Tapam la calor forta que hi havia reflexada als termòmetres i a la nostra pell, amb una petita introducció, primerament, de la minúscula, i esperarem que augmenti, que ja aniria prou bé, baixada en avall de les temperatures. A la nit, previsors, començam a fer ús d’algun lleuger llençol que ens refugiï, a trenc d’alba, amb l’astúcia acollidora d’un frec a frec que no ens desperta del tot, però que ja ens avisa de la fi irreparable del descans horitzontal, reparador, ressuscitant i necessari. La petita mort del dormir, o perdre la consciència mentre tal vegada somiam, o ves a sebre què passa dins i fora d’on hi estam. Octubre finalitzant la seua defensa dels impossibles en un món capgirat per l’estratègia del no voler i del molt pitjor encara no poder, no poder voler el que es voldria: la condició humana en tensió, per contradiccions de base, i també de molta altura, en algunes ocasions. Perquè el mes d’octubre tapa l’estiu que s’ha acabat, que ja va acabar-se, tant si volem com si no. La passa és falsa i de complicada entesa, sobretot en una illa com Eivissa, abocada a perpetuar un paper de model paradisíac on els eslògans de la banal satisfacció feliç corren més veloços que l’antiga llebre del canòdrom que hi hagué a can Bofí. I és que a les darreries d’octubre, no s’acaba el món, però es descentra una miqueta i pareix indiferent a les inèrcies que arrossega, des de fa dècades, per a bé i per a mal, i per al que en pugui resultar de tot el devessell que ens caracterita com a illa aïllada en ella mateixa, i que replegam, o potser ens arreplega, i aquí ens té per al que vulgui de naltros, obligats i ja sense gaire entusiasme, però pacients.
Canvi d’estació sense seguretat, ni massa pressa de poder confirmar-la, sense dubtar de si la realitat és com pareix que hauria de ser, o com a ella li dóna la gana.
De quina estació em parles? De quins anys?
La rigidesa del temps i el lament
d’aquesta terra trista que ens ofega.
Imatges i preguntes que s’esborren,
quan veus que res no passa i tot canvia
llevat del que volies canviar.
Són versos que la claven on el fil que pretenia de seguir quedava en l’aire i mig a punt de rompre’s. Són d’un autor proverbial, i a vegades massa amagat, com bona part de la nostra millor literatura: són d’en Jaume Pérez-Montaner (L’Alfàs del Pi, La Marina Baixa, 1938), extrets del seu Abans del vers (Edicions del Buc, La Pobla de Farnals, 2024). I ara només insistiré sobre què podem aprendre per a millorar la vida que, per sort, continua amb els seus amunts i avalls, a darreries d’octubre. I què en treim de profit del que pot i és únicament, com en aquest cas que hem copiat, aprofitat, lloat, bona poesia?
I amb tot és evident que viure ja no és prou,
dipòsit de deixalles i miralls,
un paradís amb núvols hiperbòlics.
Bartomeu Ribes