L’altre dia vaig preparar unes penques o tronxos de cols arrebossats. És una d’aquelles receptes que em recorden la meua infància perquè la mare ens en feia a mi i al meu germà per sopar. Aprofitava les fulles de les bledes per fer una coca o un bullit i ens guardava els tronxos perquè sabia que ens encantaven. La recepta és ben senzilla: una vegada bullits, se salen, es passen per ou i farina o pa ratllat i es fregeixen en abundant oli. També es poden farcir, normalment de pernil i formatge: s’empren dos tronxos com si fossin dues llesques de pa, es tanquen, es passen per la mateixa mescla i a fregir.
En realitat, però, l’objectiu d’aquest article no era compartir la recepta de les penques arrebossades, sinó reflexionar al voltant d’allò que avui en dia anomenam cuina d’aprofitament. I és que mentre fregia les penques em vaig adonar que hem hagut de posar un nom al que s’ha fet tota la vida per aprofitar el que hi havia al rebost o el que donava l’hort a cada temporada.
Segons la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura) es llencen 1300 tones d’aliments a l’any, una xifra que representa gairebé un terç de la producció alimentària mundial. Mentre molts països del sud global passen fam, els països del nord opulent són els que més menjar tiren.
Darrere d’aquest malbaratament alimentari hi ha moltes causes: ens manca temps i destresa per planificar les compres, no tenim en compte dates de caducitat, no sabem cuinar certs aliments o alguna part d’aquestos, etc. Però sens dubte, el fet de viure en uns temps en els quals no ens falta de res, que tenim una botiga a cada cantonada, que ens serveixen menjar calentó a domicili si no volem cuinar i que la premissa capitalista de comprar-llençar-comprar s’aplica tant a electrodomèstics com a tomates, fa que no ens paregui un crim tirar un plat de ciurons al fems. I ho consider una derrota més del sistema i també de la Humanitat.
Cada poc temps apareix una nova campanya per evitar perdre els aliments des d’oenagés, administracions i entitats privades per recordar-nos que si un plàtan ha tornat marró, podem fer-hi un bescuit o gelats. Gastam sous per explicar a la gent el que és de sentit comú, que tot i que diuen que és el més comú dels sentits, jo en tenc els meus dubtes.
Moltíssimes receptes que formen part dels repertoris de cuina tradicional ara han passat a formar part de llibrets finançats per evitar el malbaratament alimentari sota el nom de cuina d’aprofitament. I jo em pregunt: no és la cuina d’aprofitament cuina i ja està? Saber que el pa que torna dur pots aprofitar-lo per fregir i afegir a una sopa, que les sopris d’una carn rostida poden ser canelons o croquetes, que pots fer brou amb una carcassa de pollastre o les espines de qualsevol peix, que si les tomates han tornat massa madures pots fer-ne salsa, que si tens una pebrera trista i sola a la nevera la pots escalivar per acompanyar qualsevol plat…
En aquesta era de l’opulència i la globalització, en què hem perdut de vista el nostre paisatge i patrimoni gastronòmics, en què no sabem casar nutrició i sostenibilitat, on és més fàcil demanar una pizza que coure una patata, en la qual menjam maduixes tot l’any, no necessitam la cuina d’aprofitament: necessitam, simplement, cuinar. El nom, en realitat, és el de menys.
Marina Ribas Torres