«Que al Cel mus trobam tots»: Crònica d’una jornada de Tot Sants a Corona

@D.V./ El cementeri de Corona és molt petit. Té tres blocs de nínxols i aquest migdia ja estan tots guarnits amb els seus preceptius rams de flors. El cementeri de Corona és com el poble que l’acull: petit i tothom es coneix. Donant una ullada als cognoms dibuixats en els marbres, es constata que aquesta parròquia és pròdiga en Boneds, Costes i Rieres. Pocs Turs, escassíssims Escandells i Torres, i ni un Marí. I passejant entre aquests Riera Costa, Costa Tur, Boned Serra, Costa Costa, Boned Costa o Tur Boned, un sospita que les converses que tots aquests vesins tenien quan eren vius també es reprodueixen d’alguna manera en aquesta llar comuna.

Una de les vesines que es troba complint el ritual de fer net el vidre que protegeix el nínxol i canviar les flors és na Cati Tur Boned: “Aquí estan el papà i la mamà” ens comenta, amb el Cristasol a les mans mentre la seva germana sosté els rams de flors. “És important mantenir el costum. La mamà ho feia sempre amb el papà. I ara ho fem per recordar a tots dos”. Na Cati comenta que la seva mare coneixia a tothom qui estava enterrat en aquest cementeri, però no és el seu cas: “A alguns els conec, però no tants com la mamà, que entrava aquí i et deia, aquest és en tal, o aquest és l’altre”.

En un altre nínxol, na Teresa Boned, acompanyada del seu marit, també compleix amb el ritual: “Aquí tenim a un tio del meu home i a la tia. Ahir vam anar al cementeri nou de Vila per posar flors als parents de la banda”. Teresa assegura que no abandonarà el costum de posar flors per Tot Sants “per res del món”, però es queixa del preu de les flors: “Les floristeries abusen. Comprar flors per tres nínxols ens ha costat 117 euros. S’aprofiten que és Tot Sants per pujar el preu. Jo estic pensant sembrar a casa”.

El mossènyer de Corona és un home bo 
Em disposo a abandonar el cementeri de Corona quan em trobo de cara a una cinquantena de persones majors del poble que arriben provinents de la Missa de Difunts. Encapçala la comitiva el mossènyer de la parròquia i entre el grup hi distingeixo l’alcaldessa de Sant Antoni, Pepita Gutiérrez, i el conseller d’Economia, Àlex Minchiotti. Parlem una estona dels cognoms. “Corona és zona de Costa i de Riera” comenta Gutiérrez, “Escandell i Planells són més de la zona de Sant Jordi, i el Ribas de Sant Agustí”, mentre que Minchiotti apunta que a Es Cubells hi abunda el cognom Marí. Un podria passar-se tot el matí parlant d’aquestes coses.

La comitiva entra al cementeri i el mossènyer pren la paraula per llegir el començament del capítol 21 de l’Apocalipsi: “Després vaig veure un cel nou i una terra nova, perquè el primer cel i la primera terra havien deixat d’existir, el mateix que el mar. Vaig veure, a més, la ciutat santa, la Nova Jerusalem, que baixava del cel, provinent de Déu, preparada com una núvia hermosament vestida per al seu promès. Vaig escoltar una veu potent que provenia del tro i deia: ‘Aquí, entre els éssers humans, està la casa de Déu! Ell estarà enmig d’ells, i ells seran el seu poble. Ell netejarà les llàgrimes dels seus ulls. I ja no hi haurà mort, ni plors, ni laments ni plors”.

Posteriorment, es resa un Parenostre i després del preceptiu ‘Amén’, el mossènyer remata l’oració amb la frase: “Que al cel mus trobam tots”. Després, els vesins inicien una animada i respectuosa tertúlia en el que cadascú es pregunta pels difunts de l’altre, i també s’intenten fer càlculs sobre quan tardaran a afegir-se als inquilins del cementeri: és a dir, es parla de salut. “La seva dona està estupenda”, “i el seu fill com està?”. Els majors, molts d’ells octogenaris, miren al seu voltant i saben que allà tenen a alguns companys de jocs i que cada nom és una cara i una història. Una de les persones més sol·licitades és el mossènyer, en Joan Riera, una persona de parlar calm i veu greu.

“La mort és dura però no té l’última paraula. Anar al cementeri és respectar la vida. Tenim aquí enterrats als éssers estimats però la seva vida no ha acabat, estan amb Déu com a plenitud de tot allò que és bo, en un cel que és símbol de tot allò bondadós que podem ser capaços de realitzar”. Li comento que m’ha agradat molt la seva frase ‘Que al cel mus trobam tots‘ i em respon: “Pens que tothom se salva. Jo no crec en Déu que condemna, sinó en un Déu de salvació”.

Mossènyer Riera és un home bo i, si se l’escolta, t’entren ganes de creure però, per desgràcia, la fe es té o no es té. Tot i això, abandono Corona amb l’ànim reconfortat i, veient a totes les persones majors visitant el cementeri, em dic que Cristina García Rodero hi podria fer un gran reportatge fotogràfic. Per desgràcia, cadascú dóna de di el que dóna, i jo només he pogut fer les fotografies que acompanyen aquest reportatge.