d’acabar un text que ja du títol i alguna trampa per a desacomplexar la vida rígida i mortal, tan pròpia dels humans que se’ns assemblen a tu i jo, la mateixa que l’art no tolera sense un brot de violència amortiguadora de la pau, aquella que es transforma en fugida a camp obert, a vegades. La contradicció és la poesia, de la mateixa manera que la poesia hauria de ser la dicció del bon silenci que ens agrada, i l’addicció, l’adjudicació de la felicitat a petites cullerades, perquè no se’ns pugi al cap com una droga perjudicial. Perquè el que hi ha en el bosc és el que hi passa.
El títol del llibre d’en Perejaume me va fer tornar a una novel·la de Cesare Pavese, La lluna i les fogueres (Edicions 62, Barcelona, 1978), llegida fa molts anys, i que he admirat pens que amb més gust i fins i tot amb algunes noves sorpreses que el temps passat, quaranta-quatre anys per a ser mig precisos, ajuda a acceptar com a regals del destí que no sempre es repeteix de manera profitosa, posem que més de dues vegades i ja està. En la traducció de Maria Aurèlia Capmany: Va fer tallar sarments de la vinya i la vam cobrir fins que n’hi va haver prou. Després hi vam tirar benzina i vam calar foc. A migdia era tota cendres. L’any passat encara hi havia el senyal, com el llit d’una foguera.
Bartomeu Ribes
