El temps és una sala d’espera plena d’espai. Cine de l’època, encara, i una altra volta més muda que abans, filmat sobre el cine que no hem vist i potser mai no veurem: descontextualització del futur?
Va escriure Chamfort (1741-1794) que és mester de saber realitzar les bagatel·les que ens demana el nostre caràcter, i no s’estava referint a cap fotesa l’il·lustre epigramàtic a qui Nietzsche va comparar amb els millors dels grecs que posaren les primeres pedres més sòlides del nostre pensament. Perquè el temps és el principi de l’afirmació negada, el temps ens descriu algun determinat panorama que no sempre apreciam ni tenim prou en compte. Per exemple, que avui és dia tretze i ja duc escrites més de tretze paraules. Per exemple, que he llegit amb gust i amb ganes el llibre, amb títol llarg, però frenèticament explicatiu i aclaridor: Fletxes que ja no pertanyen a l’arc (Editorial Afers, Catarroja-Barcelona-Palma, 2023), de l’amic i pluriartista, però de qui en molts de casos sols en sabíem algun dels seus múltiples aspectes creatius, el barceloní mudat i adaptat a Eivissa a qui coneixem, saludam i estimam com en Carles Fabregat.
Què dir-ne d’una persona sorprenent que no es deixa sorprendre a si mateix quan escriu i pensa i continua anant-se’n cap on només ell sabia que ja se n’hi anava o se n’hi hauria d’anar? No sé si és símptoma de bona sort el pensar en l’atzar de les xifres que ens acompanyen alguns dies per la vida. Un any viscut, sense escriure, sense escriure res, és molt o poc? Qui el podria suportar?
Una estació literària i pandèmica com la que vàrem haver de patir, cent anys després de la I Guerra Mundial, i on encara hi som, alerta, a l’inici d’aquesta vintena del nostre estranyíssim i nou segle, ha tengut res de bo? Tanmateix, farem una parada obligatòria: l’aforisme és el més breu dels gèneres literaris que hi ha. O, ja que hi som, recordem Gracián, ja que vàrem ser educats en la immersió castellana, la que el tardofranquisme barroer emmascarava amb la lletra feta pràcticament ciència oculta, i parangó de la inconsciència on la moral sempre xocava amb l’ordre, i de postres amb la força superior que encara reclama, com des de la desaparició dels homes de Neandertal, el seu lloc de privilegi.
De què ens serveixen, encara, la paraula o el silenci, sense història? Com cau l’aubercoc madur de l’aubercoquer que va néixer per ventura, així l’aforisme que volia haver-se d’expressar i ho va ser. L’aforisme madura gairebé sense haver-se de plantar a la terra, i tot i que no neix per generació espontània, prou s’assembla, i fins ens subverteix, com els miracles i l’encís que a voltes passa per algun dels carrers on també hi passàvem naltros, i ens hi hem fixat i això no s’oblida de fàcil manera. L’aforisme, no és massa breu per a un segle vintiunè que s’escapa i no hi és ben bé del tot, potser no hi és gens, mica, on tocaria que hi fos?
Sabem de quin mal patim, l’ofensa és quan un altre ens ho confirma. Andrew Hui, a la seua Teoría del aforismo. De Confucio a Twitter (Ediciones Cátedra, Madrid, 2021), ens posa una mica en antecedents: Partiendo de las ruinas, empecé a pensar en los fragmentos, y los fragmentos me llevaron a pensar sobre los aforismos. Luego empecé a interesarme por la arquitectónica de la cultura y por cómo se transmiten los textos literarios a lo largo del tiempo. Ahora estoy interesado en la disolución del pensamiento arquitectónico y su atomización en el seno de la forma literaria. En otras palabras, me interesa cómo los sistemas se deshacen en fragmentos.
O expressat a la manera feliçment aconseguida per Carles Fabregat: La ignorància ho és quan es pretén compensar amb una capa de superbia. Llarga vida als aforismes i la més gran enhorabona a l’autor d’aquest llibre que no us heu de perdre.
Bartomeu Ribes