Els pagesos, llauradors o, amb fent servir una paraula més literària, els camperols, homes i dones, protesten traient dels camps els seus tractors i posant-los a les carreteres. Els fan servir de mitjà de transport i d’embalum amb el qual col·lapsar i tallar les vies per fer-se sentir. Els tractors s’han erigit en símbol, l’eina agrícola que representa la gent del camp.
El tractor és també el resultat d’un procés d’introducció de les capacitats tècniques de la indústria que anomenam mecanització. Des de que, expulsats Adam i Eva del Paradís, s’hagueren de guanyar el sustent diari amb la suor dels seus fronts o, el que és quasi el mateix, des del Neolític, les innovacions en agricultura no han cessat mai. El segle XX, arran de les possibilitats que oferia el treball industrial del metall, va conèixer la invenció i difusió del tractor i altres màquines a ell adaptables (arades, fresses…) o específiques (segadores, empacadores…). Al mateix temps es posaven a disposició adobs químics que milloraven els fems d’origen animal.
Aquesta mecanització requeria d’inversions importants que només una part de la gent del camp es podia permetre. De fet, només era a l’abast dels propietaris de terres que orientaven la seua producció al proveïment dels mercats. La resta de productors, aquells als quals no els arribava la bossa per adquirir maquinària capdavantera, havien de continuar sembrant i collint amb els mitjans al seu abast, cada vegada més antiquats, ineficients i cars respecte d’aquells altres més moderns.
Les màquines deixaren sense feina la gran quantitat de bracers o jornalers que eren necessaris a l’agricultura menys mecanitzada. Aquesta gent del camp sense feina va formar les primeres onades migratòries cap a la ciutat, on la indústria creixent es oferia llocs de feina a les fàbriques. Podem situar-nos a qualsevol dècada del segle XX i fins i tot de la segona meitat del XIX perquè aquest va ser un procés desigual per regions geogràfiques. A Espanya, els anys cinquanta n’és la dècada paradigmàtica.
La mecanització era certament una opció cara, però permetia produir més quantitat i posar al mercat un producte més barat. Cereals, fruites, hortalisses i derivats com l’oli produïts mitjançant l’ús de màquines modernes i adobs químics a finques especialitzades anaven fent més i més inviable la producció dels camperols amb menys capacitat de mecanització i que, per tant, havien de pagar bracers a jornals més cars. Així, la mecanització arruïnava molts pagesos mentre apuntava cap a una agricultura molt especialitzada i plenament industrialitzada, molt depenent de la indústria, del combustible, dels adobs i dels plaguicides.
El procés no té fi. La constant investigació continua tecnificant l’agricultura, la globalització o mundialització l’ha implantat arreu i permet transportar-ne les collites d’un cap a l’altre del món. I tot això mantenint uns preus barats o, en tot cas, més barats que la producció que poden posar al mercat la gent del camp menys tecnificada. A la Unió Europea les subvencions al sector agrícola haurien de permetre compensar aquest dèficit estructural però clarament no ho aconsegueixen, o no del tot, com és bo de veure.
El resultat és que aquesta industrialització deixa molta i molta gent del camp sense possibilitat d’accés al mercat perquè els preus a què han de vendre per subsistir són massa elevats en comparació amb els de l’agricultura supertecnificada i globalitzada. A Europa, els pagesos posats contra les cordes treuen els tractors a les carreteres i a Àfrica, els joves pugen a bord de fràgils embarcacions i se’n van. És clar que també els impulsa la inestabilitat política, però mentrestant aquí els miram amb rezel sense entendre que tots estam dins del mateix mecanisme pervers.
Per saber-ne més: Marcel Mazoyer i Laurence Rodart, Historia de las agriculturas del mundo: del Neolítico a la crisis contemporánea (2016, primera edició en francès, 1997).
Antoni Ferrer Abárzuza